Dijous, 11 de generLa masticació feliçDels regals que he rebut, aquest és el que més m'agrada. I és que entre les menjades nadalenques de la meva família i els àpats de diumenge dels Scorta no hi ha tanta diferència.
El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé 
Aquell dia va quedar gravat a la memòria dels Scorta. Perquè per a tots, grans i petits, era la primera vegada que menjaven d'aquella manera. L'oncle Faelluc' havia fet les coses a l'engròs. D'entrants, en Raffaaele i la Giuseppina van portar a taula deu plats. Hi havia musclos de la mida del dit gros, farcits amb una barreja feta a base d'ous, molla de pa i formatge. Anxoves marinades que es fonien a la boca. Bocins de pop. Una amanida de tomàquet i escarola. Tallades primes d'albergínia fetes a la brasa. Anxoveta fregida. Els plats passaven d'una punta a l'altra de taula. Tothom anava picant amb l'alegria de no haver de triar i de poder menjar de tot.
Quan els plats van quedar buits, en Raffaele va portar a taula dues plates immenses i fumejants. Una plena de la pasta tradicional de la zona: troccoli amb tinta de sèpia. L'altra amb un risotto de marisc. Les plates van ser rebudes amb un visca general que va fer posar la cuinera vermella. Era el moment que s'ha obert la gana i que sembla que es podrà menjar durant dies i dies. En Raffaele també va portar cinc ampolles de vi de la regió. Un vi negre, rugós i fosc com la sang de Crist. Era el pic de la calor. Els comensals estaven protegits del sol per una estora de palla, però, per l'escalfor de l'aire, es notava que fins i tot les sargantanes devien suar.
Les converses naixien entre el soroll de coberts, i les interrompien la pregunta d'un nen o un got de vi que es tombava. Parlaven de tot i de no res. La Giuseppina explicava com havia fet la pasta i l'arròs. Com si encara fos més agradable parlar de menjar mentre es menja. Xerraven. Reien. Cadascú vigilava que el plat del veí no quedés mai buit.
Quan les grans plates van ser buides, tots estaven tips. Notaven la panxa plena. Estaven a gust. Però en Raffaele encara no havia dit tot. Va dur a taula cinc plates immenses plenes de peix de tota mena, pescat aquell mateix matí. Llobarros, orades. Una plata de calamar fregit. Gambes grosses i rosades fetes a la brasa. Fins i tot uns quants llagostins. Les dones, en veure les plates, van jurar que no les tocarien. Que era massa. Que es moririen. Però calia fer honor a en Raffaele i la Giuseppina. I no únicament a ells. També a la vida, que els oferia aquell banquet que no havien d'oblidar mai. Al sud es menja amb una mena de frenesí i d'avidesa goluda. Tant com es pot. Com si hagués de venir el mal temps. Com si fos l'última vegada que es menja. S'ha de menjar mentre hi ha menjar. És una mena d'instint violent. I mala sort si després s'està malalt.
Les plates de peix van fer la volta a la taula i les van assaborir amb passió. Ja no menjaven per al ventre sinó per al paladar. Però, a pesar de les ganes que en tenien, no van aconseguir acabar-se els calamars. I això va fer que en Raffaele sentís una satisfacció vertiginosa. Ha de quedar menjar a taula, si no vol dir que els convidats no n'han tingut prou. Al final de l'àpat, en Rafaelle es va girar cap el seu germà Giuseppe i li va tustar la panxa:
-Pancia piena?- li va preguntar.
I tots van riure mentre es descordaven la camisa o treien el vano. La calor havia afluixat, però els cossos farts començaven a suar tot el menjar que havien engolit, tota aquella masticació feliç.
La gent que jo busque