Diumenge, 4 de desembre

Regal d'aniversari

M'han dit que hi ha un home que sap parlar tan bé que només pronunciar el seu nom, les dones se li ofereixen. Si estic mut al teu costat mentre el silenci floreix com tumors en els nostres llavis és perquè he sentit un home pujar les escales i aclarir-se la gola darrera la porta.

Tot escoltant Cohen, t'enyoro. Tot escoltant Jorcx, t'enyoro. Tan se val si ell és l'original o si és a tu de veritat a qui cerco. Ets aquella, l'estimada, l'enyorada. I per tu és aquesta música.

Els anys que fas lluny de mi, són els anys que em prens.

El famós abric blau

És fosc i es fa llarga la nit de desembre
T'escric una carta ja que no podem veure'ns
Nova York, el mateix lloc de sempre,
La música abaix, al carrer cada vespre.

M'han dit que vivies al desert, en una caseta,
Potser vols oblidar-ho tot, però al menys guarda la nostra adreça

La Jane va venir amb un floc dels teus cabells
Va dir que tu li havies ofert
La nit que t'hi vas declarar
Ho tenies prou clar?

L'últim cop que et vam veure, feies mala cara,
El teu abric blau començava a estripar-se
Deies que marxaves amb el primer tren
Però vas tornar sol sense Lili Marlen

I vas endur-te la noia per un temps al teu costat
Però quan va tornar, no sé si ho saps, no es deixava estimar.

I ara et veig lluny amb una rosa entre els dits,
Com un lladre en la nit
I es desperta la Jane

T'envia records.
I què més puc dir-te germà, assassí meu
Què és el que vols escoltar?
Crec t'enyoro i crec que et perdono,
M'alegro d'haver-nos trobat

I si tornessis mai per aqui, per la Jane o potser per mi,
Vull fer-te saber que dorm l'enemic i la dona és lliure per fi

Molt bé ¿Com vas treure el mal dels seus ulls?
Creia que era un cas perdut i jo ni ho vaig provar

Oh sí! La Jane va venir amb un floc dels teus cabells
Va dir que tu li havies ofert la nit que t'hi vas declarar

Sincerament teu.

Divendres, 24 de novembre

Casetablanca

Plovia a París. Un dia així no s'oblida: els alemanys anaven de gris i tu vesties de verd.

No podia.
No saps com n'ets de dura.
És una mica com fer l'amor
amb Superman.


Robat al noi d'Amílcar.

Dimarts, 21 de novembre

En Pere i el llop

T'has presentat de matinada, silenciós i transparent. Ets un espai en blanc que només diu bogeries i transtorna el meu món ordenat, meticulós i rus.

Em sento com el caçador caçat i això em violenta, em desferma, m'excita i m'acolloneix.

Ets al volant d'aquesta història i tu m'hauràs de despullar.

Dissabte, 4 de novembre

Armistici

Et vaig veure a través de satèl·lits de bruta tenebra
com el croma darrera de l'èxit d'algun reporter
i avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estòmac quan ve un mal record
et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

t'escoltava a través de les tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners
per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir

et promet una terra fecunda d'olor a ginesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur

estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

il·lumines el món amb els píxels d'aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l'horror
Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d'un somriure
On el pes d'una bala val més que la vida i la mort
et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur

oblidar que oblidant he oblidat oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó.

El pes d'un somriure. Alfabets de futur. Feliu Ventura.

Dilluns 23 d'octubre

L'Iraq particular

Estic en guerra. Una lluita armada entre el meu exèrcit i l'exèrcit dels meus amics. Batalla cruenta i sagnant que només jo perdré.

Aquests dies visc en una situació d'excepció que ha decretat el meu govern. He trasmès a l'autoritat militar de la pistola els poders relatius al manteniment del meu ordre públic. He declarat la guerra a l'enemic.

Aquesta batalla a ultrança ha redibuixat les fronteres de la meva pàtria. Els amics que ja no ho són, els que he deixat enrere i he fet fora amb foc d'artilleria, ja no miren aquesta pell.

