23.11.05

Dimecres, 23 de novembre

Giving head

rollingAvui m'ho ha fet. I de quina manera. Aquest dimecres ja no tinc ganes de plorar, ni d'anar a comprar taüts, ni de passar-me hores al telèfon.

He retrobat la pulsió de la vida entre les meves cames. I és que quan t'ho fan, la resta de coses ja no són tan importants.

Que passo d'agonies. Que estic de puta mare. Que no vull pensar massa. Que vull conservar aquest plaer.

9.11.05

Dimecres, 9 de novembre

El meu plus d'humitat

plujaDiluvi a Barcelona. La ciutat entollada d'aigua freda i neta que cau furiosa del cel.

Aprofito l'anonimat d'aquests dies de pluja per plorar pel carrer i deixar rodolar galtes avall uns llagrimots grossos i inútils.

Als meus ulls els plors no saben quan ploure.

4.11.05

Divendres, 4 de novembre

Anar de botigues

sorryNo sabia què fer amb els diners.
Ja m'havia comprat el que em mancava
i em sobraven diners i no sabia
el que em pogués mancar, i vaig passar
tota la tarda pel carrer, pensant,
mirant aparadors, sense saber
què fer exactament; però aleshores,
després de cavil·lar i cavil·lar,
vaig anar a comprar-me el meu taüt,
aquest taüt que veus, el meu taüt,
car ¿jo què sé quan muira si podré
disposar d'un taüt? ¿Jo què sé què?

Vicent Andrés Estellés. La Nit. 1953-56.

I com encara volia més coses he aprofitat per passar per la llibreria de Proa i comprar-me uns llibres:

El més venut dels llibres en català de no-ficció: Su Doku. L'irresistible joc de posar números a les caselles, per esperar el desenllaç fatal ben distret,

Receptes perilloses, d'Andreas Staikos, perquè no vull ser un mort de gana i

Tòquio Blues, d'Haruki Murakami, perquè d'amor encara no m'he mort.

I música, música pels vius, clar que sí: Lágrimas negras, de Bebo Valdés i El Cigala.

30.10.05

Diumenge 30 d'octubre

S'acaben les vacances, es tanquen les portes i aquí, al cau, enganxats al telèfon.

La llamada telefónica

Al pie del teléfono tu vida
ya sólo es ese instante
temeroso te acercas paso a paso
te paras te decides te rebelas
te dices a ti mismo ten cuidado
ten ojito mucho ojito a ver si cuela
mientras marcas un número que quema

D de duda
I de ignacio
O de oscuro
S de soledad

y temblando que tiemblas te consumes
y oír sonar un timbre que no suena
y vuelta a darle vueltas a ese disco
que no funciona bien que no funciona

D de duda
I de ignacio
O de oscuro
S de siniestro

telefony sólo oyes un timbre sólo un timbre
acaso no funciona el aparato
tal vez ese teléfono está roto
o acaso es por tu culpa que no sabes
marcar como Dios manda cuatro letras
te paras te lo piensas te revuelves
enciendes un pitillo te paseas
y al cabo de los cabos erre que erre
le das otro retoque a ese disquito


D de desesperado
I de inútil
O de olvido
S de sálvese quien pueda y tú no puedes
y quien puede contesta muy lejano
cuelgue usted número equivocado
este número se ha dado ya de baja
el abonado a ese número está ausente
ese número está comunicando.

Arturo Serrano Plaja. La mano de Dios pasa por encima de este perro. 1965.

30.9.05

Divendres, 30 de setembre

Tangat per vacances

ESTA NOCHE ME EMBORRACHO

Sola, fané descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote,
y una percha en el escote
bajo la nuez.
Chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez...
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao...
yo que se cuando no aguanto mas,
al verla así rajé,
pa' no llorar...

tanguejantY pensar que hace diez años
fue mi locura!
que llegué hasta la traición
por su hermosura!...
que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
Que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja
me hice ruin y pechador...
Que quedé sin un amigo
que viví de mala fe
que me tuvo de rodillas
sin Moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.

