Avui m'ho ha fet. I de quina manera. Aquest dimecres ja no tinc ganes de plorar, ni d'anar a comprar taüts, ni de passar-me hores al telèfon. 
Diluvi a Barcelona. La ciutat entollada d'aigua freda i neta que cau furiosa del cel. 
No sabia què fer amb els diners. 
y sólo oyes un timbre sólo un timbre
Y pensar que hace diez años
This time, you have to face your future 
Em creuria tot això de les cèlul.les mare si em portessin un potet amb el teu ADN. Tota la teva persona dibuixada en un bell gràfic, representada en una cadena d'esferes de colors enganxades a caprici. L'unitat fonamental de la teva matèria, la teva saba tancada en una proveta de laboratori. 
Visc a un petit món ignorant i aïllat, ho confesso. Sé ben poc del què passa a prop meu, tinc desídia o mandra o les dues coses a la vegada o, potser, és que res m'interessa prou. Aquesta matinada, insomne i encuriosit, he fet un tomb pel blog de la monja travestida, he llegit la seva magnífica recepta per fer foie i he espiat la seva finestra de comentaris. I allí he trobat a Velis. Velis Nolis, per més dades. El 'look' sado de la seva pàgina m'ha esgarrifat gratament -d'acord! digueu-li eròtic, si preferiu- i m'he quedat amb aquest poema (que li robo descaradament desitjant que em fuetegi amb paraules) perquè és pura poesia. Es brut, irònic i excitant. 
No volem que els nostres noms s'associïn més als petards. Estem fins a les corones d'aquells que empalmen les "nostres" revetlles sense permís: entrenant-se cada dia i convertint places i carrers en camps de tir permanents i incontrolats.
Jesús Moncada va assumir la veu d’un poble; més encara: va assumir la veu del poble. La seva Mequinensa és Alcoi, és Maó, és Morella, és Amposta, és Sitges i és Alcarràs. Les obres sobre Mequinensa són locals i universals. Se centren en històries humanes versemblants que podrien esdevenir contes populars a Noruega o Alabama. Fa servir el llenguatge popular i, malgrat això, no és dialectal. Tot i això, defensa que les maneres de parlar són l’esperit de la llengua: “Els mequinensans no parlen com els de Lleida, ni els lleidatans com els de Seròs, cadascú té el seu geni”. 
Amèfrica existeix. Ho hem comprovat aquesta setmana passada. No és enlloc i és arreu, només cal pujar al cotxe i tirar milles, no pensar en res i fer camí. També hi ha una Amèfrica a casa: és a l'habitació del cap, no té fronteres i és un far il.luminat. Hi ha formigues que saben viure a Amèfrica i d'altres que ens hem de conformar a sobreviure a Barcelona. 
Tots el sentien cridar i ningú feia res. Es miraven els uns als altres sense ni moure's, incòmodes. Els xiscles els feien entaforar-se més en els seus llibres, les seves bosses, les seves mans; es fitaven de reüll amb el veí del costat per no haver de mirar-lo a ell. L'home s'estava palplantat enmig de la plataforma que separa un vagó de l'altre, tenia les cames ancorades per aguantar les sacsejades del metro sense bellugar-se i cridava. Emetia un soroll agut, rabiós i trist. Se'l veia tan sol i tan boig que feia por. Quan havia alliberat tot l'aire dels pulmons, callava en sec, aspirava i reprenia la lletania desolada. Vermell de l'esforç, semblava un bonzo a punt d'explotar i fer-los saltar a tots pels aires. 
Sóc un alienígena. Jo no he nascut aquí a la Terra encara que ho sembli. Tampoc em van parir a Mart, ni a Venus, ni a Kriptó, sóc de tan lluny que ni jo recordo on para la meva pàtria. Sota aquesta aparença humana, s'hi amaga un ésser estrany. Vaig creuar dues galaxies, les dues per la via ràpida, i em vaig quedar sense benzina planetària a tocar de la vostra atmòsfera. Encara rai que respireu el mateix que jo i, fet i fet, com fugia, qualsevol racó era prou lluny i prou a prop d'allà on no volia tornar. Des que em vaig instal.lar a la Terra, he intentat adoptar les vostres costums i els vostres vicis: m'he aficionat a veure pel·lis, escoltar música, fumar, beure, menjar aliments amb colesterol i, fins i tot, a deprimir-me quan perd el Barça. Per més d'un, sóc un terrícola modèlic però, sovint, volent ser més amic dels meus amics, em passa que els perdo per aquesta estúpida mania meva de dir-los que no sóc com ells. 
Fa dies que recollíem i escrivíem fragments a l'atzar de coses que havíem llegit o pensat, creient, equivocadament, que en podríem fer alguna cosa. Ha estat una mala pensada perquè no hem aconseguit que es convertissin en res. És una feina de formiga aquesta d'anar emmagatzemant petits moments en un document de Word, o sigui que s'assembla molt a la nostra feina.
Ens hem equivocat tots dos. Tu i jo. Ho hem fet d'aquella manera tan covarda que fa mal i ens derrota. Ens hem dit tantes coses i n'hem callat tantes altres que ens hem convertit en desenganys ambulants. Tot ho hem reduït a un fondíssim punt de dolor. No hem pogut, sabut, volgut veure com l'enemic real ens devastava i tot ens ho ha arrabassat.
Aquesta matinada -ja dilluns- hem pensat que no s'ha d'estimar qui no ens vol, qui no ens cerca desesperadament a totes hores com nosaltres faríem. A la merda!, hem dit cridant. I a les 4 de la matinada ho hem vist clar. Li hem vist la cara a la vida, adormida encara, però li hem vist: una fisonomia nova, un cor nou, un cos inexplorat, un misteri a descobrir. I aquesta esperança tèbia ens ha escalfat l'insomni.
Enyorem la nit i les hores vivíssimes de la matinada. No ens agrada anar sempre amb presses, no poder dormir al matí, treballar tot el dia, dinar fora de casa, no tenir ni un moment per pensar. D'aquestes noves hores només ens agrada poder tornar caminant al vespre a casa, allà a les 8, quan la ciutat bull de gent cansada i podem aturar-nos als bars a fer la primera cervesa sense pressa. N'estem tipes d'aquest horari de botiga que ens fa estar des de les 9 fins les 20 envoltades de gent que només feineja i molesta. Volem tornar a la nit, a les hores tan viscudes de les 5 de la matinada. Collons! Que som formiges, no som oficinistes!
Creiem que la nostra vida es mesura per dies, però en realitat la vida es mesura pel moment de despertar-se. Despertar- se és renéixer. Llevar-se, fins i tot per als que disposen de totes les hores del món, és un acte fundacional del dia. Sembla un gest rutinari i, no obstant, el fet de despertar-se implica un repàs de tot el que ens espera. No hi ha agenda més certa que la de les sabatilles al peu del llit. Allà hi ha la consciència de les edats de l'home.