Dijous, 16 de desembre
Trobadora
Les matinades més dolces són les que passo nu als teus braços. Quan ja estem satisfets i tu comences a llegir els versos d'Estellés que porto tatuats a la pell. Tinc l'esquena plena de paraules d'amor i on comença el cul, a la base de la columna, les que més t'agraden. Si mai les oblides, només et cal despullar-me. Pots resseguir amb el dit el contorn de cada vocal, tastar amb la llengua la llargària de les frases o dir-les cantant. Si les recites fluixet, atura't als versos més encesos per olorar-los i saber de la meva suor. I si les vols cridar, es contreuran com els músculs dels animals quan corren. No deixis de mirar totes les lletres que t'aclamen, menja't la poesia crua i viva, deixa'm l'empremta de les teves dents a l'esquena.
30.11.04
Dimarts, 30 de novembre
White man too much lie
Els indis, els americans, acostumaven a emigrar a terrenys més càlids quan arribaven els primers freds a les muntanyes. Caminaven fins que queia la primera nevada i allí es quedaven. Muntaven els tipis d'hivern amb les pells més gruixudes i càlides, també les vestien: embolcallaven els seus cossos de suau antílop i es calçaven els peus amb la pell de búfal. Dins les tendes, encenien focs reparadors i es fumaven les històries de l'estiu en tardes i nits inacabables. Fora, poc es podia fer. Menjaven carn i peix sec, algun cereal i unes poques llegums.
Un hivern, les nevades es van endarrerir i els indis que fugien del fred van arribar a una vall bellíssima. Tot i que la primera neu els aconseguia, la terra era tan exuberant que hi van acampar un parell de nits abans de continuar caminant. Cada matí volien reprendre la marxa i, cada matí, l'ajornaven per explorar una part desconeguda de la vall. A mesura que avançava l'hivern, tots els membres de la tribu desitjaven calladament que a l'endemà nevés per quedar-s'hi. Els més joves van preguntar per què calia marxar d'aquell lloc tan abundós i ningú els va saber contestar.
Van ignorar les lleis dels avantpassats i, desafiants, van esperar que arribés la neu al paradís que havien trobat. Mai va nevar. Després d'un hivern benèvol, més càlid que cap dels que havien conegut, va venir la primavera i a la vall es va desfermar la vida. Cada dia el sol lluïa amb més força i, fins i tot quan plovia, els enlluernava amb les seves llambregades. A l'estiu, van arribar la calor de debò i els préssecs. Mai n'havien tastat i van saber-se beneïts per aquella fruita divina. I, quan més avançaven les llunes, més bé s'hi trobaven i més colrats i sans esdevenien. Els fills, només néixer, ja eren del color de la terra i la pell roja es va convertir en un signe dels homes que fugien de la neu.
I tornava un hivern, i un altre, i un altre i no nevava. I el fred deixava de dir-se fred a la vall vermella perquè ja no era el mateix que els vells havien conegut. Els joves parlaven de la neu com d'allò màgic i misteriós que no es sabut, una mena de déu que queia del cel per fer-los bellugar. Escoltaven les històries d'altres valls on totes les pastures emblanquien i els arbres carregaven pesades mantes d'aigua congelada. I aquells indis desafiants, ignorant les lleis dels avantpassats, van emigrar a terrenys més hivernals arribades les primeres calors. Anaven a les muntanyes per trobar-se amb la neu.
White man too much lie
Els indis, els americans, acostumaven a emigrar a terrenys més càlids quan arribaven els primers freds a les muntanyes. Caminaven fins que queia la primera nevada i allí es quedaven. Muntaven els tipis d'hivern amb les pells més gruixudes i càlides, també les vestien: embolcallaven els seus cossos de suau antílop i es calçaven els peus amb la pell de búfal. Dins les tendes, encenien focs reparadors i es fumaven les històries de l'estiu en tardes i nits inacabables. Fora, poc es podia fer. Menjaven carn i peix sec, algun cereal i unes poques llegums.
