Quan ja estava a punt d'esborrar aquest pudent bloc --bloc sense tabac, sense amics, sense amors-- en Roger va cantar aquesta cançó... I és que tot plegat no ha estat mai res més (ni res menys!) que una presó de luxe, una cel·la encoixinada, una fantàstica nit de sexe sense vinagre. Ni fum, ni raons, ni dones, ni homes m'han ferit tant com aquestes formigues punyeteres. Salut!!
El rei de les coses
Tant d’esforç per ser algú,tot i sabent cap on vas,
s’està menjant tots els teus cacauets,
la il·lusió amb què vas començar.
Però hi ha un lloc prop d’aquí
on ningú no et darà res,
un mar de boira on s’emmiralla el sol
cobreix totes les valls del país.
Dalt a muntanya ens crema la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.
Però algun dia hauràs de baixar,
tot i que no entens per què,
no saps què fer amb la teva solitud,
t’han fet per viure en un formiguer.
Síndrome de Peter Pan,
tot ha de ser al teu gust,
les coses no es canvien com els canals de televisió,
de la veritat, no n’has de tenir por.
Dalt a muntanya ens crema la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.
Cargol treu banya i mira a la cara el rei de les coses, que és mitja vida,
treu-te la roba, estira’t a l’herba, dalt a muntanya el neguit s’aquieta i dorm.
Un mar de boira on s’emmiralla el sol
cobreix totes les valls d’un país inventat.
Reivindico un món inventat per cadascú amb l’esforç, la sol·litud i la llibertat.