Casetablanca
Plovia a París. Un dia així no s'oblida: els alemanys anaven de gris i tu vesties de verd. No podia.
No saps com n'ets de dura.
És una mica com fer l'amor
amb Superman.
Robat al noi d'Amílcar.
24.11.06
21.11.06
Dimarts, 21 de novembre
En Pere i el llop
T'has presentat de matinada, silenciós i transparent. Ets un espai en blanc que només diu bogeries i transtorna el meu món ordenat, meticulós i rus.
Em sento com el caçador caçat i això em violenta, em desferma, m'excita i m'acolloneix.
Ets al volant d'aquesta història i tu m'hauràs de despullar.
En Pere i el llop
T'has presentat de matinada, silenciós i transparent. Ets un espai en blanc que només diu bogeries i transtorna el meu món ordenat, meticulós i rus. Em sento com el caçador caçat i això em violenta, em desferma, m'excita i m'acolloneix.
Ets al volant d'aquesta història i tu m'hauràs de despullar.
4.11.06
Dissabte, 4 de novembre
Armistici
Et vaig veure a través de satèl·lits de bruta tenebra
com el croma darrera de l'èxit d'algun reporter
i avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estòmac quan ve un mal record
et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans
t'escoltava a través de les tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners
per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir
et promet una terra fecunda d'olor a ginesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur
estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans
il·lumines el món amb els píxels d'aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l'horror
Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d'un somriure
On el pes d'una bala val més que la vida i la mort
et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur
oblidar que oblidant he oblidat oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans
oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó.
El pes d'un somriure. Alfabets de futur. Feliu Ventura.
Armistici
Et vaig veure a través de satèl·lits de bruta tenebracom el croma darrera de l'èxit d'algun reporter
i avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estòmac quan ve un mal record
et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans
t'escoltava a través de les tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners
per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir
et promet una terra fecunda d'olor a ginesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur
estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans
il·lumines el món amb els píxels d'aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l'horror
Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d'un somriure
On el pes d'una bala val més que la vida i la mort
et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur
oblidar que oblidant he oblidat oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans
oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó.
El pes d'un somriure. Alfabets de futur. Feliu Ventura.
23.10.06
Dilluns 23 d'octubre
L'Iraq particular
Estic en guerra. Una lluita armada entre el meu exèrcit i l'exèrcit dels meus amics. Batalla cruenta i sagnant que només jo perdré.
Aquests dies visc en una situació d'excepció que ha decretat el meu govern. He trasmès a l'autoritat militar de la pistola els poders relatius al manteniment del meu ordre públic. He declarat la guerra a l'enemic.
Aquesta batalla a ultrança ha redibuixat les fronteres de la meva pàtria. Els amics que ja no ho són, els que he deixat enrere i he fet fora amb foc d'artilleria, ja no miren aquesta pell.
Ja no em visita Eros (la Rose que em perfumava), ni la murreria del senyor Batmol. Ha sucumbit en la lluita arrengada el Karma fresc i descarat de tantes nits.
I aquell noi del carrer Amílcar que em festejava, ja no vol esbatussar-se, ni disputar-se, ni tenir raons amb mi.
I tot per aquesta contraposició hostil que em desgoverna. Aquest esforç violent per imposar-me sobre els altres.
I tu, amor meu, tan ferida, esbudellada pels obusos que t'he llençat. Tu sempre aquí, ben a prop, a la trinxera, curant-me les ferides i les esgarrapades de la lluita acarnissada. Sempre tu, quan ja m'ho he carregat tot, tu encara hi ets mirant-me de lluny, observant la magnitud de la tragèdia. Les teves mans fresques disposades a acaronar-me.
L'Iraq particular
Estic en guerra. Una lluita armada entre el meu exèrcit i l'exèrcit dels meus amics. Batalla cruenta i sagnant que només jo perdré. Aquests dies visc en una situació d'excepció que ha decretat el meu govern. He trasmès a l'autoritat militar de la pistola els poders relatius al manteniment del meu ordre públic. He declarat la guerra a l'enemic.
Aquesta batalla a ultrança ha redibuixat les fronteres de la meva pàtria. Els amics que ja no ho són, els que he deixat enrere i he fet fora amb foc d'artilleria, ja no miren aquesta pell.
Ja no em visita Eros (la Rose que em perfumava), ni la murreria del senyor Batmol. Ha sucumbit en la lluita arrengada el Karma fresc i descarat de tantes nits.
I aquell noi del carrer Amílcar que em festejava, ja no vol esbatussar-se, ni disputar-se, ni tenir raons amb mi.
I tot per aquesta contraposició hostil que em desgoverna. Aquest esforç violent per imposar-me sobre els altres.
I tu, amor meu, tan ferida, esbudellada pels obusos que t'he llençat. Tu sempre aquí, ben a prop, a la trinxera, curant-me les ferides i les esgarrapades de la lluita acarnissada. Sempre tu, quan ja m'ho he carregat tot, tu encara hi ets mirant-me de lluny, observant la magnitud de la tragèdia. Les teves mans fresques disposades a acaronar-me.