Un hivern, les nevades es van endarrerir i els indis que fugien del fred van arribar a una vall bellíssima. Tot i que la primera neu els aconseguia, la terra era tan exuberant que hi van acampar un parell de nits abans de continuar caminant. Cada matí volien reprendre la marxa i, cada matí, l'ajornaven per explorar una part desconeguda de la vall. A mesura que avançava l'hivern, tots els membres de la tribu desitjaven calladament que a l'endemà nevés per quedar-s'hi. Els més joves van preguntar per què calia marxar d'aquell lloc tan abundós i ningú els va saber contestar.
Van ignorar les lleis dels avantpassats i, desafiants, van esperar que arribés la neu al paradís que havien trobat. Mai va nevar. Després d'un hivern benèvol, més càlid que cap dels que havien conegut, va venir la primavera i a la vall es va desfermar la vida. Cada dia el sol lluïa amb més força i, fins i tot quan plovia, els enlluernava amb les seves llambregades. A l'estiu, van arribar la calor de debò i els préssecs. Mai n'havien tastat i van saber-se beneïts per aquella fruita divina. I, quan més avançaven les llunes, més bé s'hi trobaven i més colrats i sans esdevenien. Els fills, només néixer, ja eren del color de la terra i la pell roja es va convertir en un signe dels homes que fugien de la neu.
I tornava un hivern, i un altre, i un altre i no nevava. I el fred deixava de dir-se fred a la vall vermella perquè ja no era el mateix que els vells havien conegut. Els joves parlaven de la neu com d'allò màgic i misteriós que no es sabut, una mena de déu que queia del cel per fer-los bellugar. Escoltaven les històries d'altres valls on totes les pastures emblanquien i els arbres carregaven pesades mantes d'aigua congelada. I aquells indis desafiants, ignorant les lleis dels avantpassats, van emigrar a terrenys més hivernals arribades les primeres calors. Anaven a les muntanyes per trobar-se amb la neu.
20.11.04
Dissabte, 20 de novembre
SOS VILAWEB: Malalts de xat en acció
Amics xateros,
Aquests dies no paro de rebre cartes d'usuaris amb la queixa que des de fa 4 dies no poden entrar al xat per parlar amb els amiguets. Uns ens demanen de genolls d'arreglar-ho ràpid perquè això els ha canviat la vida i han caigut en una depressió que fa que les seves nits no tinguin sentit - "hem perdut el nord", "no podem anar dormir sense tocar xat"-, diuen. Altres, els més desesperats, fins i tot s'ofereixen a ajudar, encara que sigui pagant...
Que no hagi contestat fins ara, no vol dir que hagi passat de vosaltres. A més, des que m'he quedat a l'atur, no sabeu com m'avorreixo sense les vostres actuacions! Per això he pensat que, com que tindré la sala penjada fins al dia 23, potser voldríeu venir a veure'm i fer-la petar a una sala-trinxera que he descobert aquí, per entrar només us cal seguir la ruta que posa al link infochart/canalesusuarios/vilaweb.
Joan Pere Falç, administrador del +30
perefalç@vilaweb.com
www.vilafals.com
SOS VILAWEB: Malalts de xat en acció
Amics xateros,
Aquests dies no paro de rebre cartes d'usuaris amb la queixa que des de fa 4 dies no poden entrar al xat per parlar amb els amiguets. Uns ens demanen de genolls d'arreglar-ho ràpid perquè això els ha canviat la vida i han caigut en una depressió que fa que les seves nits no tinguin sentit - "hem perdut el nord", "no podem anar dormir sense tocar xat"-, diuen. Altres, els més desesperats, fins i tot s'ofereixen a ajudar, encara que sigui pagant...
Que no hagi contestat fins ara, no vol dir que hagi passat de vosaltres. A més, des que m'he quedat a l'atur, no sabeu com m'avorreixo sense les vostres actuacions! Per això he pensat que, com que tindré la sala penjada fins al dia 23, potser voldríeu venir a veure'm i fer-la petar a una sala-trinxera que he descobert aquí, per entrar només us cal seguir la ruta que posa al link infochart/canalesusuarios/vilaweb.
