Em creuria tot això de les cèlul.les mare si em portessin un potet amb el teu ADN. Tota la teva persona dibuixada en un bell gràfic, representada en una cadena d'esferes de colors enganxades a caprici. L'unitat fonamental de la teva matèria, la teva saba tancada en una proveta de laboratori. 
Visc a un petit món ignorant i aïllat, ho confesso. Sé ben poc del què passa a prop meu, tinc desídia o mandra o les dues coses a la vegada o, potser, és que res m'interessa prou. Aquesta matinada, insomne i encuriosit, he fet un tomb pel blog de la monja travestida, he llegit la seva magnífica recepta per fer foie i he espiat la seva finestra de comentaris. I allí he trobat a Velis. Velis Nolis, per més dades. El 'look' sado de la seva pàgina m'ha esgarrifat gratament -d'acord! digueu-li eròtic, si preferiu- i m'he quedat amb aquest poema (que li robo descaradament desitjant que em fuetegi amb paraules) perquè és pura poesia. Es brut, irònic i excitant.