Diumenge, 25 de febrerLa importància de dir-se Enric
A l'Enric li agrada fer llistes. Llistes interminables de qualsevol mena, numerades amb dígits o classificades per lletres. Segons ell, l'ajuden a aclarir-se i a mesurar la importància de les coses. Són llistats ordenadíssims que van de l'A a la Z --que tenen subcategories, si cal-- o bé, van de l'1 fins l'infinit --amb números negatius si cal--, o que, fins i tot, barregen lletres i dígits.
L'Enric és un capsigrany que si no fa aquesta munterada de frases arrenglerades es pensa que perd el món de vista; l'Enric creu que si no prioritzes les idees, les idees se't mengen.
És ben estrany el dia que passa sense una nova llista perquè no sempre s'aixeca amb les mateixes ganes i necessitats, perquè no sempre ha de voler el mateix. L'Enric fa 20 anys que refà el mateix llistat canviant-li l'ordre i afegint, ben poques vegades, un desig petit. Quan li passen les ganes de desitjar-lo, l'esborra de la llista i l'inclou a una altra que anomena
'Coses que he rebutjat'.
Podria passar que un dia l'Enric parés ben boig i algun psiquiatre hagués d'utilitzar les seves llistes per treure'n l'aigua clara.
Aquest home, perquè ja no és un nen, elabora la seva primera priorització de bon matí, només llevar-se i amb les boires del cafè, comença a apuntar-les mentalment. Mentre caga --cada dia puntualment i a la mateixa hora- n'afegeix un parell o tres i abans de vestir-se per anar a treballar, l'escriu.
A la feina tampoc deixa de fer-ne. Fins i tot, hi esmenta quan anirà a fer el primer cigarret --com li agrada aquesta llei que no el deixa fumar quan vol-- o quan li tocarà esmorzar, dinar o plegar definitivament. Li agrada posar les hores en lletres més grosses per no perdre's ni un segon del que hauria d'estar fent.
L'Enric segueix escrupulosament tots els seus llistats fins que deixa de fer-ho. Després s'angoixa, tant que arriba a marejar-se de neguit, no hi ha cosa que molesti més al capsigrany que no fer el que ell mateix es mana. Quan això succeix, l'Enric s'emborratxa i aprofita qualsevol paperet que troba al bar --el mateix bar on sempre va quan no segueix les seves llistes-- per escriure
beure no és la meva prioritat. I ho repeteix, i ho repeteix, i ho repeteix. A l'Enric li agrada escriure, ni que sigui sempre el mateix.
Avui passa que ha conegut la Paula i, encara que és l'hora de fer el segon cafè del matí, prefereix mirar-la. Li desmunta tot el
planning, el cony de Paula, però és que li agrada. L'Enric pensa que la Paula és bufona i simpàtica i que es mereix un lloc prioritari a la seva vida.
Sense pensar en les conseqüències, trenca la seva llista i hi apunta
PAULA, en majúscules i negreta de tant repassar-li el nom, i li posa el número 1, la lletra A, la subcategoria 0 i un signe d'exclamació.
L'Enric canvia tot el seu llistat i escriu tímidament, en el lloc 50 --sub1, subA, sub0--
follar-me la PAULA i respira alleujat.
Un hombre deseaba violentamente a una mujer, 
There's never much to say between the moments of
So strike another match
And I'm striking up the band to play our last hurrah
Sembla que ja només escric quan hi ha música pel mig :-) Aquesta mena de barreja de heavy rock amb lletra de Tirant lo Blanc ha pogut més que jo. No em digueu que no veieu la Carmesina lluitant contra els vidus lascius d'Oropesa. I, si us plau, escolteu també la seva versió de 'Al vent'. Fa trempar. 
Tant d’esforç per ser algú,
Avui fa un mes que no fumo. Ni un dia més, ni un dia menys. Quin llarg camí de desig, angoixa i mono. Fumava gairebé un parell de paquets diaris ¿us podeu imaginar quants minuts de la meva vida han quedat orfes sense un marlboro entre els dits? No he estat capaç encara de passar ni un dia d'aquest mes sense pensar, un moment o altre, que em voldria estar fotent un cigarret. Fins i tot, alguna nit he somiat que fumava i notava l'olor del tabac des de la fase REM. 
I won’t be the one to disappoint you anymore,
I vaig deixar pujar el gos. I amb ell ben arraulit al costat , i mirant-me amb cara de "nano, i ara què fem"? em vaig sentir una mica scoobydoo, i una mica acollonit, tot s'ha de dir. Ser alt, gros, no era cap garantia en aquestes circumstàncies. Només sóc valent en espais a l'engròs i salvatges, com deserts, valls i muntanyes. Anava a afegir selves, però no cal passar-se tampoc. Deixem-ho en naturals.... I a aquest hostal li esqueia més el sobrenatural. 
Villarluengo, cor de l'Alt Maestrat, Terol. Hostal de la trucha. 3 de gener d'enguany. Un fred mortal als llogarets de vora el riu Pitarc. Vaig decidir quedar-me a dormir allí perquè no hi havia res més obert, van dir-me que el gos podia estar-se amb mi a l'habitació. Estava de vacances i no tenia pressa. Em vaig acostar a l'Orguè del Montoro a fotografiar una dotzena de voltors inquietants i després vaig recórrer els poblets de la vora de l'hostal, on tothom s'amagava del fred dins les cases. Vaig tornar de pet, congelat, a l'hotel. Estava buit, jo n'era l'únic hoste, segons va confirmar-me la recepcionista, mentre m'explicava que fins feia 24 hores, i coincidint amb cap d'any, el lloc havia estat ple a vessar de gent. Encara quedaven les restes de la festa als grans menjadors de fusta de l'hotel.
La gent que jo busque
Aquell dia va quedar gravat a la memòria dels Scorta. Perquè per a tots, grans i petits, era la primera vegada que menjaven d'aquella manera. L'oncle Faelluc' havia fet les coses a l'engròs. D'entrants, en Raffaaele i la Giuseppina van portar a taula deu plats. Hi havia musclos de la mida del dit gros, farcits amb una barreja feta a base d'ous, molla de pa i formatge. Anxoves marinades que es fonien a la boca. Bocins de pop. Una amanida de tomàquet i escarola. Tallades primes d'albergínia fetes a la brasa. Anxoveta fregida. Els plats passaven d'una punta a l'altra de taula. Tothom anava picant amb l'alegria de no haver de triar i de poder menjar de tot.