Nunca crei que la veria
en un "requiescat in pache"
tan cruel como el de hoy
mire, si no es pa' suicidarse
que por este cachivache
sea lo que soy...
Fiera venganza la del tiempo
que le hace ver deshecho
lo que uno amó...
y este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso mas,
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo bien mamao!....
pa' no pensar.

Carlos Gardel. 1927

I si teniu ganes d'aprendre una mica de lunfardo...

17.9.05

Dissabte, 19 de setembre

Antídot

Seré breu, com acostumo. La cançó de sota és per la senyora dels cromets.

Everybody loves a loser

loserThis time, you have to face your future
Although it’s just a dusty road
It’s clear that backing down don’t suit you
I’d hate, to break your sacred code
People, along for the ride
High noon, getting closer

I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long
I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long

I see, you need a trial of fire
A coward would wisely walk away
Help them, help us buy your time
Hideouts get discovered

I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long
I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long

I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long
I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long

Morcheeba. The Antidote.

28.7.05

Dijous, 28 de juliol

Molècula

adnEm creuria tot això de les cèlul.les mare si em portessin un potet amb el teu ADN. Tota la teva persona dibuixada en un bell gràfic, representada en una cadena d'esferes de colors enganxades a caprici. L'unitat fonamental de la teva matèria, la teva saba tancada en una proveta de laboratori.

Començaria a creure fermament en la ciència si això passés. I potser, fins i tot, em convenceria que et puc arribar a clonar.

15.7.05

Divendres, 15 de juliol

Con-fusions

pomaVisc a un petit món ignorant i aïllat, ho confesso. Sé ben poc del què passa a prop meu, tinc desídia o mandra o les dues coses a la vegada o, potser, és que res m'interessa prou. Aquesta matinada, insomne i encuriosit, he fet un tomb pel blog de la monja travestida, he llegit la seva magnífica recepta per fer foie i he espiat la seva finestra de comentaris. I allí he trobat a Velis. Velis Nolis, per més dades. El 'look' sado de la seva pàgina m'ha esgarrifat gratament -d'acord! digueu-li eròtic, si preferiu- i m'he quedat amb aquest poema (que li robo descaradament desitjant que em fuetegi amb paraules) perquè és pura poesia. Es brut, irònic i excitant.

Malinterpretacions

Em prens entre els teus braços
i em prens la voluntat,
em prens a glops, i em prens el foc,
em prens pel davant, i em prens pel darrera,
ara,
no em prenguis pel que no sóc.


I llegir-lo em porta música al cap, d'aquella que fot segles que no escoltava, i tot jo em sento més confós.

30.6.05

Divendres, 1 de Juliol

La lasius carmí ens ha fet arribar aquest mail no enviat per a la col.lecció. I ens afegim a la demanda dels santíssims, n'estem fins les antenes de putos petards!

Sants antipetards

Comunicat de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume

petards No volem que els nostres noms s'associïn més als petards. Estem fins a les corones d'aquells que empalmen les "nostres" revetlles sense permís: entrenant-se cada dia i convertint places i carrers en camps de tir permanents i incontrolats.

Estem farts de piules emprenyadores que no ens deixen disfrutar de la música celestial, de voladors que ens omplen el cel de pólvora i de trons eixordadors que ens fan tremolar les peanyes.

Aquesta situació clama al cel i la nostra paciència ja no és de sant. El contracte que vam signar no contempla fer setmanes extres, escoltar els crits de "silenci!!" dels sants que no es poden concentrar en la feina, patir nits i migdiades d'insomni, ni la denúncia per maltractaments psicològics que ens ha posat Sant Francesc d'Asís en nom dels gossos i altres animals.

Estem estressats i superexplotats.

No permetrem que el nostres noms siguim invocats en va. No volem fer de guardaespatlles de franctiradors de petards.

Tinguem l'estiu en pau, siusplau.