Joan Pere Falç, administrador del +30
perefalç@vilaweb.com
www.vilafals.com
17.11.04
Dijous, 18 de novembre
Endolcir la vida
Tenim una amiga, prou íntima, que de fer una mamada en diu fer una gominola ràpida. Xocant, és cert, però anomenem el sexe de tantes maneres que qualsevol substantiu ens serveix per no-nombrar-lo amb certa gràcia. Ens comentava que això de la gominola li ve d'un xicot que compara els seus mugrons a aquestes llaminadures i, per no ser menys, i més si la cosa va de xumar, ha adaptat la golafreria a l'anatomia més saborosa del seu company. Parla d'ell com d'un núvol ensucrat, la llépola.
Al cau, no ho veiem clar. De debò es pot assemblar una polla a una gominola? Descartant el tamany, que tothom predica que no és important, deu ser una qüestió d'elasticitat. D'altra banda, sí que entenem que un mugró s'hi assembli, fins i tot en el color. Passant del verd menta, ens queda un espectre acolorit que representa totes les pells. I la textura? I l'olor? També podria ser. És ben cert que es trempen, s'estiren i es perfumen.
Hem recordat que de xicotets, al col·le, en deiem xuxes de les llaminadures. Compràvem un duro de xuxes i ens les fotiem totes a l'hora del pati. Allò sí que era goluderia. I pensant, pensant (massa avui) també ens hem recordat d'en Joan, aquell noi de Sabadell, que quan es trobava una noia per la facultat la convidava a fer una Juanola. Sincerament, qui s'havia de pensar que no fos una cosa innocent regalar regalíssia?
I, ara, incidint en el tema... Per què ràpida? Que no es mereix el seu temps una bona xumada? Fem una xamadeta al cigarret, pensant-ho. I, ben mirat, està clar que la noia té raó: una gominola no aguanta massa estona a la boca sense fondre´s.
Endolcir la vida
Tenim una amiga, prou íntima, que de fer una mamada en diu fer una gominola ràpida. Xocant, és cert, però anomenem el sexe de tantes maneres que qualsevol substantiu ens serveix per no-nombrar-lo amb certa gràcia. Ens comentava que això de la gominola li ve d'un xicot que compara els seus mugrons a aquestes llaminadures i, per no ser menys, i més si la cosa va de xumar, ha adaptat la golafreria a l'anatomia més saborosa del seu company. Parla d'ell com d'un núvol ensucrat, la llépola.
Al cau, no ho veiem clar. De debò es pot assemblar una polla a una gominola? Descartant el tamany, que tothom predica que no és important, deu ser una qüestió d'elasticitat. D'altra banda, sí que entenem que un mugró s'hi assembli, fins i tot en el color. Passant del verd menta, ens queda un espectre acolorit que representa totes les pells. I la textura? I l'olor? També podria ser. És ben cert que es trempen, s'estiren i es perfumen.
Hem recordat que de xicotets, al col·le, en deiem xuxes de les llaminadures. Compràvem un duro de xuxes i ens les fotiem totes a l'hora del pati. Allò sí que era goluderia. I pensant, pensant (massa avui) també ens hem recordat d'en Joan, aquell noi de Sabadell, que quan es trobava una noia per la facultat la convidava a fer una Juanola. Sincerament, qui s'havia de pensar que no fos una cosa innocent regalar regalíssia?
I, ara, incidint en el tema... Per què ràpida? Que no es mereix el seu temps una bona xumada? Fem una xamadeta al cigarret, pensant-ho. I, ben mirat, està clar que la noia té raó: una gominola no aguanta massa estona a la boca sense fondre´s.
13.11.04
Dissabte, 13 de novembre
Prou de silenci
Ja ho puc confessar: és la música la que m'inspira per escriure. Si no hi ha melodia, no hi ha ritme en res del que dic; si no hi ha cançons, falten paraules. I, fins i tot, com dirien els capellanets del poble emmurallat: "Si no hi ha cançonetes, no hi ha perretes"*. Tot el que faig està íntimament lligat al que escolto, veig, oloro i toco. La sé sentir, mirar i menjar, la música.
En tinc per a totes les ocasions, tot jo sóc una mena de reproductor de CD's gegant. Introdueixo els discos per les orelles i per la boca, me'ls empasso i en faig una digestió lenta i pausada. És clar que també tinc aquella música que em passo pel cul o que escolto amb els peus, però és ben poca. Però, ai collons! no sé cantar.
