Dimarts, 30 de novembre
White man too much lie
Els indis, els americans, acostumaven a emigrar a terrenys més càlids quan arribaven els primers freds a les muntanyes. Caminaven fins que queia la primera nevada i allí es quedaven. Muntaven els tipis d'hivern amb les pells més gruixudes i càlides, també les vestien: embolcallaven els seus cossos de suau antílop i es calçaven els peus amb la pell de búfal. Dins les tendes, encenien focs reparadors i es fumaven les històries de l'estiu en tardes i nits inacabables. Fora, poc es podia fer. Menjaven carn i peix sec, algun cereal i unes poques llegums.
Un hivern, les nevades es van endarrerir i els indis que fugien del fred van arribar a una vall bellíssima. Tot i que la primera neu els aconseguia, la terra era tan exuberant que hi van acampar un parell de nits abans de continuar caminant. Cada matí volien reprendre la marxa i, cada matí, l'ajornaven per explorar una part desconeguda de la vall. A mesura que avançava l'hivern, tots els membres de la tribu desitjaven calladament que a l'endemà nevés per quedar-s'hi. Els més joves van preguntar per què calia marxar d'aquell lloc tan abundós i ningú els va saber contestar.
Van ignorar les lleis dels avantpassats i, desafiants, van esperar que arribés la neu al paradís que havien trobat. Mai va nevar. Després d'un hivern benèvol, més càlid que cap dels que havien conegut, va venir la primavera i a la vall es va desfermar la vida. Cada dia el sol lluïa amb més força i, fins i tot quan plovia, els enlluernava amb les seves llambregades. A l'estiu, van arribar la calor de debò i els préssecs. Mai n'havien tastat i van saber-se beneïts per aquella fruita divina. I, quan més avançaven les llunes, més bé s'hi trobaven i més colrats i sans esdevenien. Els fills, només néixer, ja eren del color de la terra i la pell roja es va convertir en un signe dels homes que fugien de la neu.
I tornava un hivern, i un altre, i un altre i no nevava. I el fred deixava de dir-se fred a la vall vermella perquè ja no era el mateix que els vells havien conegut. Els joves parlaven de la neu com d'allò màgic i misteriós que no es sabut, una mena de déu que queia del cel per fer-los bellugar. Escoltaven les històries d'altres valls on totes les pastures emblanquien i els arbres carregaven pesades mantes d'aigua congelada. I aquells indis desafiants, ignorant les lleis dels avantpassats, van emigrar a terrenys més hivernals arribades les primeres calors. Anaven a les muntanyes per trobar-se amb la neu.
20.11.04
Dissabte, 20 de novembre
SOS VILAWEB: Malalts de xat en acció
Amics xateros,
Aquests dies no paro de rebre cartes d'usuaris amb la queixa que des de fa 4 dies no poden entrar al xat per parlar amb els amiguets. Uns ens demanen de genolls d'arreglar-ho ràpid perquè això els ha canviat la vida i han caigut en una depressió que fa que les seves nits no tinguin sentit - "hem perdut el nord", "no podem anar dormir sense tocar xat"-, diuen. Altres, els més desesperats, fins i tot s'ofereixen a ajudar, encara que sigui pagant...
Que no hagi contestat fins ara, no vol dir que hagi passat de vosaltres. A més, des que m'he quedat a l'atur, no sabeu com m'avorreixo sense les vostres actuacions! Per això he pensat que, com que tindré la sala penjada fins al dia 23, potser voldríeu venir a veure'm i fer-la petar a una sala-trinxera que he descobert aquí, per entrar només us cal seguir la ruta que posa al link infochart/canalesusuarios/vilaweb.
Joan Pere Falç, administrador del +30
perefalç@vilaweb.com
www.vilafals.com
SOS VILAWEB: Malalts de xat en acció
Amics xateros,
Aquests dies no paro de rebre cartes d'usuaris amb la queixa que des de fa 4 dies no poden entrar al xat per parlar amb els amiguets. Uns ens demanen de genolls d'arreglar-ho ràpid perquè això els ha canviat la vida i han caigut en una depressió que fa que les seves nits no tinguin sentit - "hem perdut el nord", "no podem anar dormir sense tocar xat"-, diuen. Altres, els més desesperats, fins i tot s'ofereixen a ajudar, encara que sigui pagant...
Que no hagi contestat fins ara, no vol dir que hagi passat de vosaltres. A més, des que m'he quedat a l'atur, no sabeu com m'avorreixo sense les vostres actuacions! Per això he pensat que, com que tindré la sala penjada fins al dia 23, potser voldríeu venir a veure'm i fer-la petar a una sala-trinxera que he descobert aquí, per entrar només us cal seguir la ruta que posa al link infochart/canalesusuarios/vilaweb.
Joan Pere Falç, administrador del +30
perefalç@vilaweb.com
www.vilafals.com
17.11.04
Dijous, 18 de novembre
Endolcir la vida
Tenim una amiga, prou íntima, que de fer una mamada en diu fer una gominola ràpida. Xocant, és cert, però anomenem el sexe de tantes maneres que qualsevol substantiu ens serveix per no-nombrar-lo amb certa gràcia. Ens comentava que això de la gominola li ve d'un xicot que compara els seus mugrons a aquestes llaminadures i, per no ser menys, i més si la cosa va de xumar, ha adaptat la golafreria a l'anatomia més saborosa del seu company. Parla d'ell com d'un núvol ensucrat, la llépola.
