29.11.07

Divendres, 30 de novembre

El meu desconegut

gelmanUn hombre deseaba violentamente a una mujer,
a unas cuantas personas no les parecía bien,
un hombre deseaba locamente volar,
a unas cuantas personas les parecía mal,
un hombre deseaba ardientemente la Revolución
y contra la opinión de la gendarmería
trepó sobre muros secos de lo debido,
abrió el pecho y sacándose
los alrededores de su corazón,
agitaba violentamente a una mujer,
volaba locamente por el techo del mundo
y los pueblos ardían, las banderas.

Opiniones. Juan Gelman

15.11.07

15 de novembre. Escrit entre línies

BETWEEN THE LINES. Janis Ian


janisThere's never much to say between the moments of
our games and repartee
There's never much to read between the lines of
what we need and what we'll take
There's never much to talk about or say aloud,
but say it anyway
Of holidays and yesterdays, and broken dreams
that somehow slipped away

janis2In books and magazines on how to be and what to see
while you are being
Before and after photographs teach how to pass
from reaching to believing
We live beyond our means on other people's dreams
and that's succeeding
Between the lines of photographs I've seen the past --
it isn't pleasing


janis3So strike another match
We'll have another cup of wine
And dance until the evening's dead
Of too much song and time
There's never much to speak about
Or read between the lines
Of what we dream about
When we're apart
And no one's looking on
To say you're mine

It was a good year then, it was a good year then,
we all remember
The time you threw the looking glass and seemed a fool
or very clever
Don't spoil it all, I can't recall a time when you were
struck without an answer
We'll live a quiet peaceful time between the lines
and go together


janis4And I'm striking up the band to play our last hurrah
We'll dance until we've killed another evening off
Don't think of anyone but me
I'll have no lovers on the side
Tonight is all we've ever dreamed about
For once let's get it right
We'll go down flying in the end
Through another bottle in between the lines
I'll go down like a ship of state
Let's be gracious now
Between the lines

28.7.07

Dissabte, 28 de juliol

I és que quan ve d'Almansa...

mil i una nitsSembla que ja només escric quan hi ha música pel mig :-) Aquesta mena de barreja de heavy rock amb lletra de Tirant lo Blanc ha pogut més que jo. No em digueu que no veieu la Carmesina lluitant contra els vidus lascius d'Oropesa. I, si us plau, escolteu també la seva versió de 'Al vent'. Fa trempar.

PER NO OFRENAR

Som d'una terra estimada per la seua gent
Terra de mar, cultura i sentiment
Terra de pobles i de jornalers també
Terra de rojos, terra de maulets

Som d'una terra on es parla català,
És simbol de la nostra llibertat
Va ser dels moros, va ser de Jaume I
Terra de rojos, terra de maulets

I a tots nosaltres ara ens toca cridar...

Terra estimada, terra del nostre temps
Terra cremada, per no ofrenar glòries a Espanya
Terra habitada pels riberencs
On encara hi perviu l'antic sentiment

Som d'una terra destrossada per la seua gent
Terra de camps de golf i de diners
Terra d'asfalt i l'ombra d'estrangers també
Terra de blaus, terra de botiflers

Som d'una terra on es parla castellà
Que segles enrere se'ns va imposar
Terra que plora per reviure els temps passats
Terra de blaus, terra de condemnats

I és que quan ve d'Almansa el mal a tots alcança...

Nua espere el meu estimat
Perdut en un viatge que no acaba mai
Junt la natura jo estaré esperant
Tota la dolçor que ell em portarà

I aquest llarg camí
El recorreré seguint l'estel
Que em guiarà per la terra que sagna
Cap a la llar de la meua estimada

Sóc la guardiana de tota la terra
Jo sóc la mare, jo sóc la mar
Tan sols desitge que arribes a mi
Corre estimat, espere poder-te abraçar

Estic ferit i no puc caminar
Se que la mort prompte se m'endura
Deixant una terra ferida i marcada
Se que mai més els teus llavis podré besar...

I és que quan ve d'Almansa el mal a tots alcança...