5.10.06
Dijous, 5 d'octubre
Jo no sóc Bob Dylan
I quina traducció més matussera... Ai, Mas, help!
No sé, m'importa un rave que les dones tinguin els pits com magnòlies o com figues seques; una pell de préssec o de paper de vidre.
Li dono una importància igual a zero, al fet que es llevin amb un alè afrodisíac o amb un alè insecticida. Sóc perfectament capaç de suportar-los un nas que trauria el primer premi en una exposició de pastanagues; però, això sí!- i en això sóc irreductible- no els perdono, sota cap concepte, que no sàpiguen volar. Si no saben volar ¡perden el temps les que volen seduir-me!
Aquesta va ser – i no cap altra- la raó per què em vaig enamorar tan bojament, de la Maria Lluïsa. Tant em feien els seus llavis per capítols i la seva gelosia sulfurosa! ¿Què n’havia de fer de les seves extremitats de palmípede i les seves mirades de pronòstic reservat?
¡La Maria Lluïsa era una ploma de les de veritat!
Quan sortia el sol, volava de la cambra a la cuina, volava del menjador al rebost. Volant em preparava el bany, la camisa. Volant feia les compres, el que li tocava...
¡Amb quina impaciència esperava jo que tornés, volant d'alguna passejada pels voltants! Allà, lluny, amagat entre els núvols, un puntet rosat. "¡Maria Lluïsa! ¡Maria Lluïsa!"... i al cap de res, ja m'abraçava amb les seves cames de plomes, per dur-me, volant, a qualsevol lloc.
I planejàvem, durant quilòmetres de silenci, una carícia que ens acostava al paradís: durant hores senceres ens acotxàvem en un núvol, com dos àngels, i de cop i volta, fent una giragonsa mortal, aterràvem forçosament amb un espasme.
Quin plaer és tenir una dona tan lleugera... encara que ens faci veure de tant en tant les estrelles! Quina voluptositat la de passar-se els dies entre els núvols... la de passar-se les nits d'una volada!
Després de conèixer una dona etèria, quins atractius ens pot donar una dona terrestre? ¿Oi que no és tan diferent viure amb una vaca que amb una dona que tingui les natges a setanta vuit centímetres de terra?
Jo, almenys, sóc incapaç de comprendre la seducció d'una dona pedestre, i per molt que vulgui, no em puc ni imaginar que es pugui fer l’amor més que volant.
Oliverio Girondo
Jo no sóc Bob Dylan
I quina traducció més matussera... Ai, Mas, help!
No sé, m'importa un rave que les dones tinguin els pits com magnòlies o com figues seques; una pell de préssec o de paper de vidre. Li dono una importància igual a zero, al fet que es llevin amb un alè afrodisíac o amb un alè insecticida. Sóc perfectament capaç de suportar-los un nas que trauria el primer premi en una exposició de pastanagues; però, això sí!- i en això sóc irreductible- no els perdono, sota cap concepte, que no sàpiguen volar. Si no saben volar ¡perden el temps les que volen seduir-me!
Aquesta va ser – i no cap altra- la raó per què em vaig enamorar tan bojament, de la Maria Lluïsa. Tant em feien els seus llavis per capítols i la seva gelosia sulfurosa! ¿Què n’havia de fer de les seves extremitats de palmípede i les seves mirades de pronòstic reservat?
¡La Maria Lluïsa era una ploma de les de veritat!
Quan sortia el sol, volava de la cambra a la cuina, volava del menjador al rebost. Volant em preparava el bany, la camisa. Volant feia les compres, el que li tocava...
¡Amb quina impaciència esperava jo que tornés, volant d'alguna passejada pels voltants! Allà, lluny, amagat entre els núvols, un puntet rosat. "¡Maria Lluïsa! ¡Maria Lluïsa!"... i al cap de res, ja m'abraçava amb les seves cames de plomes, per dur-me, volant, a qualsevol lloc.
I planejàvem, durant quilòmetres de silenci, una carícia que ens acostava al paradís: durant hores senceres ens acotxàvem en un núvol, com dos àngels, i de cop i volta, fent una giragonsa mortal, aterràvem forçosament amb un espasme.
Quin plaer és tenir una dona tan lleugera... encara que ens faci veure de tant en tant les estrelles! Quina voluptositat la de passar-se els dies entre els núvols... la de passar-se les nits d'una volada!
Després de conèixer una dona etèria, quins atractius ens pot donar una dona terrestre? ¿Oi que no és tan diferent viure amb una vaca que amb una dona que tingui les natges a setanta vuit centímetres de terra?
Jo, almenys, sóc incapaç de comprendre la seducció d'una dona pedestre, i per molt que vulgui, no em puc ni imaginar que es pugui fer l’amor més que volant.
