Divendres, 1 de Juliol

La lasius carmí ens ha fet arribar aquest mail no enviat per a la col.lecció. I ens afegim a la demanda dels santíssims, n'estem fins les antenes de putos petards!

Sants antipetards

Comunicat de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume

No volem que els nostres noms s'associïn més als petards. Estem fins a les corones d'aquells que empalmen les "nostres" revetlles sense permís: entrenant-se cada dia i convertint places i carrers en camps de tir permanents i incontrolats.

Estem farts de piules emprenyadores que no ens deixen disfrutar de la música celestial, de voladors que ens omplen el cel de pólvora i de trons eixordadors que ens fan tremolar les peanyes.

Aquesta situació clama al cel i la nostra paciència ja no és de sant. El contracte que vam signar no contempla fer setmanes extres, escoltar els crits de "silenci!!" dels sants que no es poden concentrar en la feina, patir nits i migdiades d'insomni, ni la denúncia per maltractaments psicològics que ens ha posat Sant Francesc d'Asís en nom dels gossos i altres animals.

Estem estressats i superexplotats.

No permetrem que el nostres noms siguim invocats en va. No volem fer de guardaespatlles de franctiradors de petards.

Tinguem l'estiu en pau, siusplau.

Els afectats

Dimarts, 14 de juny

Jesús Moncada. El geni de la llengua

“Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.”

Jesús Moncada va assumir la veu d’un poble; més encara: va assumir la veu del poble. La seva Mequinensa és Alcoi, és Maó, és Morella, és Amposta, és Sitges i és Alcarràs. Les obres sobre Mequinensa són locals i universals. Se centren en històries humanes versemblants que podrien esdevenir contes populars a Noruega o Alabama. Fa servir el llenguatge popular i, malgrat això, no és dialectal. Tot i això, defensa que les maneres de parlar són l’esperit de la llengua: “Els mequinensans no parlen com els de Lleida, ni els lleidatans com els de Seròs, cadascú té el seu geni”.

Moncada va assumir el geni col·lectiu. S’hi va centrar en una contrada i, amb El cafè de la Granota, Camí de Sirga, Estremida Memòria i Calaveres atònites, va bastir una obra de llenguatge universal. Camí de Sirga ha estat traduïda a més de vint llengües perquè és comprensible per a qualsevol cultura. Com El carreró dels miracles d’en Mahfuz o Cien años de soledad, d’en García Márquez. Els referents locals són només circumstancials. Les històries són transversals, aclaparadorament humanes. Aquesta habilitat la tenen molts pocs escriptors. Ells són els que creuen fronteres, rebentant les barreres externes que s’imposen a la seva llengua.

La qualitat de Moncada, més enllà de la seva universalitat –això també ho poden aconseguir els escriptors de best-sellers com Dan Brown o Stephen King- és que treballava l’estructura d’una manera magistral. Moncada va assumir també la veu de les avantguardes i la va aplicar a històries populars. Camí de Sirga demostra un calculadíssim domini dels canvis de temps i d’espai, sempre en benefici de la trama argumental. Estremida memòria juga amb el narrador amb perícia i Calaveres atònites està estructurada –de manera aparentment senzilla- en contes, però podria ser una novel·la coral amb veus creuades i no aconseguiria un efecte tan impactant.

Moncada coneixia tots els recursos i els utilitzava tots. No de manera pressumptuosa sinó al servei de la història, de les múltiples històries que envolten un poble que la burocràcia va anegar. L’humor reblava amb estil inconfusible la marca Moncada. Amb ironia i distanciament, Moncada ha aixecat un monument literari sense parangó al nostre país i pocs paral·lelismes afora. La pèrdua de Moncada és només parcial: com Mequinensa, continua on és però no generarà més històries. La veu del poble ha estat anegada. Però les seves velles històries, com les de Mequinensa, són a les llibreries. No n’hi haurà més. Ni menys.