13.6.07

Bloc en venda/traspàs

Quan ja estava a punt d'esborrar aquest pudent bloc --bloc sense tabac, sense amics, sense amors-- en Roger va cantar aquesta cançó... I és que tot plegat no ha estat mai res més (ni res menys!) que una presó de luxe, una cel·la encoixinada, una fantàstica nit de sexe sense vinagre. Ni fum, ni raons, ni dones, ni homes m'han ferit tant com aquestes formigues punyeteres. Salut!!

El rei de les coses

rogerTant d’esforç per ser algú,
tot i sabent cap on vas,
s’està menjant tots els teus cacauets,
la il·lusió amb què vas començar.

Però hi ha un lloc prop d’aquí
on ningú no et darà res,
un mar de boira on s’emmiralla el sol
cobreix totes les valls del país.

Dalt a muntanya ens crema la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.

Però algun dia hauràs de baixar,
tot i que no entens per què,
no saps què fer amb la teva solitud,
t’han fet per viure en un formiguer.

Síndrome de Peter Pan,
tot ha de ser al teu gust,
les coses no es canvien com els canals de televisió,
de la veritat, no n’has de tenir por.

Dalt a muntanya ens crema la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.
Cargol treu banya i mira a la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.

Un mar de boira on s’emmiralla el sol
cobreix totes les valls d’un país inventat.


Reivindico un món inventat per cadascú amb l’esforç, la sol·litud i la llibertat.

27.4.07

Dissabte, 28 d'abril

Senyals de fum

ordreAvui fa un mes que no fumo. Ni un dia més, ni un dia menys. Quin llarg camí de desig, angoixa i mono. Fumava gairebé un parell de paquets diaris ¿us podeu imaginar quants minuts de la meva vida han quedat orfes sense un marlboro entre els dits? No he estat capaç encara de passar ni un dia d'aquest mes sense pensar, un moment o altre, que em voldria estar fotent un cigarret. Fins i tot, alguna nit he somiat que fumava i notava l'olor del tabac des de la fase REM.

Estic enfadat amb l'humanitat des que no fumo. No m'agraden els bars, ni els restaurants, ni els cafès. Tampoc les llargues tertúlies al costat d'una voll. No m'agrada l'olor que fa el món, no la suporto. Fins i tot les bones olors em resulten ofensives, són tan exultants que m'embafen.

I internet. Buf. Obrir el pc i recordar el tabac i les llargues nits empudegades de fum... tot és ú. No em surt ni aixo d'escriure. He perdut el tempo, les comes, els espais i les mirades. Des que respiro bé, que no hi veig clar.

Estic més trist des que no fumo, més emprenyat, més sol, més sa.

Cony, foc!

24.3.07

Dissabte, 24 de març

Yours truly angry mob

Poques vegades puc gaudir del plaer majúscul d'escoltar un disc rodó, sorprenent des de la primera cançó fins l'última. Quan això passa és un petit miracle, una troballa íntima enregistrada a l'àlbum personal de la meva música.

Kaiser Chiefs

Love’s Not A Competition (But I’m Winning)

mobI won’t be the one to disappoint you anymore,
I know, I’ve said all this and that you’ve heard
It all before,
The trick is getting you to think that all this was your idea.
And that this was everything you’ve ever wanted out of here,
Love’s not a competition but I’m winning.
I’m not sure what’s truly altruistic anymore,
When every good thing that I do is listed and you’re keeping score,
Love’s not a competition but I’m winning
Love’s not a competition but I’m winning
At least I thought I was but there’s no way of knowing,
At least I thought I was but there’s no way of knowing,
You know what it’s like when you’re new to the game but I’m not,
I won’t be the one to disappoint you,
I won’t be the one to disappoint you anymore

25.2.07

Diumenge, 25 de febrer

La importància de dir-se Enric

ordreA l'Enric li agrada fer llistes. Llistes interminables de qualsevol mena, numerades amb dígits o classificades per lletres. Segons ell, l'ajuden a aclarir-se i a mesurar la importància de les coses. Són llistats ordenadíssims que van de l'A a la Z --que tenen subcategories, si cal-- o bé, van de l'1 fins l'infinit --amb números negatius si cal--, o que, fins i tot, barregen lletres i dígits.