* Ho he canviat, és cert. "Si no hi ha perretes, no hi ha cançonetes", cantarien ells.
Prou de silenci
Ja ho puc confessar: és la música la que m'inspira per escriure. Si no hi ha melodia, no hi ha ritme en res del que dic; si no hi ha cançons, falten paraules. I, fins i tot, com dirien els capellanets del poble emmurallat: "Si no hi ha cançonetes, no hi ha perretes"*. Tot el que faig està íntimament lligat al que escolto, veig, oloro i toco. La sé sentir, mirar i menjar, la música.
En tinc per a totes les ocasions, tot jo sóc una mena de reproductor de CD's gegant. Introdueixo els discos per les orelles i per la boca, me'ls empasso i en faig una digestió lenta i pausada. És clar que també tinc aquella música que em passo pel cul o que escolto amb els peus, però és ben poca. Però, ai collons! no sé cantar.
* Ho he canviat, és cert. "Si no hi ha perretes, no hi ha cançonetes", cantarien ells.
6.11.04
Dissabte, 6 de novembre
Veritat o mentida
A voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!
Que ens perdoni el senyor Sabina per robar-li de nou paraules i mentides i, el més greu, no respectar-les tal i com ell les canta.
Més de cent mentides
Tenim memòria, tenim amics,
tenim els trens, el riure, els bars,
tenim el dubte i la fe, i continuo,
tenim motels, tuguris, altars.
Tenim urgències, amors que maten,
tenim silenci, tabac, raons,
tenim Atacama, tenim San Fracisco,
tenim cendres de revolucions.
Veritat o mentida
A voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!
Que ens perdoni el senyor Sabina per robar-li de nou paraules i mentides i, el més greu, no respectar-les tal i com ell les canta.
Més de cent mentides
Tenim memòria, tenim amics,
tenim els trens, el riure, els bars,
tenim el dubte i la fe, i continuo,
tenim motels, tuguris, altars.
Tenim urgències, amors que maten,
tenim silenci, tabac, raons,
tenim Atacama, tenim San Fracisco,
tenim cendres de revolucions.
27.7.04
Dimecres, 28 de juliol
Violador de les altures
El vaig conèixer en un vol Berlin-Menorca. Era ell qui havia de pilotar l'avió però anava tan borratxo que el van posar a dormir la mona al seient del meu costat. Païa l'alcohol amb apnees sobtades i sorolloses, despentinat, amb l'uniforme arrugat: duia jaqueta de comandant, gorra d'aviador i texans. Una de les hostesses el va despertar amb cafè, una bona dosi de píndoles i una carta d'acomiadament. Parlava castellà i es deia Armando. Armando Rampas.
Després d'un viatge animadíssim (perquè un cop ja va assimilar que l'havien acomiadat de Lufthansa va decidir continuar bevent) es va apuntar a una travessia amb La Moreneta. Com ell deia, no hi havia tanta diferència entre pilotar un avió o un vaixell i no li agradava trepitjar terra ferma. Em va caure bé perquè tot l'importava un rave. S'estimava el cel i les dones, una mica menys la mar i els homes i, molt menys, la terra.
Klorsclap
Continua a mai l'enviaren
Violador de les altures
El vaig conèixer en un vol Berlin-Menorca. Era ell qui havia de pilotar l'avió però anava tan borratxo que el van posar a dormir la mona al seient del meu costat. Païa l'alcohol amb apnees sobtades i sorolloses, despentinat, amb l'uniforme arrugat: duia jaqueta de comandant, gorra d'aviador i texans. Una de les hostesses el va despertar amb cafè, una bona dosi de píndoles i una carta d'acomiadament. Parlava castellà i es deia Armando. Armando Rampas.
Després d'un viatge animadíssim (perquè un cop ja va assimilar que l'havien acomiadat de Lufthansa va decidir continuar bevent) es va apuntar a una travessia amb La Moreneta. Com ell deia, no hi havia tanta diferència entre pilotar un avió o un vaixell i no li agradava trepitjar terra ferma. Em va caure bé perquè tot l'importava un rave. S'estimava el cel i les dones, una mica menys la mar i els homes i, molt menys, la terra.
