Senyals de fum
Avui fa un mes que no fumo. Ni un dia més, ni un dia menys. Quin llarg camí de desig, angoixa i mono. Fumava gairebé un parell de paquets diaris ¿us podeu imaginar quants minuts de la meva vida han quedat orfes sense un marlboro entre els dits? No he estat capaç encara de passar ni un dia d'aquest mes sense pensar, un moment o altre, que em voldria estar fotent un cigarret. Fins i tot, alguna nit he somiat que fumava i notava l'olor del tabac des de la fase REM. Estic enfadat amb l'humanitat des que no fumo. No m'agraden els bars, ni els restaurants, ni els cafès. Tampoc les llargues tertúlies al costat d'una voll. No m'agrada l'olor que fa el món, no la suporto. Fins i tot les bones olors em resulten ofensives, són tan exultants que m'embafen.
I internet. Buf. Obrir el pc i recordar el tabac i les llargues nits empudegades de fum... tot és ú. No em surt ni aixo d'escriure. He perdut el tempo, les comes, els espais i les mirades. Des que respiro bé, que no hi veig clar.
Estic més trist des que no fumo, més emprenyat, més sol, més sa.
Cony, foc!