L'Enric és un capsigrany que si no fa aquesta munterada de frases arrenglerades es pensa que perd el món de vista; l'Enric creu que si no prioritzes les idees, les idees se't mengen.

És ben estrany el dia que passa sense una nova llista perquè no sempre s'aixeca amb les mateixes ganes i necessitats, perquè no sempre ha de voler el mateix. L'Enric fa 20 anys que refà el mateix llistat canviant-li l'ordre i afegint, ben poques vegades, un desig petit. Quan li passen les ganes de desitjar-lo, l'esborra de la llista i l'inclou a una altra que anomena 'Coses que he rebutjat'.

Podria passar que un dia l'Enric parés ben boig i algun psiquiatre hagués d'utilitzar les seves llistes per treure'n l'aigua clara.

Aquest home, perquè ja no és un nen, elabora la seva primera priorització de bon matí, només llevar-se i amb les boires del cafè, comença a apuntar-les mentalment. Mentre caga --cada dia puntualment i a la mateixa hora- n'afegeix un parell o tres i abans de vestir-se per anar a treballar, l'escriu.

A la feina tampoc deixa de fer-ne. Fins i tot, hi esmenta quan anirà a fer el primer cigarret --com li agrada aquesta llei que no el deixa fumar quan vol-- o quan li tocarà esmorzar, dinar o plegar definitivament. Li agrada posar les hores en lletres més grosses per no perdre's ni un segon del que hauria d'estar fent.

L'Enric segueix escrupulosament tots els seus llistats fins que deixa de fer-ho. Després s'angoixa, tant que arriba a marejar-se de neguit, no hi ha cosa que molesti més al capsigrany que no fer el que ell mateix es mana. Quan això succeix, l'Enric s'emborratxa i aprofita qualsevol paperet que troba al bar --el mateix bar on sempre va quan no segueix les seves llistes-- per escriure beure no és la meva prioritat. I ho repeteix, i ho repeteix, i ho repeteix. A l'Enric li agrada escriure, ni que sigui sempre el mateix.

Avui passa que ha conegut la Paula i, encara que és l'hora de fer el segon cafè del matí, prefereix mirar-la. Li desmunta tot el planning, el cony de Paula, però és que li agrada. L'Enric pensa que la Paula és bufona i simpàtica i que es mereix un lloc prioritari a la seva vida.

Sense pensar en les conseqüències, trenca la seva llista i hi apunta PAULA, en majúscules i negreta de tant repassar-li el nom, i li posa el número 1, la lletra A, la subcategoria 0 i un signe d'exclamació.

L'Enric canvia tot el seu llistat i escriu tímidament, en el lloc 50 --sub1, subA, sub0-- follar-me la PAULA i respira alleujat.

7.2.07

Dijous, 8 de febrer

Interrompre l'acció (II)

I qui ho va dir que això s'hauria de morir aquí? La història continua i, ummmmmm, a mi aquest número de telèfon em sona... Gràcies, mas!

scooby dooI vaig deixar pujar el gos. I amb ell ben arraulit al costat , i mirant-me amb cara de "nano, i ara què fem"? em vaig sentir una mica scoobydoo, i una mica acollonit, tot s'ha de dir. Ser alt, gros, no era cap garantia en aquestes circumstàncies. Només sóc valent en espais a l'engròs i salvatges, com deserts, valls i muntanyes. Anava a afegir selves, però no cal passar-se tampoc. Deixem-ho en naturals.... I a aquest hostal li esqueia més el sobrenatural.

Havia de prendre una decisió ja. Clapar, voltar, potser trucar? Vet aquí el dilema (o atzucat). I si trucava i em demanava una voll?.

"No perdem res provant", li vaig dir al gos mentre marcava el 455 694 237.