Klorsclap
Continua a mai l'enviaren
16.7.04
Dimarts, 16 de juliol
Robat d'El Periódico d'avui a Joan Barril
COMENCEN els dies de la fugida, els dies dels cossos, els dies regalats. Escriuré sobre la sorra o sobre el marbre fresc d'una taula. Confiaré que el que he deixat enrere descansi i potser esperi el meu retorn.
24 H. 00 MIN. 01 SEG.
Jorge Wagensberg m'explica que la Terra es va frenant. Les aigües, l'atmosfera i el fregament fan que la velocitat de rotació del planeta sigui una mica menor. Fins ara havíem sentit els escèptics i desesperats cridar allò de: "¡Que s'aturi el món, que jo baixo!". Doncs aquell desig tendeix a fer-se realitat. El que ens queda per saber és cap a on aniran els que aconsegueixin baixar.Aquella lenta frenada de la Terra no afecta, pel que sembla, la seva velocitat de translació. Algú continua als comandaments de la gran nòria planetària i tots els planetes arriben a la seva hora al punt de partida. On es registra el fre per fregament és en la rotació de la Terra. I, al frenar, els dies són una mica més llargs. Els rellotges més sofisticats creats per l'home hauran de corregir el mesurament del temps en un segon més. I després un altre i un altre encara. Potser ara mateix el dia ja no té 24 hores, sinó 24 hores, 00 minuts, 01 segon. No és una quimera.
Continua a l'iglú.
Robat d'El Periódico d'avui a Joan Barril
COMENCEN els dies de la fugida, els dies dels cossos, els dies regalats. Escriuré sobre la sorra o sobre el marbre fresc d'una taula. Confiaré que el que he deixat enrere descansi i potser esperi el meu retorn.
24 H. 00 MIN. 01 SEG.
Jorge Wagensberg m'explica que la Terra es va frenant. Les aigües, l'atmosfera i el fregament fan que la velocitat de rotació del planeta sigui una mica menor. Fins ara havíem sentit els escèptics i desesperats cridar allò de: "¡Que s'aturi el món, que jo baixo!". Doncs aquell desig tendeix a fer-se realitat. El que ens queda per saber és cap a on aniran els que aconsegueixin baixar.Aquella lenta frenada de la Terra no afecta, pel que sembla, la seva velocitat de translació. Algú continua als comandaments de la gran nòria planetària i tots els planetes arriben a la seva hora al punt de partida. On es registra el fre per fregament és en la rotació de la Terra. I, al frenar, els dies són una mica més llargs. Els rellotges més sofisticats creats per l'home hauran de corregir el mesurament del temps en un segon més. I després un altre i un altre encara. Potser ara mateix el dia ja no té 24 hores, sinó 24 hores, 00 minuts, 01 segon. No és una quimera.
Continua a l'iglú.
5.7.04
Dimarts, 6 de juliol
No woman, no cry
Estàs trist però no plores perquè la pena t'eixuga per dins. Tampoc és tan important, et dius. Tampoc passa res, intentes explicar-te. Tot s'acaba i tot comença, és llei de vida. Et fots al cap aquestes frases com si fossin les verdaderes i encara tens les ninetes seques. Penes tristes les que no es volen ensenyar a ningú, ni als ulls.
No woman, no cry
Estàs trist però no plores perquè la pena t'eixuga per dins. Tampoc és tan important, et dius. Tampoc passa res, intentes explicar-te. Tot s'acaba i tot comença, és llei de vida. Et fots al cap aquestes frases com si fossin les verdaderes i encara tens les ninetes seques. Penes tristes les que no es volen ensenyar a ningú, ni als ulls.
