Violador de les altures
El vaig conèixer en un vol Berlin-Menorca. Era ell qui havia de pilotar l'avió però anava tan borratxo que el van posar a dormir la mona al seient del meu costat. Païa l'alcohol amb apnees sobtades i sorolloses, despentinat, amb l'uniforme arrugat: duia jaqueta de comandant, gorra d'aviador i texans. Una de les hostesses el va despertar amb cafè, una bona dosi de píndoles i una carta d'acomiadament. Parlava castellà i es deia Armando. Armando Rampas.
Després d'un viatge animadíssim (perquè un cop ja va assimilar que l'havien acomiadat de Lufthansa va decidir continuar bevent) es va apuntar a una travessia amb La Moreneta. Com ell deia, no hi havia tanta diferència entre pilotar un avió o un vaixell i no li agradava trepitjar terra ferma. Em va caure bé perquè tot l'importava un rave. S'estimava el cel i les dones, una mica menys la mar i els homes i, molt menys, la terra.
Klorsclap
Continua a mai l'enviaren
Jorge Wagensberg m'explica que la Terra es va frenant. Les aigües, l'atmosfera i el fregament fan que la velocitat de rotació del planeta sigui una mica menor. Fins ara havíem sentit els escèptics i desesperats cridar allò de: "¡Que s'aturi el món, que jo baixo!". Doncs aquell desig tendeix a fer-se realitat. El que ens queda per saber és cap a on aniran els que aconsegueixin baixar.Aquella lenta frenada de la Terra no afecta, pel que sembla, la seva velocitat de translació. Algú continua als comandaments de la gran nòria planetària i tots els planetes arriben a la seva hora al punt de partida. On es registra el fre per fregament és en la rotació de la Terra. I, al frenar, els dies són una mica més llargs. Els rellotges més sofisticats creats per l'home hauran de corregir el mesurament del temps en un segon més. I després un altre i un altre encara. Potser ara mateix el dia ja no té 24 hores, sinó 24 hores, 00 minuts, 01 segon. No és una quimera.
Estàs trist però no plores perquè la pena t'eixuga per dins. Tampoc és tan important, et dius. Tampoc passa res, intentes explicar-te. Tot s'acaba i tot comença, és llei de vida. Et fots al cap aquestes frases com si fossin les verdaderes i encara tens les ninetes seques. Penes tristes les que no es volen ensenyar a ningú, ni als ulls.
Ha mort el padrí dels actors, Marlon Brando. El mestre d’un estil d’interpretació total que, reforçat per un físic poderós, li permetia transmetre, amb tot el cos, el seu món interior. Sense sobreactuacions, Brando ha estat el millor a l’hora d’expressar un interior turmentat. Des d’Un tramvia anomenat desig fins a Apocalypse Now passant per La llei del silenci, Juli Cèsar, El Padrí o L’últim tango a París, Brando ha canviat de personatge sense repetir-se. Tot i que, en l’imaginari universal, ha sobreviscut, com a sex symbol, el mascle d’Un tramvia anomenat desig i de Salvatge, Brando va construir cent personatges individualitzats, un per cada film, sense deixar mai de transmetre una personalitat única caracteritzada pel neguit interior. És un turmentat el personatge d’Un tramvia..., està turmentat l’estibador de La llei del silenci, ho està també el motorista canalla de Salvatge. Era el signe dels temps: James Dean no feia altra cosa. Però el primer Brando va morir, com Dean, i va renéixer, als anys setanta, amb tres interpretacions mítiques que havien de marcar la història del cinema posterior. Tot i la decadència del seu físic, Brando va ser capaç de transmetre, una altra vegada sense histrionisme, el turment interior del poderós, del boig i de l’inconformista en El Padrí, Apocalypse Now i L’últim tango, respectivament. En les dues primeres, gairebé només li calgué el cap i les mans. La imatge de Vito Corleone acaronant el gat, la visió del Coronel Kurtz passant-se la mà per la calba en un ombrívol indret del Vietnam són exemples del poder de Brando per convertir-se en un altre sense trair-se a si mateix, sense deixar de traspuar qui era. A L’últim tango, tot i la inconstància –que no inconsistència- del film, Brando torna a actuar amb tot el cos, parlant sense dir res de cap a peus. La resta de la filmografia de Brando, la que deixa el seu turment personal –i autèntic- de banda, és una altra cosa: actuar per cobrar, mantenir la seva illa privada i no morir de gana.