4.2.07

Diumenge, 4 de febrer

Interrompre l'acció

hostalVillarluengo, cor de l'Alt Maestrat, Terol. Hostal de la trucha. 3 de gener d'enguany. Un fred mortal als llogarets de vora el riu Pitarc. Vaig decidir quedar-me a dormir allí perquè no hi havia res més obert, van dir-me que el gos podia estar-se amb mi a l'habitació. Estava de vacances i no tenia pressa. Em vaig acostar a l'Orguè del Montoro a fotografiar una dotzena de voltors inquietants i després vaig recórrer els poblets de la vora de l'hostal, on tothom s'amagava del fred dins les cases. Vaig tornar de pet, congelat, a l'hotel. Estava buit, jo n'era l'únic hoste, segons va confirmar-me la recepcionista, mentre m'explicava que fins feia 24 hores, i coincidint amb cap d'any, el lloc havia estat ple a vessar de gent. Encara quedaven les restes de la festa als grans menjadors de fusta de l'hotel.

L'hostal de la trucha era un lloc amb encant (això diuen les guies) però a mi em va semblar sinistre. Decorat segons el gust dels caçadors manyos, semblava el museu dels horrors, tot ple de cadàvers d'animals dissecats i fotos sagnants de senglars acabats de caçar. Vaig parlar una estona amb l'única persona de l'hotel i vaig fer una cervesa tot esperant que arribés algú més a aquell racó de món. El gos tafanejava tranquil per tota la sala-recepció.

En vaig prendre una, dues, tres. I quan ja anava a demanar la quarta Mahou (Terol existeix, però no hi ha arribat la Voll), em van dir de sopar. Quedaven encara les restes de l'àpat de cap d'any: embotits passats i endurits i un lluç ofegat en salsa del 2006. Va ser un sopar fastigós. Me'n vaig anar a dormir a les 11 de la nit més ben acompanyat per la tele que per les andròmines de taxidèrmia que inundaven l'hotel.

El fred es deixava notar més a l'habitació. Vaig posar tres mantes al llit i ja em planejava deixar pujar el gos perquè m'escalfés. Llavors, van trucar suament a la porta i un paperet va escolar-se per sota. Era un número de mòbil i una noteta 'Si vol res, truqui aquí' posava (en espanyol, és clar). Vaig deixar el paperet a la tauleta de nit, vora el telèfon. No vaig poder evitar pensar que m'havien deixat sol a l'hotel enorme.

Vaig tafanejar la nevereta de l'habitació i vaig continuar bevent. Ara una minibotelleta de whisky, ara una de vodka. Necessitava relaxar-me.

I mentre escrivia aquesta història, m'he adonat que jo ja sé com continua i que necessito canviar-la. Sé que sou pocs els que llegiu, però us la passo. Si la seguiu i la feu més divertida, prometo continuar-la. En tot cas, i si no us ve de gust fer-me començar l'any amb més bon peu (atès que ja estem a febrer i que hauria d'estar capaç de canviar-la jo sol) deixarem que es mori aquí.

20.1.07

Dissabte, 20 de gener

El 34 i el 37 d'en Casasses

Si per la meva banda poso
tot el que pugui perquè no
t’acabis convertint en
fantasma

m’hauré de quedar sol i convertir-me jo
en el que ja havia volgut ser, nàufrag.

nàufrag
(...)
Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil

i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi

14.1.07

Diumenge, 14 de gener

La gent que jo busque

Òscar Briz. Quart creixent.

ramatLa gent que jo busque
ve de molt lluny
no es lliura a la farsa
no tem els dilluns

La gent que jo busque
fuma i aguanta
resisteix fins i tot
si el dubte els espanta

la gent que jo busque
és digna i generosa
no dóna colzades
per omplir més la bossa

la gent que jo busque
no deixa de preguntar
així fa la vida
que creix en crear

la gent que jo busque
és llibertària
senyala l'hipòcrita
que oprimeix el pària

el seu rebuig
és un vòmit sincer
la seua força
saber qui no vol ser

la gent que jo busque
es troba i es perd
no se'n refia del "absolutament cert"
camina pels marges del que s'ha proclamat
"vida ideal d'un membre del ramat"

busque espai i bellesa
com si hagués perdut el cap
reivindique la noblesa
com un quixot aïllat

la gent que jo busque
és un tresor
un poema anònim
molt millor que l'or

ningú no els farà mai
un car monument
no en trobaràs mai cap
sumís i obedient

la gent que jo busque
és per tot arreu
encara que dormi el somni de Morfeu

incuba l'esclat
en una llavor
que ha de germinar
quan se li done calor

busque espai i bellesa
com si hagués perdut el cap
reivindique la noblesa
com un quixot aïllat

busque la flor solitària
sura en un mar d'asfalt
la veu interior que ens parla.