3.7.04
Dissabte, 3 de juliol
El bust turmentat
Ha mort el padrí dels actors, Marlon Brando. El mestre d’un estil d’interpretació total que, reforçat per un físic poderós, li permetia transmetre, amb tot el cos, el seu món interior. Sense sobreactuacions, Brando ha estat el millor a l’hora d’expressar un interior turmentat. Des d’Un tramvia anomenat desig fins a Apocalypse Now passant per La llei del silenci, Juli Cèsar, El Padrí o L’últim tango a París, Brando ha canviat de personatge sense repetir-se. Tot i que, en l’imaginari universal, ha sobreviscut, com a sex symbol, el mascle d’Un tramvia anomenat desig i de Salvatge, Brando va construir cent personatges individualitzats, un per cada film, sense deixar mai de transmetre una personalitat única caracteritzada pel neguit interior. És un turmentat el personatge d’Un tramvia..., està turmentat l’estibador de La llei del silenci, ho està també el motorista canalla de Salvatge. Era el signe dels temps: James Dean no feia altra cosa. Però el primer Brando va morir, com Dean, i va renéixer, als anys setanta, amb tres interpretacions mítiques que havien de marcar la història del cinema posterior. Tot i la decadència del seu físic, Brando va ser capaç de transmetre, una altra vegada sense histrionisme, el turment interior del poderós, del boig i de l’inconformista en El Padrí, Apocalypse Now i L’últim tango, respectivament. En les dues primeres, gairebé només li calgué el cap i les mans. La imatge de Vito Corleone acaronant el gat, la visió del Coronel Kurtz passant-se la mà per la calba en un ombrívol indret del Vietnam són exemples del poder de Brando per convertir-se en un altre sense trair-se a si mateix, sense deixar de traspuar qui era. A L’últim tango, tot i la inconstància –que no inconsistència- del film, Brando torna a actuar amb tot el cos, parlant sense dir res de cap a peus. La resta de la filmografia de Brando, la que deixa el seu turment personal –i autèntic- de banda, és una altra cosa: actuar per cobrar, mantenir la seva illa privada i no morir de gana.
Els seus deixebles més llestos, Al Pacino i Robert de Niro –no és casual que el millor director de cinema dels setanta i vuitanta, Francis Ford Coppola, els fes coincidir als tres a El Padrí- són també fills de l’Actor’s Studio i són també els que han mantingut viu l’únic gènere cinematogràfic que no ha mort, el negre; però no han sabut diversificar els seus registres com Brando: De Niro, de vegades, s’ha deixat anar per la sobreactuació (El Cap de la Por) i Pacino, té tendència a repetir el que millor sap fer (entre Serpico i Heat no hi ha moltes passes). El Brando de La llei del silenci i el de Salvatge no tenen res a veure. El d' El Padrí i el de L’últim tango, tampoc. I tots, vet aquí què vol dir interpretar, són el mateix: una ànima turmentada de bust incomparable.
El bust turmentat
Ha mort el padrí dels actors, Marlon Brando. El mestre d’un estil d’interpretació total que, reforçat per un físic poderós, li permetia transmetre, amb tot el cos, el seu món interior. Sense sobreactuacions, Brando ha estat el millor a l’hora d’expressar un interior turmentat. Des d’Un tramvia anomenat desig fins a Apocalypse Now passant per La llei del silenci, Juli Cèsar, El Padrí o L’últim tango a París, Brando ha canviat de personatge sense repetir-se. Tot i que, en l’imaginari universal, ha sobreviscut, com a sex symbol, el mascle d’Un tramvia anomenat desig i de Salvatge, Brando va construir cent personatges individualitzats, un per cada film, sense deixar mai de transmetre una personalitat única caracteritzada pel neguit interior. És un turmentat el personatge d’Un tramvia..., està turmentat l’estibador de La llei del silenci, ho està també el motorista canalla de Salvatge. Era el signe dels temps: James Dean no feia altra cosa. Però el primer Brando va morir, com Dean, i va renéixer, als anys setanta, amb tres interpretacions mítiques que havien de marcar la història del cinema posterior. Tot i la decadència del seu físic, Brando va ser capaç de transmetre, una altra vegada sense histrionisme, el turment interior del poderós, del boig i de l’inconformista en El Padrí, Apocalypse Now i L’últim tango, respectivament. En les dues primeres, gairebé només li calgué el cap i les mans. La imatge de Vito Corleone acaronant el gat, la visió del Coronel Kurtz passant-se la mà per la calba en un ombrívol indret del Vietnam són exemples del poder de Brando per convertir-se en un altre sense trair-se a si mateix, sense deixar de traspuar qui era. A L’últim tango, tot i la inconstància –que no inconsistència- del film, Brando torna a actuar amb tot el cos, parlant sense dir res de cap a peus. La resta de la filmografia de Brando, la que deixa el seu turment personal –i autèntic- de banda, és una altra cosa: actuar per cobrar, mantenir la seva illa privada i no morir de gana.
