|
|
Dissabte, 20 de gener
El 34 i el 37 d'en Casasses
Si per la meva banda poso
tot el que pugui perquè no
t’acabis convertint en
fantasma
m’hauré de quedar sol i convertir-me jo
en el que ja havia volgut ser, nàufrag.
(...)
Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil
i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi
lasius i neglectus
20.1.07
Diumenge, 14 de gener
La gent que jo busque
Òscar Briz. Quart creixent.
 La gent que jo busque
ve de molt lluny
no es lliura a la farsa
no tem els dilluns
La gent que jo busque
fuma i aguanta
resisteix fins i tot
si el dubte els espanta
la gent que jo busque
és digna i generosa
no dóna colzades
per omplir més la bossa
la gent que jo busque
no deixa de preguntar
així fa la vida
que creix en crear
la gent que jo busque
és llibertària
senyala l'hipòcrita
que oprimeix el pària
el seu rebuig
és un vòmit sincer
la seua força
saber qui no vol ser
la gent que jo busque
es troba i es perd
no se'n refia del "absolutament cert"
camina pels marges del que s'ha proclamat
"vida ideal d'un membre del ramat"
busque espai i bellesa
com si hagués perdut el cap
reivindique la noblesa
com un quixot aïllat
la gent que jo busque
és un tresor
un poema anònim
molt millor que l'or
ningú no els farà mai
un car monument
no en trobaràs mai cap
sumís i obedient
la gent que jo busque
és per tot arreu
encara que dormi el somni de Morfeu
incuba l'esclat
en una llavor
que ha de germinar
quan se li done calor
busque espai i bellesa
com si hagués perdut el cap
reivindique la noblesa
com un quixot aïllat
busque la flor solitària
sura en un mar d'asfalt
la veu interior que ens parla.
lasius i neglectus
14.1.07
Dijous, 11 de gener
La masticació feliç
Dels regals que he rebut, aquest és el que més m'agrada. I és que entre les menjades nadalenques de la meva família i els àpats de diumenge dels Scorta no hi ha tanta diferència.
El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé
 Aquell dia va quedar gravat a la memòria dels Scorta. Perquè per a tots, grans i petits, era la primera vegada que menjaven d'aquella manera. L'oncle Faelluc' havia fet les coses a l'engròs. D'entrants, en Raffaaele i la Giuseppina van portar a taula deu plats. Hi havia musclos de la mida del dit gros, farcits amb una barreja feta a base d'ous, molla de pa i formatge. Anxoves marinades que es fonien a la boca. Bocins de pop. Una amanida de tomàquet i escarola. Tallades primes d'albergínia fetes a la brasa. Anxoveta fregida. Els plats passaven d'una punta a l'altra de taula. Tothom anava picant amb l'alegria de no haver de triar i de poder menjar de tot.
Quan els plats van quedar buits, en Raffaele va portar a taula dues plates immenses i fumejants. Una plena de la pasta tradicional de la zona: troccoli amb tinta de sèpia. L'altra amb un risotto de marisc. Les plates van ser rebudes amb un visca general que va fer posar la cuinera vermella. Era el moment que s'ha obert la gana i que sembla que es podrà menjar durant dies i dies. En Raffaele també va portar cinc ampolles de vi de la regió. Un vi negre, rugós i fosc com la sang de Crist. Era el pic de la calor. Els comensals estaven protegits del sol per una estora de palla, però, per l'escalfor de l'aire, es notava que fins i tot les sargantanes devien suar.
Les converses naixien entre el soroll de coberts, i les interrompien la pregunta d'un nen o un got de vi que es tombava. Parlaven de tot i de no res. La Giuseppina explicava com havia fet la pasta i l'arròs. Com si encara fos més agradable parlar de menjar mentre es menja. Xerraven. Reien. Cadascú vigilava que el plat del veí no quedés mai buit.
Quan les grans plates van ser buides, tots estaven tips. Notaven la panxa plena. Estaven a gust. Però en Raffaele encara no havia dit tot. Va dur a taula cinc plates immenses plenes de peix de tota mena, pescat aquell mateix matí. Llobarros, orades. Una plata de calamar fregit. Gambes grosses i rosades fetes a la brasa. Fins i tot uns quants llagostins. Les dones, en veure les plates, van jurar que no les tocarien. Que era massa. Que es moririen. Però calia fer honor a en Raffaele i la Giuseppina. I no únicament a ells. També a la vida, que els oferia aquell banquet que no havien d'oblidar mai. Al sud es menja amb una mena de frenesí i d'avidesa goluda. Tant com es pot. Com si hagués de venir el mal temps. Com si fos l'última vegada que es menja. S'ha de menjar mentre hi ha menjar. És una mena d'instint violent. I mala sort si després s'està malalt.
Les plates de peix van fer la volta a la taula i les van assaborir amb passió. Ja no menjaven per al ventre sinó per al paladar. Però, a pesar de les ganes que en tenien, no van aconseguir acabar-se els calamars. I això va fer que en Raffaele sentís una satisfacció vertiginosa. Ha de quedar menjar a taula, si no vol dir que els convidats no n'han tingut prou. Al final de l'àpat, en Rafaelle es va girar cap el seu germà Giuseppe i li va tustar la panxa:
-Pancia piena?- li va preguntar.
I tots van riure mentre es descordaven la camisa o treien el vano. La calor havia afluixat, però els cossos farts començaven a suar tot el menjar que havien engolit, tota aquella masticació feliç.
lasius i neglectus
10.1.07
|