Oliverio Girondo
26.9.06
Dimarts, 26 de setembre
La recompensa de la mala vida
Avui he vist un gat, dels peluts, de color gris i ulls color coca-cola, anava coix d'una pota. He anat a amanyagar-lo i li he fet por, s'ha amagat dins el centre de recerca tecnològica de la Barceloneta. Des de dins m'observava, mentre jo et mirava a tu en somnis. Pensava que segurament t'agrada aquest edifici, tan rus, tan eficient i alhora tan caòtic.
T'he enyorat i t'he trucat. Has vingut en el primer bus i m'has dut a un bar dels de la platja. Era una mena de pub, fosc, ple de gent i ens hem assegut a un racó discret de la barra. M'has besat mentre t'explicava tot el que m'havia passat avui i tu m'has mirat amb la teva cara de fumar.
Mentre parlava, has començat a tocar-me; primer has acaronat l'esquena, el perfil de les natges i, quan ja no em quedava voll, has entrat la teva mà dins els pantalons. Has avançat fins el tall del cul, has desfilat cap avall i m'has mullat el botó.
T'he censurat amb la mirada però ja m'hi posaves la punteta dolça del dit i he remenat el cul. I és que sempre has estat poc prudent o massa imprudent.
La recompensa de la mala vida
Avui he vist un gat, dels peluts, de color gris i ulls color coca-cola, anava coix d'una pota. He anat a amanyagar-lo i li he fet por, s'ha amagat dins el centre de recerca tecnològica de la Barceloneta. Des de dins m'observava, mentre jo et mirava a tu en somnis. Pensava que segurament t'agrada aquest edifici, tan rus, tan eficient i alhora tan caòtic. T'he enyorat i t'he trucat. Has vingut en el primer bus i m'has dut a un bar dels de la platja. Era una mena de pub, fosc, ple de gent i ens hem assegut a un racó discret de la barra. M'has besat mentre t'explicava tot el que m'havia passat avui i tu m'has mirat amb la teva cara de fumar.
Mentre parlava, has començat a tocar-me; primer has acaronat l'esquena, el perfil de les natges i, quan ja no em quedava voll, has entrat la teva mà dins els pantalons. Has avançat fins el tall del cul, has desfilat cap avall i m'has mullat el botó.
T'he censurat amb la mirada però ja m'hi posaves la punteta dolça del dit i he remenat el cul. I és que sempre has estat poc prudent o massa imprudent.
15.9.06
Divendres, 15 de setembre
Ja ha plogut
I quan l'amor s'acaba, comença la poesia.
Desert d'amics
Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.
Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament.
Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada..
Jordi de Sant Jordi
Ja ha plogut
I quan l'amor s'acaba, comença la poesia.
Desert d'amicsDesert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.
Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament.
Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada..
Jordi de Sant Jordi
12.9.06
Dimarts, 12 de setembre
1.123.200 segons
4 dies sense veure't, 96 hores sense besar-te, 5.760 minuts sense acaronar-te.
I encara més: 13 llargues jornades, de 24 eternes hores sense fer l'amor amb tu. Fes comptes.
I algú encara dirà que l'atur baixa, que hi ha feina per a tots, que només els ganduls no treballen.
1.123.200 segons
4 dies sense veure't, 96 hores sense besar-te, 5.760 minuts sense acaronar-te. I encara més: 13 llargues jornades, de 24 eternes hores sense fer l'amor amb tu. Fes comptes.
I algú encara dirà que l'atur baixa, que hi ha feina per a tots, que només els ganduls no treballen.
1.9.06
Divendres, 1 de setembre
Fer-se ric
Ahir a la nit, quan ens vam conèixer cos a cos, pensava demanar-te diners en acabar el sexe. Preguntar-te quin era el preu d'allitar-nos i fer-te'l pagar. Però vaig callar, m'ho vaig repensar. I si m'haguessis cobrat tu? Els orgasmes que em vas donar segur que costen una bona guita...
Fer-se ric
Ahir a la nit, quan ens vam conèixer cos a cos, pensava demanar-te diners en acabar el sexe. Preguntar-te quin era el preu d'allitar-nos i fer-te'l pagar. Però vaig callar, m'ho vaig repensar. I si m'haguessis cobrat tu? Els orgasmes que em vas donar segur que costen una bona guita...
29.8.06
Dimarts, 29 d'agost
I puta perquè em toca
Ens estimem pels carrers i les cantonades de l'Eixample perquè la necessitat de tocar no s'atura a pensar on som. També perquè és un amor furtiu i no tenim ni casa, ni llit, ni cotxe on anar. És una relació que va a peu i fa el carrer.
I com que ens hem d'amagar, ens exposem als ulls obscens de tota la ciutat.
I puta perquè em toca
Ens estimem pels carrers i les cantonades de l'Eixample perquè la necessitat de tocar no s'atura a pensar on som. També perquè és un amor furtiu i no tenim ni casa, ni llit, ni cotxe on anar. És una relació que va a peu i fa el carrer. I com que ens hem d'amagar, ens exposem als ulls obscens de tota la ciutat.