Ja no em visita Eros (la Rose que em perfumava), ni la murreria del senyor Batmol. Ha sucumbit en la lluita arrengada el Karma fresc i descarat de tantes nits.

I aquell noi del carrer Amílcar que em festejava, ja no vol esbatussar-se, ni disputar-se, ni tenir raons amb mi.

I tot per aquesta contraposició hostil que em desgoverna. Aquest esforç violent per imposar-me sobre els altres.

I tu, amor meu, tan ferida, esbudellada pels obusos que t'he llençat. Tu sempre aquí, ben a prop, a la trinxera, curant-me les ferides i les esgarrapades de la lluita acarnissada. Sempre tu, quan ja m'ho he carregat tot, tu encara hi ets mirant-me de lluny, observant la magnitud de la tragèdia. Les teves mans fresques disposades a acaronar-me.

Dijous, 5 d'octubre

Jo no sóc Bob Dylan

I quina traducció més matussera... Ai, Mas, help!

No sé, m'importa un rave que les dones tinguin els pits com magnòlies o com figues seques; una pell de préssec o de paper de vidre.

Li dono una importància igual a zero, al fet que es llevin amb un alè afrodisíac o amb un alè insecticida. Sóc perfectament capaç de suportar-los un nas que trauria el primer premi en una exposició de pastanagues; però, això sí!- i en això sóc irreductible- no els perdono, sota cap concepte, que no sàpiguen volar. Si no saben volar ¡perden el temps les que volen seduir-me!

Aquesta va ser – i no cap altra- la raó per què em vaig enamorar tan bojament, de la Maria Lluïsa. Tant em feien els seus llavis per capítols i la seva gelosia sulfurosa! ¿Què n’havia de fer de les seves extremitats de palmípede i les seves mirades de pronòstic reservat?

¡La Maria Lluïsa era una ploma de les de veritat!

Quan sortia el sol, volava de la cambra a la cuina, volava del menjador al rebost. Volant em preparava el bany, la camisa. Volant feia les compres, el que li tocava...

¡Amb quina impaciència esperava jo que tornés, volant d'alguna passejada pels voltants! Allà, lluny, amagat entre els núvols, un puntet rosat. "¡Maria Lluïsa! ¡Maria Lluïsa!"... i al cap de res, ja m'abraçava amb les seves cames de plomes, per dur-me, volant, a qualsevol lloc.

I planejàvem, durant quilòmetres de silenci, una carícia que ens acostava al paradís: durant hores senceres ens acotxàvem en un núvol, com dos àngels, i de cop i volta, fent una giragonsa mortal, aterràvem forçosament amb un espasme.

Quin plaer és tenir una dona tan lleugera... encara que ens faci veure de tant en tant les estrelles! Quina voluptositat la de passar-se els dies entre els núvols... la de passar-se les nits d'una volada!

Després de conèixer una dona etèria, quins atractius ens pot donar una dona terrestre? ¿Oi que no és tan diferent viure amb una vaca que amb una dona que tingui les natges a setanta vuit centímetres de terra?

Jo, almenys, sóc incapaç de comprendre la seducció d'una dona pedestre, i per molt que vulgui, no em puc ni imaginar que es pugui fer l’amor més que volant.

Oliverio Girondo

Dimarts, 26 de setembre

La recompensa de la mala vida

Avui he vist un gat, dels peluts, de color gris i ulls color coca-cola, anava coix d'una pota. He anat a amanyagar-lo i li he fet por, s'ha amagat dins el centre de recerca tecnològica de la Barceloneta. Des de dins m'observava, mentre jo et mirava a tu en somnis. Pensava que segurament t'agrada aquest edifici, tan rus, tan eficient i alhora tan caòtic.

T'he enyorat i t'he trucat. Has vingut en el primer bus i m'has dut a un bar dels de la platja. Era una mena de pub, fosc, ple de gent i ens hem assegut a un racó discret de la barra. M'has besat mentre t'explicava tot el que m'havia passat avui i tu m'has mirat amb la teva cara de fumar.

Mentre parlava, has començat a tocar-me; primer has acaronat l'esquena, el perfil de les natges i, quan ja no em quedava voll, has entrat la teva mà dins els pantalons. Has avançat fins el tall del cul, has desfilat cap avall i m'has mullat el botó.

