Chill out
Ara que tinc temps i fa fred et faré un vestit verd, verd oliva o verd molsa. Li retallaré un escot d'abisme vertiginós i te'l faré llarg fins els peus. Tornaré a anar a l'hort i reeixiran les bledes vetades de blanc, les fulles tendres de la col, els naps per bullir i les faves.
Pintaré el sostre de la cuina i faré dissabte. Agranaré els racons, llençaré tots els papers i ordenaré els calaixos. Compraré al mercat i mai més cauré en la temptació d'entrar a un supermercat. Intentaré no enfadar-me amb el noi de la pesca salada i cuinaré durant tot un matí els cigrons amb bacallà que feia la teva mare. També portaré el cotxe a passar l'ITV i li posaré boletes d'incens perque no faci olor a tabac. No em cremaré mai més una camisa fumant com una xemeneia, posaré rentadores de roba blanca i de color, et planxaré la faldilla aquella tan complicada. Et pentinaré els cabells però no et faré trenes rastes i et tatuaré, amb lletra gòtica, el meu nom a un costadet del ventre. Ara que tinc temps i és hivern i el cau treu fum com si fos una sopa d'all.
Fito y los fitipaldis. La casa por el tejado.
Vetlla l'espai de mi que et configura
Talleu la síndria ben fineta, que cobreixi el plat amb una capa vermella, cobriu-la amb les fulles d'espinac, ben netes i senceres, ben verdes. Amaniu la barreja amb els daus de formatge, les ametlles picades i la vinagreta de mostassa.
Ens ha arribat la primera postal de la carmí i porta regalet inclòs. Ens envia molt records i un article d'en Manuel Vicent. Hem copiat el que ens escriu perquè ella ho sap dir millor que nosaltres.
Va passar aquella nit, quan ja pensàvem que no passaria. Va succeir que ja era matinada i el cansanci es barrejava amb les boires de l'alcohol, i la roba, el cabell i les mans, feien ferum de fum. Va passar que se sentia aquella tristesa inexplicable de les 5 del matí, aquella soledat freda de quan es comença a fer de dia i la nit es converteix en una manta bruta i grisa. Va passar que la lluna, empudegada pels primers rajos de sol, ja s'amagava. I fotia humitat, molta humitat. Soledat fredíssima al moll dels ossos, la pell aspra de no dormir i l'estómac remenat. Va succeir llavors. Vam començar a parlar de música, de música dels Doors, de 'Riders on the storm', de tots els discos que compartíem a la memòria. I els del bar volien tancar i ens escombravem cap el carrer. Vam sortir sentint la música, aquell mareig de notes en què ens reconeixíem la tonada. Ens vam besar als fanals que s'apagaven i als carrers, i sota els arbres, ens vam acaronar les pells noves mentre la ciutat es posava en moviment. I que lleig era tot! Que esvaït aquell matí! Quin dia més gris i tristot! El nostre dia, la nostra hora, el nostre moment, la nostra història engegada un divendres qualsevol d'hivern.
Anem enfeinades al cau i poc inspirades. El mur de les lamentacions i els comiats alcohòlics ens tenen massa hores deprimides o ressacoses. Ja que no escrivim ens entretenim navegant per qualsevol pàgina que ens caigui a les mans, anem saltant de l'una a l'altra i hem fet grans descobriments. Una de les que més ens ha agradat és