Els afectats

14.6.05

Dimarts, 14 de juny

Jesús Moncada. El geni de la llengua

“Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.”


mequinensaJesús Moncada va assumir la veu d’un poble; més encara: va assumir la veu del poble. La seva Mequinensa és Alcoi, és Maó, és Morella, és Amposta, és Sitges i és Alcarràs. Les obres sobre Mequinensa són locals i universals. Se centren en històries humanes versemblants que podrien esdevenir contes populars a Noruega o Alabama. Fa servir el llenguatge popular i, malgrat això, no és dialectal. Tot i això, defensa que les maneres de parlar són l’esperit de la llengua: “Els mequinensans no parlen com els de Lleida, ni els lleidatans com els de Seròs, cadascú té el seu geni”.

Moncada va assumir el geni col·lectiu. S’hi va centrar en una contrada i, amb El cafè de la Granota, Camí de Sirga, Estremida Memòria i Calaveres atònites, va bastir una obra de llenguatge universal. Camí de Sirga ha estat traduïda a més de vint llengües perquè és comprensible per a qualsevol cultura. Com El carreró dels miracles d’en Mahfuz o Cien años de soledad, d’en García Márquez. Els referents locals són només circumstancials. Les històries són transversals, aclaparadorament humanes. Aquesta habilitat la tenen molts pocs escriptors. Ells són els que creuen fronteres, rebentant les barreres externes que s’imposen a la seva llengua.

La qualitat de Moncada, més enllà de la seva universalitat –això també ho poden aconseguir els escriptors de best-sellers com Dan Brown o Stephen King- és que treballava l’estructura d’una manera magistral. Moncada va assumir també la veu de les avantguardes i la va aplicar a històries populars. Camí de Sirga demostra un calculadíssim domini dels canvis de temps i d’espai, sempre en benefici de la trama argumental. Estremida memòria juga amb el narrador amb perícia i Calaveres atònites està estructurada –de manera aparentment senzilla- en contes, però podria ser una novel·la coral amb veus creuades i no aconseguiria un efecte tan impactant.

Moncada coneixia tots els recursos i els utilitzava tots. No de manera pressumptuosa sinó al servei de la història, de les múltiples històries que envolten un poble que la burocràcia va anegar. L’humor reblava amb estil inconfusible la marca Moncada. Amb ironia i distanciament, Moncada ha aixecat un monument literari sense parangó al nostre país i pocs paral·lelismes afora. La pèrdua de Moncada és només parcial: com Mequinensa, continua on és però no generarà més històries. La veu del poble ha estat anegada. Però les seves velles històries, com les de Mequinensa, són a les llibreries. No n’hi haurà més. Ni menys.

16.4.05

Dissabte, 16 d'abril

El somni errant

JUAN GIL, Barra del TrabucadorAmèfrica existeix. Ho hem comprovat aquesta setmana passada. No és enlloc i és arreu, només cal pujar al cotxe i tirar milles, no pensar en res i fer camí. També hi ha una Amèfrica a casa: és a l'habitació del cap, no té fronteres i és un far il.luminat. Hi ha formigues que saben viure a Amèfrica i d'altres que ens hem de conformar a sobreviure a Barcelona.

Si voleu conèixer aquesta terra, Òscar Briz us guiarà. Identitat aliena, el seu nou disc, ens ha acompanyat aquests dies pel Delta de l'Ebre, la nostra particular fugida a l'altra part del món. Mireu la bellesa nua d'aquests país i poseu-li aquesta cançó.

Amèfrica

Són les sis del matí
El sol s'està llevant
Ell condueix un cotxe que no és seu
Pel fabulós desert

Com una serp d'asfalt
Creuant la immensitat
La carretera no el portarà enlloc
Només és el motiu
Per continuar

El llum de l'alba surt
D'entre els penyasegats
Darrere queda el món ple d'homes
I problemes ja oblidats

Amèfrica existeix
És un somni errant
Un lloc al que fugir quan l'esperança
S'ha de retrobar

Marxem a l'altra part del món
Per descobrir qui som

Marxem a l'altra part del món
Fugim per descobrir qui som

Òscar Briz. Identitat aliena.