T'he censurat amb la mirada però ja m'hi posaves la punteta dolça del dit i he remenat el cul. I és que sempre has estat poc prudent o massa imprudent.

Divendres, 15 de setembre

Ja ha plogut

I quan l'amor s'acaba, comença la poesia.

Desert d'amics

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament.

Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada..

Jordi de Sant Jordi

Dimarts, 12 de setembre

1.123.200 segons

4 dies sense veure't, 96 hores sense besar-te, 5.760 minuts sense acaronar-te.

I encara més: 13 llargues jornades, de 24 eternes hores sense fer l'amor amb tu. Fes comptes.

I algú encara dirà que l'atur baixa, que hi ha feina per a tots, que només els ganduls no treballen.

Divendres, 1 de setembre

Fer-se ric

Ahir a la nit, quan ens vam conèixer cos a cos, pensava demanar-te diners en acabar el sexe. Preguntar-te quin era el preu d'allitar-nos i fer-te'l pagar. Però vaig callar, m'ho vaig repensar. I si m'haguessis cobrat tu? Els orgasmes que em vas donar segur que costen una bona guita...

Dimarts, 29 d'agost

I puta perquè em toca

Ens estimem pels carrers i les cantonades de l'Eixample perquè la necessitat de tocar no s'atura a pensar on som. També perquè és un amor furtiu i no tenim ni casa, ni llit, ni cotxe on anar. És una relació que va a peu i fa el carrer.
I com que ens hem d'amagar, ens exposem als ulls obscens de tota la ciutat.

Dimarts, 15 d'agost

Winston i alfàbrega

Nit d'agost a Barcelona. 14 d'agost de matinada. Res obert, tots els bars amb les persianes abaixades, Caixes del Penedès amb rètols lluminosos que atreuen, els fanals als carrers encesos, escombriaires sorollosos pel passeig de Sant Joan, xinesos que tornen del restaurant en bicicleta. La ciutat està quieta, atenta a les nostres passes.

I on trobarem un bar on refugiar-nos? Al recer de quina cervesa ens besarem?

Dos quarts de 3 de la matinada. Tímids i plens de desig, caminant pels carrers d'aquesta ciutat, buscant les ombres de les portades i, sense voler, trobant els ficus que els bars arrengleren en fileres per protegir-nos dels ulls dels noctàmbuls.

Les 3 en punt i ens besem a l'empar de la nit fosca, ens acaronem. Deixem la primera edició del diari a terra, la bossa, les timideses estúpides i ens abracem. Ens empeguem cos a cos, ens notem la carn i les imperfeccions (com es diu la teva pell? La meva vol saber-ho ja).

L'amor que ens amaguem es fa desig i no ens permet respirar. No notem els carrers, que hi són, ni els sorolls, que se senten, ni veiem què passa, que s'acosta, només hi som els dos que ens bevem com si fòssim aquella cervesa que havíem de compartir.

Ens bressolem amb els llavis i amb les mans. Ens mullem la cara de saliva i besos. Noto la teva olor d'alfàbrega i Winston. I tu saps que és genial aquesta nit. Tu saps que sempre la recordaré, que mai l'oblidaré.

Diumenge 6 d'agost

Pepet i Marieta

I jo li deia que la buscava pel xat, que esperava trobar-la. Potser no cada dia, potser no cada setmana, però potser sí un cop al mes. O potser només un dia d'aquells del mes d'Agost, amb tanta calor i tanta mandra, un dia com aquest mateix. I li deia que aparegués com aquell qui no vol, com l'amor que li tinc, com el fantasma que vol ser, com el somni que mai podré tocar. I jo li deia i li repetia. I ella em deia que no, que ja no em buscaria més perquè ja m'havia trobat.

Però m'ha perdut i no em busca. Qui ho entèn això?

Sona Xalera, Fetixista.

Dissabte, 22 de juliol

Fent memòria

Fa molt de temps que vam escriure aquest post. El 13 d'octubre del 2002, era dels primers que sortien a la pàgina, als mai l'enviaren, era pel Dexter Gordon i avui, que ens venia de gust dir-li unes parauletes més, ens hem trobat que mai va contestar aquestes.

