Diumenge, 25 de febrer

La importància de dir-se Enric

A l'Enric li agrada fer llistes. Llistes interminables de qualsevol mena, numerades amb dígits o classificades per lletres. Segons ell, l'ajuden a aclarir-se i a mesurar la importància de les coses. Són llistats ordenadíssims que van de l'A a la Z --que tenen subcategories, si cal-- o bé, van de l'1 fins l'infinit --amb números negatius si cal--, o que, fins i tot, barregen lletres i dígits.

L'Enric és un capsigrany que si no fa aquesta munterada de frases arrenglerades es pensa que perd el món de vista; l'Enric creu que si no prioritzes les idees, les idees se't mengen.

És ben estrany el dia que passa sense una nova llista perquè no sempre s'aixeca amb les mateixes ganes i necessitats, perquè no sempre ha de voler el mateix. L'Enric fa 20 anys que refà el mateix llistat canviant-li l'ordre i afegint, ben poques vegades, un desig petit. Quan li passen les ganes de desitjar-lo, l'esborra de la llista i l'inclou a una altra que anomena 'Coses que he rebutjat'.

Podria passar que un dia l'Enric parés ben boig i algun psiquiatre hagués d'utilitzar les seves llistes per treure'n l'aigua clara.

Aquest home, perquè ja no és un nen, elabora la seva primera priorització de bon matí, només llevar-se i amb les boires del cafè, comença a apuntar-les mentalment. Mentre caga --cada dia puntualment i a la mateixa hora- n'afegeix un parell o tres i abans de vestir-se per anar a treballar, l'escriu.

A la feina tampoc deixa de fer-ne. Fins i tot, hi esmenta quan anirà a fer el primer cigarret --com li agrada aquesta llei que no el deixa fumar quan vol-- o quan li tocarà esmorzar, dinar o plegar definitivament. Li agrada posar les hores en lletres més grosses per no perdre's ni un segon del que hauria d'estar fent.

L'Enric segueix escrupulosament tots els seus llistats fins que deixa de fer-ho. Després s'angoixa, tant que arriba a marejar-se de neguit, no hi ha cosa que molesti més al capsigrany que no fer el que ell mateix es mana. Quan això succeix, l'Enric s'emborratxa i aprofita qualsevol paperet que troba al bar --el mateix bar on sempre va quan no segueix les seves llistes-- per escriure beure no és la meva prioritat. I ho repeteix, i ho repeteix, i ho repeteix. A l'Enric li agrada escriure, ni que sigui sempre el mateix.

Avui passa que ha conegut la Paula i, encara que és l'hora de fer el segon cafè del matí, prefereix mirar-la. Li desmunta tot el planning, el cony de Paula, però és que li agrada. L'Enric pensa que la Paula és bufona i simpàtica i que es mereix un lloc prioritari a la seva vida.

Sense pensar en les conseqüències, trenca la seva llista i hi apunta PAULA, en majúscules i negreta de tant repassar-li el nom, i li posa el número 1, la lletra A, la subcategoria 0 i un signe d'exclamació.

L'Enric canvia tot el seu llistat i escriu tímidament, en el lloc 50 --sub1, subA, sub0-- follar-me la PAULA i respira alleujat.

Dijous, 8 de febrer

Interrompre l'acció (II)

I qui ho va dir que això s'hauria de morir aquí? La història continua i, ummmmmm, a mi aquest número de telèfon em sona... Gràcies, mas!

I vaig deixar pujar el gos. I amb ell ben arraulit al costat , i mirant-me amb cara de "nano, i ara què fem"? em vaig sentir una mica scoobydoo, i una mica acollonit, tot s'ha de dir. Ser alt, gros, no era cap garantia en aquestes circumstàncies. Només sóc valent en espais a l'engròs i salvatges, com deserts, valls i muntanyes. Anava a afegir selves, però no cal passar-se tampoc. Deixem-ho en naturals.... I a aquest hostal li esqueia més el sobrenatural.

Havia de prendre una decisió ja. Clapar, voltar, potser trucar? Vet aquí el dilema (o atzucat). I si trucava i em demanava una voll?.

"No perdem res provant", li vaig dir al gos mentre marcava el 455 694 237.

Diumenge, 4 de febrer

Interrompre l'acció

Villarluengo, cor de l'Alt Maestrat, Terol. Hostal de la trucha. 3 de gener d'enguany. Un fred mortal als llogarets de vora el riu Pitarc. Vaig decidir quedar-me a dormir allí perquè no hi havia res més obert, van dir-me que el gos podia estar-se amb mi a l'habitació. Estava de vacances i no tenia pressa. Em vaig acostar a l'Orguè del Montoro a fotografiar una dotzena de voltors inquietants i després vaig recórrer els poblets de la vora de l'hostal, on tothom s'amagava del fred dins les cases. Vaig tornar de pet, congelat, a l'hotel. Estava buit, jo n'era l'únic hoste, segons va confirmar-me la recepcionista, mentre m'explicava que fins feia 24 hores, i coincidint amb cap d'any, el lloc havia estat ple a vessar de gent. Encara quedaven les restes de la festa als grans menjadors de fusta de l'hotel.

L'hostal de la trucha era un lloc amb encant (això diuen les guies) però a mi em va semblar sinistre. Decorat segons el gust dels caçadors manyos, semblava el museu dels horrors, tot ple de cadàvers d'animals dissecats i fotos sagnants de senglars acabats de caçar. Vaig parlar una estona amb l'única persona de l'hotel i vaig fer una cervesa tot esperant que arribés algú més a aquell racó de món. El gos tafanejava tranquil per tota la sala-recepció.

En vaig prendre una, dues, tres. I quan ja anava a demanar la quarta Mahou (Terol existeix, però no hi ha arribat la Voll), em van dir de sopar. Quedaven encara les restes de l'àpat de cap d'any: embotits passats i endurits i un lluç ofegat en salsa del 2006. Va ser un sopar fastigós. Me'n vaig anar a dormir a les 11 de la nit més ben acompanyat per la tele que per les andròmines de taxidèrmia que inundaven l'hotel.

El fred es deixava notar més a l'habitació. Vaig posar tres mantes al llit i ja em planejava deixar pujar el gos perquè m'escalfés. Llavors, van trucar suament a la porta i un paperet va escolar-se per sota. Era un número de mòbil i una noteta 'Si vol res, truqui aquí' posava (en espanyol, és clar). Vaig deixar el paperet a la tauleta de nit, vora el telèfon. No vaig poder evitar pensar que m'havien deixat sol a l'hotel enorme.

Vaig tafanejar la nevereta de l'habitació i vaig continuar bevent. Ara una minibotelleta de whisky, ara una de vodka. Necessitava relaxar-me.

I mentre escrivia aquesta història, m'he adonat que jo ja sé com continua i que necessito canviar-la. Sé que sou pocs els que llegiu, però us la passo. Si la seguiu i la feu més divertida, prometo continuar-la. En tot cas, i si no us ve de gust fer-me començar l'any amb més bon peu (atès que ja estem a febrer i que hauria d'estar capaç de canviar-la jo sol) deixarem que es mori aquí.