I mentre buscavem informació del nou disc del cantautor valencià, hem trobat aquest blog, invasió súbtil, ens ha agradat per l'afinitat d'idees o per les formigues tan guapes i sexis que surten al logo.

6.4.05

Dimecres, 6 d'abril

L'acordionista

tunelTots el sentien cridar i ningú feia res. Es miraven els uns als altres sense ni moure's, incòmodes. Els xiscles els feien entaforar-se més en els seus llibres, les seves bosses, les seves mans; es fitaven de reüll amb el veí del costat per no haver de mirar-lo a ell. L'home s'estava palplantat enmig de la plataforma que separa un vagó de l'altre, tenia les cames ancorades per aguantar les sacsejades del metro sense bellugar-se i cridava. Emetia un soroll agut, rabiós i trist. Se'l veia tan sol i tan boig que feia por. Quan havia alliberat tot l'aire dels pulmons, callava en sec, aspirava i reprenia la lletania desolada. Vermell de l'esforç, semblava un bonzo a punt d'explotar i fer-los saltar a tots pels aires.

Calla, zumbat!, li va engegar un passatger. Només ens faltes tu, calla, òstia! Però ell no va callar, va cridar amb més fúria encara. Xisclava. Xisclava desencaixat i adolorit, la seva veu era tan angoixant que la gent s'aguniava i es tapava les orelles amb les mans. Un nen petit va començar a plorar, marranejava desconsolat mentre una noia, una mica més enllà, sanglotava sense poder parar.

El vagó, podrit de pena, ranquejava pels túnels de Sants decidit a entrar a l'estació, obrir les portes i escopir els tristos a l'andana. No van voler baixar i només una persona va entrar. Era un romanès amb un acordió, que va començar a fer gemegar l'instrument desgranant una canço queixosa de carnaval, implorant que el fessin callar amb diners. Els passatgers van començar a burxar-se les butxaques i els moneders. Uns cèntims, un euro, un billet per fer emmudir el músic.

16.2.05

Dimecres, 16 de febrer

Satèl·lit

alienSóc un alienígena. Jo no he nascut aquí a la Terra encara que ho sembli. Tampoc em van parir a Mart, ni a Venus, ni a Kriptó, sóc de tan lluny que ni jo recordo on para la meva pàtria. Sota aquesta aparença humana, s'hi amaga un ésser estrany. Vaig creuar dues galaxies, les dues per la via ràpida, i em vaig quedar sense benzina planetària a tocar de la vostra atmòsfera. Encara rai que respireu el mateix que jo i, fet i fet, com fugia, qualsevol racó era prou lluny i prou a prop d'allà on no volia tornar. Des que em vaig instal.lar a la Terra, he intentat adoptar les vostres costums i els vostres vicis: m'he aficionat a veure pel·lis, escoltar música, fumar, beure, menjar aliments amb colesterol i, fins i tot, a deprimir-me quan perd el Barça. Per més d'un, sóc un terrícola modèlic però, sovint, volent ser més amic dels meus amics, em passa que els perdo per aquesta estúpida mania meva de dir-los que no sóc com ells.

Si fins ara m'agradava la meva pell, cada dia que passa em sento més trist de ser extraterrestre. Estic fora d'òrbita i per molt que m'hi esforci no sé si deixaré de ser mai un insignificant polset còsmic.

Per si voleu provar que se sent allà a fora no deixeu de seguir aquest link a l'agenda de l'Observatori Fabra.

14.2.05

Dilluns, 14 de febrer

Fem fogueres

fullesFa dies que recollíem i escrivíem fragments a l'atzar de coses que havíem llegit o pensat, creient, equivocadament, que en podríem fer alguna cosa. Ha estat una mala pensada perquè no hem aconseguit que es convertissin en res. És una feina de formiga aquesta d'anar emmagatzemant petits moments en un document de Word, o sigui que s'assembla molt a la nostra feina.

Un dia qualsevol d'aquesta setmana ens van avisar que s'havia mort Miquel Bauçà i el vam recordar llargament. Entre moltes paraules, ens van quedar gravats aquests versos:

Potser avui m'he fet enfora:
m'he perdut a la mar gran.
Mal que cridi i que gemegui,
sé segur que no em veuran.

Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la


I també aquests:

Acostumar-se a acostumar-se. Vagarejar entre imbècils només acondueix a l'infortuni.

I, que carai, aquests:

I més ben dit:
sóc caçador
professional
d'altes aurores.


El dijous ens vam llevar pensant que ens passem la vida aixafant merda. Anem d'una tifa a una altra i cada cop en sortim més brutes. Tantes pedres hem trobat en la nostra simplíssima existència que no ens veiem l'hora de caminar per un camí de terra plana. Vam vomitar això:

Nosaltres, els que erem

aloneEns hem equivocat tots dos. Tu i jo. Ho hem fet d'aquella manera tan covarda que fa mal i ens derrota. Ens hem dit tantes coses i n'hem callat tantes altres que ens hem convertit en desenganys ambulants. Tot ho hem reduït a un fondíssim punt de dolor. No hem pogut, sabut, volgut veure com l'enemic real ens devastava i tot ens ho ha arrabassat.

No ens hauria d'estranyar. Mai hem volgut el mateix i tampoc hem estat capaços d'aconseguir desitjar allò que l'altre volia. Potser, tot plegat, ha estat una llarga agonia que ens ha fet canviar i emmaltir i apagar-nos. I, potser també ha estat un somni, una meravellosa irrealitat, un no-res que tot ho era.

Ja no ens tenim, ja no ens acompanyen les dolces xerrades de la matinada ni les desvagades hores de la nit i és això el que hem guanyat i el que que ja no ens resta. A la fi, estem sols. Irremeiablement perduts i abandonats, però irremeiablement vius.


El divendres va engegar amb Byron: ens va enlluernar amb una pensada fora mida, desmesurada, excessiva i cruel.

"És molt més fàcil morir per la persona que s'estima que viure amb ella"

I ahir, dissabte, en plena calçotada amb una colla d'amics, vam deduir que el millor antidepressiu contra qualsevol pena és enfadar-se: saltar, emprenyar-se, treure la ràbia acumulada dins i fotre-li a la cara a un altre. Vam exercir aquell dret universal de dir 'no, no estic d'acord' i vam fotre el camp.

Avui, diumenge al matí, envoltades de diaris i dominicals, hem retallat el començament de la columna d'en Manuel Vicent -que la mas, de cromets, reprodueix íntegra i us enllaçem- "Una pincelada de más acaba por estropear un cuadro, una sola palabra puede arruinar un poema y también puede destruir una historia de amor, si se convierte en una bala. Detenerse a tiempo, esa es la primera regla del arte..." i la gloriosa clarividència de saber que de grans volem ser com Johnny Depp. Aquest actor, mig indi-mig pirata que ens agrada, perpètuament disfressat de qui vol ser i oblidant qui és.

callarAquesta matinada -ja dilluns- hem pensat que no s'ha d'estimar qui no ens vol, qui no ens cerca desesperadament a totes hores com nosaltres faríem. A la merda!, hem dit cridant. I a les 4 de la matinada ho hem vist clar. Li hem vist la cara a la vida, adormida encara, però li hem vist: una fisonomia nova, un cor nou, un cos inexplorat, un misteri a descobrir. I aquesta esperança tèbia ens ha escalfat l'insomni.

Hem recollit tot això en un trist post per fer una foguera que ens exorcitzi, ens conjuri i cremi. No ens val de res estar de dol i vestir-nos de negre quan el que volem és lluir el color daurat de la fortuna. Que tot es faci cendres, ens hem dit, que ja no en quedi res.

Sona The beauty of gray. Live.