Potser recuperar entrades és el començament de la fi o, senzillament, és que som terriblement egocèntrics.

Mail no enviat a Dexter Gordon : Gràcies pel pastís.

Per llegir escoltant Cheese Cake


Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Assegut, escoltant la teva música, em vénen de sobte els ingredients del teu pastís. Les notes esdevenen olors; les olors, colors; els colors, sabors.
Assegut en un balancí del porxo. La casa, als afores. Dues llums rodones i paral·leles s’acosten pel carrer. El cotxe s’atura al meu davant.
L’olor del pastís surt del forn i puc veure el seu perfum, com es mou capriciosament en estranyes giragonses, fins que entra al meu nas. Encara puc descriure els ingredients.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Baixa del cotxe a la nit xafogosa i camina com una deessa cap a mí. De vellut roig és el vestit. Em besa la galta i m’explica que el dia ha estat dur. Molt trànsit. Feina? Molta. La gent escriu més cartes a l’estiu. Envia paquets. I postals de llocs increïbles. Neus blanques. Palmeres perfectes. Valls verdes. Muntanyes de sorra.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Entre totes les cartes, una en concret feia una olor familiar, de pastís de formatge.
Li ha fet pensar en mi. I en una migdiada humida dins d’una cambra en penombra on el sol, filtrat per unes persianes baixades, escriu un missatge en morse a les parets i el sostre: això no durarà sempre, no durara sempre això, durarà sempre això, no? sempre això no durarà.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Pastís de formatge.
Ja no puc destriar.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
El pastís ja s’ha fet i ella s’esvaeix com el perfum del pastís. Fent giragonses se’n va.

Com fer pastís de formatge, segons Dexter Gordon

Dissabte, 15 de juliol

Sant Gatxo, els de la Vila Joiosa

Posar música als sentiments, a les ferides, a la ràbia i al poc que ens queda de tot plegat. Deixar que sigui ella qui parli i nosaltres restar ben muts i aturats. No bellugar ni un múscul, no aclucar els ulls, callar i no dir. Escoltar i prou.

Mentides

Hi ha qui s'amaga i no ix mai més
quan la vida l'ha colpejat
Hi ha qui es condemna a si mateix
a una perpètua soledat
Hi ha qui fa veure que està bé
per no fer llàstima a ningú
Tragant saliva i assecant
la llàgrima que cau de l'ull

Disfressant la melangia en l'ànima ferida
Refugiant-se cada dia en les pròpies mentides

Hi ha qui no vol alçar el cap
per no afrontar la realitat
Tancant-se qualsevol opció
negant-se la felicitat
Hi ha qui s'amaga i no ix mai més
quan la vida l'ha colpejat
Ofegant-se en el record
d'un amor que no tornarà

Disfressant la melangia en l'ànima ferida
Refugiant-se cada dia en les pròpies mentides

Dilluns 19 de juny

Ressaca i mentides

QUAN ELS SENTIMENTS NO CORREN
és que no són sentiments:
són convenis, hipoteques...
Més que res és molta por
tolerada i agraïda,
car, per força, els sentiments
corren massa, no podríem
deturar.los. Impossible!
Miquel Bauçà.

Divendres, 9 de juny

Quantes dolces dolenteries t'esperen aquí

Ja no està de moda aquesta cançó, però passarà.

NO FALTA RES

66 dies sense tu, no sé on tinc el cap aquests dos mesos.
66 dies sense tu, en falten només una dotzena, ja ets aquí.
I jo, d'esperar-te, no me'n canso mai i et vull només a tu.
Potser la distància m'ho està emboirant tot, però, ja ets aquí.

No pots imaginar-te quantes dolces dolenteries t'esperen aquí, totes per a tu.
No pots imaginar-te quantes carícies perverses tinc per a tu, totes per a tu.
Què he de fer a través de mil quilòmetres, què he de fer si no puc estar dintre teu.
Em perdo per corriols on llisquen els pensaments, tinc tantes ganes de tenir-te aquí.

