Quan ja estava a punt d'esborrar aquest pudent bloc --bloc sense tabac, sense amics, sense amors-- en Roger va cantar aquesta cançó... I és que tot plegat no ha estat mai res més (ni res menys!) que una presó de luxe, una cel·la encoixinada, una fantàstica nit de sexe sense vinagre. Ni fum, ni raons, ni dones, ni homes m'han ferit tant com aquestes formigues punyeteres. Salut!!
El rei de les coses
Tant d’esforç per ser algú,tot i sabent cap on vas,
s’està menjant tots els teus cacauets,
la il·lusió amb què vas començar.
Però hi ha un lloc prop d’aquí
on ningú no et darà res,
un mar de boira on s’emmiralla el sol
cobreix totes les valls del país.
Dalt a muntanya ens crema la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.
Però algun dia hauràs de baixar,
tot i que no entens per què,
no saps què fer amb la teva solitud,
t’han fet per viure en un formiguer.
Síndrome de Peter Pan,
tot ha de ser al teu gust,
les coses no es canvien com els canals de televisió,
de la veritat, no n’has de tenir por.
Dalt a muntanya ens crema la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.
Cargol treu banya i mira a la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.
Un mar de boira on s’emmiralla el sol
cobreix totes les valls d’un país inventat.
Reivindico un món inventat per cadascú amb l’esforç, la sol·litud i la llibertat.
Avui fa un mes que no fumo. Ni un dia més, ni un dia menys. Quin llarg camí de desig, angoixa i mono. Fumava gairebé un parell de paquets diaris ¿us podeu imaginar quants minuts de la meva vida han quedat orfes sense un marlboro entre els dits? No he estat capaç encara de passar ni un dia d'aquest mes sense pensar, un moment o altre, que em voldria estar fotent un cigarret. Fins i tot, alguna nit he somiat que fumava i notava l'olor del tabac des de la fase REM. 
I won’t be the one to disappoint you anymore,
A l'Enric li agrada fer llistes. Llistes interminables de qualsevol mena, numerades amb dígits o classificades per lletres. Segons ell, l'ajuden a aclarir-se i a mesurar la importància de les coses. Són llistats ordenadíssims que van de l'A a la Z --que tenen subcategories, si cal-- o bé, van de l'1 fins l'infinit --amb números negatius si cal--, o que, fins i tot, barregen lletres i dígits.
I vaig deixar pujar el gos. I amb ell ben arraulit al costat , i mirant-me amb cara de "nano, i ara què fem"? em vaig sentir una mica scoobydoo, i una mica acollonit, tot s'ha de dir. Ser alt, gros, no era cap garantia en aquestes circumstàncies. Només sóc valent en espais a l'engròs i salvatges, com deserts, valls i muntanyes. Anava a afegir selves, però no cal passar-se tampoc. Deixem-ho en naturals.... I a aquest hostal li esqueia més el sobrenatural. 
Villarluengo, cor de l'Alt Maestrat, Terol. 
La gent que jo busque
Aquell dia va quedar gravat a la memòria dels Scorta. Perquè per a tots, grans i petits, era la primera vegada que menjaven d'aquella manera. L'oncle Faelluc' havia fet les coses a l'engròs. D'entrants, en Raffaaele i la Giuseppina van portar a taula deu plats. Hi havia musclos de la mida del dit gros, farcits amb una barreja feta a base d'ous, molla de pa i formatge. Anxoves marinades que es fonien a la boca. Bocins de pop. Una amanida de tomàquet i escarola. Tallades primes d'albergínia fetes a la brasa. Anxoveta fregida. Els plats passaven d'una punta a l'altra de taula. Tothom anava picant amb l'alegria de no haver de triar i de poder menjar de tot. 