3.2.05

Dijous 2 de febrer

Vivint de dia

fastEnyorem la nit i les hores vivíssimes de la matinada. No ens agrada anar sempre amb presses, no poder dormir al matí, treballar tot el dia, dinar fora de casa, no tenir ni un moment per pensar. D'aquestes noves hores només ens agrada poder tornar caminant al vespre a casa, allà a les 8, quan la ciutat bull de gent cansada i podem aturar-nos als bars a fer la primera cervesa sense pressa. N'estem tipes d'aquest horari de botiga que ens fa estar des de les 9 fins les 20 envoltades de gent que només feineja i molesta. Volem tornar a la nit, a les hores tan viscudes de les 5 de la matinada. Collons! Que som formiges, no som oficinistes!

I, de nou, no ens hem pogut resistir a Joan Barril. D'acord. Podeu dir que és el nostre vici.

LA PÀTRIA DE LA MATINADA de Joan Barril (Publicat a El Periódico, 03/02/05)

VISC PERQUÈ em desperto. I a certes hores la vida és diferent, buida de gent i plena de mirades. Fa mil dies que trenco la nit i vaig per la ciutat recollint les restes del dia per explicar-les i entendre-les.

matinadaCreiem que la nostra vida es mesura per dies, però en realitat la vida es mesura pel moment de despertar-se. Despertar- se és renéixer. Llevar-se, fins i tot per als que disposen de totes les hores del món, és un acte fundacional del dia. Sembla un gest rutinari i, no obstant, el fet de despertar-se implica un repàs de tot el que ens espera. No hi ha agenda més certa que la de les sabatilles al peu del llit. Allà hi ha la consciència de les edats de l'home.
Despertar-se també és una frontera entre els somnis i la realitat. Creiem que els països són cosa de l'espai, però també hi ha països del temps. Abans de fer-se de dia la vida existeix. Avui m'hauré llevat a aquelles hores inhumanes de la matinada profunda amb la calma i el dolor dels veterans. Perquè l'esforç de conquistar l'alba des de dins fa dolor. Les primeres aigües del lavabo són afilades com una navalla. Les veus petites dels actes grans passen de puntetes per la ràdio. Als arbres pròxims, una òliba parla en somnis. Les rajoles són una superfície punxant i, a l'obrir la nevera, un fred domesticat ens cau a sobre dels peus. A aquelles hores la casa és un motor dièsel que l'únic soroll que fa són les respiracions assossegades dels fills adormits. La roba no és moda, només és tela. I el cafè no és res més que un bàlsam per foragitar malsons.

Abans de la matinada el carrer només és una successió d'angles buits i de carrosseries refredades. Entre els llums per a ningú passen els gats policia. Al fons de l'aparcament s'hi concentren tots els desaigües de l'edifici. Algú ha anat de ventre en alguna casa i per l'interior de les canonades se sent el pas fugaç d'una digestió inoportuna. Abans de la matinada tot està programat. El semàfor vermell indica que per la dreta hi apareixerà un camió amb el rètol "Plàtans Ruiz". Efectivament, fa la seva entrada al carrer ample Plàtans Ruiz. Més amunt serà "Frigorífics Castells". I el senyor Castells ranqueja cap al mercat. Sempre els mateixos coloms picotejant el mateix parterre a la mateixa hora. Sempre el mateix autocar ple de treballadors adormits que van a la Zona Franca. I les aromes de la nit marcant el territori als transeünts cecs: l'aroma del gessamí a l'estiu, l'aroma de la tanca vegetal retallada a la primavera, l'aroma de la terra humida, l'aroma del pa calent que dóna sentit a la idea del treball.

Abans de la matinada encara queden restes del dia anterior. A vegades un cotxe s'atura al nostre costat i en l'ombra se sent una música que intenta mantenir vius els cossos moribunds. Passen com transatlàntics els primers autobusos encara buits. A les cantonades hi floreixen munts de diaris plens de sorpreses. Jeuen els indigents a l'interior dels caixers automàtics i la seva respiració entela els vidres com els nens feliços que algun dia van ser. Brilla la llum inútil de les oficines i se sent el refilet de les dones de la neteja abans de ser empassades pels edificis. Els aspersors de parcs i jardins es disparen amb una música aquàtica. A les portes de l'hospital, una dona sanglota mentre s'aferra al cigarret. Aquesta és, des de fa temps, la meva primera pàtria.