No falta res perquè estiguem per fi junts ja.
No falta res, no falta res, ja ets aquí amb mi, al meu costat.

Divendres 26 de maig

POSSEÏT en cos i ànima

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies (1968).

Dimecres, 29 de març

Dieta baixa en calories

I el desig és el mateix. Passi el que passi, el desig no s'atura i ens desgoverna.

- Vols xocolata?
- No vull xocolata. Fa grans, és massa dolça, m'embafa, no la vull tastar mai més.
- Però si és xocolata belga. Amarga. Pren.
- No vull xocolata. Em fa fàstic, tu també me'n fas. Només saps donar-me xocolata!
- Vols codonyat? Vols crema catalana? Vols un tiramisú?
- No vull res que vingui de tu. Res, res, res. Que no ho entens??
- No vols dolç, doncs?
- Ves a nanà!
- A cagà??
- Ves a cagar xocolata a la via!

Desitjar fa ràbia i aprima.

Dijous, 23 de març

Al llavi una flor i l'espasa ferma



Ara no es fa, pro jo encara ho faria:
una galera armada de nits
o un galió amb les veles més fines,
i amb cent pirates com la meva sort.
No pregunteu quines mars fendiríem
-foren aquelles on calgués valor-.

Ara no es fa pro jo encara ho faria:
ells foren lladres de l'argent i l'or
i foren lladres si perles hi havien
-jo robaria només per amor-.
Fos amb engany si de grat no venien.
Jo robaria les noies dels Ports.

I encar sóc cert de trobar una illa
on les penyores pogués amagar
i fer pagar les més belles estrenes
de les donzelles sota el meu capçal.
Al pler del vent, desplegades les veles,
voldria ésser el més brau capità.

Ara no es fa, pro jo encara ho faria:
-si d'un amor sofrís el desengany-
lligar l'atzar de la mar a ma vida
i anar tan lluny que no pogués tornar.
Oh, si el vaixell duia el nom de l'amiga
-de tant d'enyor llanguiria la mar-.

Ara no es fa, pro jo encara ho faria. Joan Salvat-Papasseit

Divendres, 10 de març

Música i paraules

Slow moves

A compromise between honesty and lies
To lead me past, their sly disguise
My moves are slow but soon they'll know
Behind the scenes they grow their schemes
Hiding intentions, revealing only fractions
Their moves are slow but soon you'll know
They'll keep on whispering their mantras
We'll keep on whispering our mantras
My moves are slow but soon they'll know
Their moves are slow but soon you'll know

Dijous, 2 de febrer

Miop

El misteriós lector/a s'ha decidit a trencar el silenci. Hem rebut un mail seu amb una imatge i més d'una paraula. I aquesta vegada ja tenim clar el que vol, perquè ens mira amb uns versos de Roís de Corella i ens ho diu a la cara:



Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
...

I ara què fotem, company/a?

Dimecres, 25 de gener


Lletra menuda

Les formigues tenim un lector/a que ens envia un mail setmanal. Ni dos, ni tres, ni cap, un per cada setmana. No ens diu res en concret i ens ho diu tot. Parla del que sent i del que li agradaria sentir si escriguéssim alguna cosa que vol llegir.

Ho hem provat. Ell o ella ha estat font d'inspiració de moltes ratlles, tampoc sabem ben bé per què. Per no saber, no tenim clar ni si vol res. Intuïm, però, que té una pell que s'assembla a la nostra i que reconeix les seves paraules en les nostres, també identifica que som membres de la mateixa família.

Fa cosa d'un mes que només rebem silenci, mails en blanc, sense ni una sola ratlla, només la seva signatura a peu de pantalla. I, per primer cop, li hem contestat els mails; el primer per dir-li que havia arribat buit i el segon per repetir-li que no l'havíem pogut llegir. No ha dit res, ni una sola paraula, només una nova pantalla en blanc. Ha emmudit o potser ja no sap què dir-nos i, els que mai hem sabut què contestar-li, necessitem ara escriure tot el que no ens ha arribat.

ÉS URGENT, SIGUIS QUI SIGUIS, ENS CAL LA TEVA INSPIRACIÓ.