Dilluns 23 d'octubre

L'Iraq particular

Estic en guerra. Una lluita armada entre el meu exèrcit i l'exèrcit dels meus amics. Batalla cruenta i sagnant que només jo perdré.

Aquests dies visc en una situació d'excepció que ha decretat el meu govern. He trasmès a l'autoritat militar de la pistola els poders relatius al manteniment del meu ordre públic. He declarat la guerra a l'enemic.

Aquesta batalla a ultrança ha redibuixat les fronteres de la meva pàtria. Els amics que ja no ho són, els que he deixat enrere i he fet fora amb foc d'artilleria, ja no miren aquesta pell.

Ja no em visita Eros (la Rose que em perfumava), ni la murreria del senyor Batmol. Ha sucumbit en la lluita arrengada el Karma fresc i descarat de tantes nits.

I aquell noi del carrer Amílcar que em festejava, ja no vol esbatussar-se, ni disputar-se, ni tenir raons amb mi.

I tot per aquesta contraposició hostil que em desgoverna. Aquest esforç violent per imposar-me sobre els altres.

I tu, amor meu, tan ferida, esbudellada pels obusos que t'he llençat. Tu sempre aquí, ben a prop, a la trinxera, curant-me les ferides i les esgarrapades de la lluita acarnissada. Sempre tu, quan ja m'ho he carregat tot, tu encara hi ets mirant-me de lluny, observant la magnitud de la tragèdia. Les teves mans fresques disposades a acaronar-me.

Dijous, 5 d'octubre

Jo no sóc Bob Dylan

I quina traducció més matussera... Ai, Mas, help!

No sé, m'importa un rave que les dones tinguin els pits com magnòlies o com figues seques; una pell de préssec o de paper de vidre.

Li dono una importància igual a zero, al fet que es llevin amb un alè afrodisíac o amb un alè insecticida. Sóc perfectament capaç de suportar-los un nas que trauria el primer premi en una exposició de pastanagues; però, això sí!- i en això sóc irreductible- no els perdono, sota cap concepte, que no sàpiguen volar. Si no saben volar ¡perden el temps les que volen seduir-me!

Aquesta va ser – i no cap altra- la raó per què em vaig enamorar tan bojament, de la Maria Lluïsa. Tant em feien els seus llavis per capítols i la seva gelosia sulfurosa! ¿Què n’havia de fer de les seves extremitats de palmípede i les seves mirades de pronòstic reservat?

¡La Maria Lluïsa era una ploma de les de veritat!

Quan sortia el sol, volava de la cambra a la cuina, volava del menjador al rebost. Volant em preparava el bany, la camisa. Volant feia les compres, el que li tocava...

¡Amb quina impaciència esperava jo que tornés, volant d'alguna passejada pels voltants! Allà, lluny, amagat entre els núvols, un puntet rosat. "¡Maria Lluïsa! ¡Maria Lluïsa!"... i al cap de res, ja m'abraçava amb les seves cames de plomes, per dur-me, volant, a qualsevol lloc.

I planejàvem, durant quilòmetres de silenci, una carícia que ens acostava al paradís: durant hores senceres ens acotxàvem en un núvol, com dos àngels, i de cop i volta, fent una giragonsa mortal, aterràvem forçosament amb un espasme.

Quin plaer és tenir una dona tan lleugera... encara que ens faci veure de tant en tant les estrelles! Quina voluptositat la de passar-se els dies entre els núvols... la de passar-se les nits d'una volada!

Després de conèixer una dona etèria, quins atractius ens pot donar una dona terrestre? ¿Oi que no és tan diferent viure amb una vaca que amb una dona que tingui les natges a setanta vuit centímetres de terra?

Jo, almenys, sóc incapaç de comprendre la seducció d'una dona pedestre, i per molt que vulgui, no em puc ni imaginar que es pugui fer l’amor més que volant.

Oliverio Girondo