Dimecres, 23 de novembre

Giving head

Avui m'ho ha fet. I de quina manera. Aquest dimecres ja no tinc ganes de plorar, ni d'anar a comprar taüts, ni de passar-me hores al telèfon.

He retrobat la pulsió de la vida entre les meves cames. I és que quan t'ho fan, la resta de coses ja no són tan importants.

Que passo d'agonies. Que estic de puta mare. Que no vull pensar massa. Que vull conservar aquest plaer.

Dimecres, 9 de novembre

El meu plus d'humitat

Diluvi a Barcelona. La ciutat entollada d'aigua freda i neta que cau furiosa del cel.

Aprofito l'anonimat d'aquests dies de pluja per plorar pel carrer i deixar rodolar galtes avall uns llagrimots grossos i inútils.

Als meus ulls els plors no saben quan ploure.

Divendres, 4 de novembre

Anar de botigues

No sabia què fer amb els diners.
Ja m'havia comprat el que em mancava
i em sobraven diners i no sabia
el que em pogués mancar, i vaig passar
tota la tarda pel carrer, pensant,
mirant aparadors, sense saber
què fer exactament; però aleshores,
després de cavil·lar i cavil·lar,
vaig anar a comprar-me el meu taüt,
aquest taüt que veus, el meu taüt,
car ¿jo què sé quan muira si podré
disposar d'un taüt? ¿Jo què sé què?

Vicent Andrés Estellés. La Nit. 1953-56.

I com encara volia més coses he aprofitat per passar per la llibreria de Proa i comprar-me uns llibres:

El més venut dels llibres en català de no-ficció: Su Doku. L'irresistible joc de posar números a les caselles, per esperar el desenllaç fatal ben distret,

Receptes perilloses, d'Andreas Staikos, perquè no vull ser un mort de gana i

Tòquio Blues, d'Haruki Murakami, perquè d'amor encara no m'he mort.

I música, música pels vius, clar que sí: Lágrimas negras, de Bebo Valdés i El Cigala.