Al cau, no ho veiem clar. De debò es pot assemblar una polla a una gominola? Descartant el tamany, que tothom predica que no és important, deu ser una qüestió d'elasticitat. D'altra banda, sí que entenem que un mugró s'hi assembli, fins i tot en el color. Passant del verd menta, ens queda un espectre acolorit que representa totes les pells. I la textura? I l'olor? També podria ser. És ben cert que es trempen, s'estiren i es perfumen.
Hem recordat que de xicotets, al col·le, en deiem xuxes de les llaminadures. Compràvem un duro de xuxes i ens les fotiem totes a l'hora del pati. Allò sí que era goluderia. I pensant, pensant (massa avui) també ens hem recordat d'en Joan, aquell noi de Sabadell, que quan es trobava una noia per la facultat la convidava a fer una Juanola. Sincerament, qui s'havia de pensar que no fos una cosa innocent regalar regalíssia?
I, ara, incidint en el tema... Per què ràpida? Que no es mereix el seu temps una bona xumada? Fem una xamadeta al cigarret, pensant-ho. I, ben mirat, està clar que la noia té raó: una gominola no aguanta massa estona a la boca sense fondre´s.
Endolcir la vida
Tenim una amiga, prou íntima, que de fer una mamada en diu fer una gominola ràpida. Xocant, és cert, però anomenem el sexe de tantes maneres que qualsevol substantiu ens serveix per no-nombrar-lo amb certa gràcia. Ens comentava que això de la gominola li ve d'un xicot que compara els seus mugrons a aquestes llaminadures i, per no ser menys, i més si la cosa va de xumar, ha adaptat la golafreria a l'anatomia més saborosa del seu company. Parla d'ell com d'un núvol ensucrat, la llépola.
Al cau, no ho veiem clar. De debò es pot assemblar una polla a una gominola? Descartant el tamany, que tothom predica que no és important, deu ser una qüestió d'elasticitat. D'altra banda, sí que entenem que un mugró s'hi assembli, fins i tot en el color. Passant del verd menta, ens queda un espectre acolorit que representa totes les pells. I la textura? I l'olor? També podria ser. És ben cert que es trempen, s'estiren i es perfumen.
Hem recordat que de xicotets, al col·le, en deiem xuxes de les llaminadures. Compràvem un duro de xuxes i ens les fotiem totes a l'hora del pati. Allò sí que era goluderia. I pensant, pensant (massa avui) també ens hem recordat d'en Joan, aquell noi de Sabadell, que quan es trobava una noia per la facultat la convidava a fer una Juanola. Sincerament, qui s'havia de pensar que no fos una cosa innocent regalar regalíssia?
I, ara, incidint en el tema... Per què ràpida? Que no es mereix el seu temps una bona xumada? Fem una xamadeta al cigarret, pensant-ho. I, ben mirat, està clar que la noia té raó: una gominola no aguanta massa estona a la boca sense fondre´s.
13.11.04
Dissabte, 13 de novembre
Prou de silenci
Ja ho puc confessar: és la música la que m'inspira per escriure. Si no hi ha melodia, no hi ha ritme en res del que dic; si no hi ha cançons, falten paraules. I, fins i tot, com dirien els capellanets del poble emmurallat: "Si no hi ha cançonetes, no hi ha perretes"*. Tot el que faig està íntimament lligat al que escolto, veig, oloro i toco. La sé sentir, mirar i menjar, la música.
En tinc per a totes les ocasions, tot jo sóc una mena de reproductor de CD's gegant. Introdueixo els discos per les orelles i per la boca, me'ls empasso i en faig una digestió lenta i pausada. És clar que també tinc aquella música que em passo pel cul o que escolto amb els peus, però és ben poca. Però, ai collons! no sé cantar.
* Ho he canviat, és cert. "Si no hi ha perretes, no hi ha cançonetes", cantarien ells.
Prou de silenci
Ja ho puc confessar: és la música la que m'inspira per escriure. Si no hi ha melodia, no hi ha ritme en res del que dic; si no hi ha cançons, falten paraules. I, fins i tot, com dirien els capellanets del poble emmurallat: "Si no hi ha cançonetes, no hi ha perretes"*. Tot el que faig està íntimament lligat al que escolto, veig, oloro i toco. La sé sentir, mirar i menjar, la música.
En tinc per a totes les ocasions, tot jo sóc una mena de reproductor de CD's gegant. Introdueixo els discos per les orelles i per la boca, me'ls empasso i en faig una digestió lenta i pausada. És clar que també tinc aquella música que em passo pel cul o que escolto amb els peus, però és ben poca. Però, ai collons! no sé cantar.
* Ho he canviat, és cert. "Si no hi ha perretes, no hi ha cançonetes", cantarien ells.
6.11.04
Dissabte, 6 de novembre
Veritat o mentida
A voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!
Que ens perdoni el senyor Sabina per robar-li de nou paraules i mentides i, el més greu, no respectar-les tal i com ell les canta.
Més de cent mentides
Tenim memòria, tenim amics,
tenim els trens, el riure, els bars,
tenim el dubte i la fe, i continuo,
tenim motels, tuguris, altars.
Tenim urgències, amors que maten,
tenim silenci, tabac, raons,
tenim Atacama, tenim San Fracisco,
tenim cendres de revolucions.
Veritat o mentida
A voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!
Que ens perdoni el senyor Sabina per robar-li de nou paraules i mentides i, el més greu, no respectar-les tal i com ell les canta.
Més de cent mentides
Tenim memòria, tenim amics,
tenim els trens, el riure, els bars,
tenim el dubte i la fe, i continuo,
tenim motels, tuguris, altars.
Tenim urgències, amors que maten,
tenim silenci, tabac, raons,
tenim Atacama, tenim San Fracisco,
tenim cendres de revolucions.