10.1.07

Dijous, 11 de gener

La masticació feliç

Dels regals que he rebut, aquest és el que més m'agrada. I és que entre les menjades nadalenques de la meva família i els àpats de diumenge dels Scorta no hi ha tanta diferència.

El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé

sol i marAquell dia va quedar gravat a la memòria dels Scorta. Perquè per a tots, grans i petits, era la primera vegada que menjaven d'aquella manera. L'oncle Faelluc' havia fet les coses a l'engròs. D'entrants, en Raffaaele i la Giuseppina van portar a taula deu plats. Hi havia musclos de la mida del dit gros, farcits amb una barreja feta a base d'ous, molla de pa i formatge. Anxoves marinades que es fonien a la boca. Bocins de pop. Una amanida de tomàquet i escarola. Tallades primes d'albergínia fetes a la brasa. Anxoveta fregida. Els plats passaven d'una punta a l'altra de taula. Tothom anava picant amb l'alegria de no haver de triar i de poder menjar de tot.

Quan els plats van quedar buits, en Raffaele va portar a taula dues plates immenses i fumejants. Una plena de la pasta tradicional de la zona: troccoli amb tinta de sèpia. L'altra amb un risotto de marisc. Les plates van ser rebudes amb un visca general que va fer posar la cuinera vermella. Era el moment que s'ha obert la gana i que sembla que es podrà menjar durant dies i dies. En Raffaele també va portar cinc ampolles de vi de la regió. Un vi negre, rugós i fosc com la sang de Crist. Era el pic de la calor. Els comensals estaven protegits del sol per una estora de palla, però, per l'escalfor de l'aire, es notava que fins i tot les sargantanes devien suar.

Les converses naixien entre el soroll de coberts, i les interrompien la pregunta d'un nen o un got de vi que es tombava. Parlaven de tot i de no res. La Giuseppina explicava com havia fet la pasta i l'arròs. Com si encara fos més agradable parlar de menjar mentre es menja. Xerraven. Reien. Cadascú vigilava que el plat del veí no quedés mai buit.

Quan les grans plates van ser buides, tots estaven tips. Notaven la panxa plena. Estaven a gust. Però en Raffaele encara no havia dit tot. Va dur a taula cinc plates immenses plenes de peix de tota mena, pescat aquell mateix matí. Llobarros, orades. Una plata de calamar fregit. Gambes grosses i rosades fetes a la brasa. Fins i tot uns quants llagostins. Les dones, en veure les plates, van jurar que no les tocarien. Que era massa. Que es moririen. Però calia fer honor a en Raffaele i la Giuseppina. I no únicament a ells. També a la vida, que els oferia aquell banquet que no havien d'oblidar mai. Al sud es menja amb una mena de frenesí i d'avidesa goluda. Tant com es pot. Com si hagués de venir el mal temps. Com si fos l'última vegada que es menja. S'ha de menjar mentre hi ha menjar. És una mena d'instint violent. I mala sort si després s'està malalt.

Les plates de peix van fer la volta a la taula i les van assaborir amb passió. Ja no menjaven per al ventre sinó per al paladar. Però, a pesar de les ganes que en tenien, no van aconseguir acabar-se els calamars. I això va fer que en Raffaele sentís una satisfacció vertiginosa. Ha de quedar menjar a taula, si no vol dir que els convidats no n'han tingut prou. Al final de l'àpat, en Rafaelle es va girar cap el seu germà Giuseppe i li va tustar la panxa:

-Pancia piena?- li va preguntar.

I tots van riure mentre es descordaven la camisa o treien el vano. La calor havia afluixat, però els cossos farts començaven a suar tot el menjar que havien engolit, tota aquella masticació feliç.