Els seus deixebles més llestos, Al Pacino i Robert de Niro –no és casual que el millor director de cinema dels setanta i vuitanta, Francis Ford Coppola, els fes coincidir als tres a El Padrí- són també fills de l’Actor’s Studio i són també els que han mantingut viu l’únic gènere cinematogràfic que no ha mort, el negre; però no han sabut diversificar els seus registres com Brando: De Niro, de vegades, s’ha deixat anar per la sobreactuació (El Cap de la Por) i Pacino, té tendència a repetir el que millor sap fer (entre Serpico i Heat no hi ha moltes passes). El Brando de La llei del silenci i el de Salvatge no tenen res a veure. El d' El Padrí i el de L’últim tango, tampoc. I tots, vet aquí què vol dir interpretar, són el mateix: una ànima turmentada de bust incomparable.
27.6.04
Diumenge, 27 de juny
Poetes, per a què?
Dues cançons per aquesta tarda. Dues cançons que desperten la gana d'una manera precisa i contundent, punxen les venes i fan córrer litres d'hemoglobina. Pica la veu d'Adriana Calcanhotto, potent com el pebre, amb una força que fa estralls al cos. 32 graus a Barcelona, calor embafada i insuportable acompanyada per l'escalfor d'aquesta veu.
Cantada (Depois de ter você)
Depois de ter você...
Pra que querer saber
Que horas são
Se é noite ou faz calor
Se estamos no verão
Se o sol virá ou não
Ou pra que, que é serve uma canção
Como essa...
Depois de ter você
Poetas para que
Os deuses, as dúvidas
Pra que amendoeiras pelas ruas
Para que servem as ruas?
Depois de ter você...
Continua a lasius breu
Poetes, per a què?
Dues cançons per aquesta tarda. Dues cançons que desperten la gana d'una manera precisa i contundent, punxen les venes i fan córrer litres d'hemoglobina. Pica la veu d'Adriana Calcanhotto, potent com el pebre, amb una força que fa estralls al cos. 32 graus a Barcelona, calor embafada i insuportable acompanyada per l'escalfor d'aquesta veu.
Cantada (Depois de ter você)
Depois de ter você...
Pra que querer saber
Que horas são
Se é noite ou faz calor
Se estamos no verão
Se o sol virá ou não
Ou pra que, que é serve uma canção
Como essa...
Depois de ter você
Poetas para que
Os deuses, as dúvidas
Pra que amendoeiras pelas ruas
Para que servem as ruas?
Depois de ter você...
Continua a lasius breu
25.6.04
Divendres, 25 de juny
What's next?
A les formigues se'ns paralitzaven les antenes quan, de joves, ens preguntàvem què cony fèiem en aquest racó de món. Volíem saber d'on veníem, cap on anàvem, què hi havia fora del cau, si seríem immortals o sobreviuríem com a espècie. I, neguitoses, miràvem al voltant i, en no trobar cap resposta, ploràvem. I les llàgrimes salades van ser la resposta. Estàvem vives i amb això ja en teníem prou per construir el nostre formiguer.
Ha passat el temps, hem crescut i aquelles preguntes continuen sense resposta. Però alguna cosa ha canviat quan ens les fem. Ara belluguem les antenes. De curiositat. I de complicitat també. Com la que sentim en llegir les respostes que dóna Javier Sampedro a Les 10 grans preguntes que continuen bellugant el nostre formiguer. Les trobareu aquí
What's next?
A les formigues se'ns paralitzaven les antenes quan, de joves, ens preguntàvem què cony fèiem en aquest racó de món. Volíem saber d'on veníem, cap on anàvem, què hi havia fora del cau, si seríem immortals o sobreviuríem com a espècie. I, neguitoses, miràvem al voltant i, en no trobar cap resposta, ploràvem. I les llàgrimes salades van ser la resposta. Estàvem vives i amb això ja en teníem prou per construir el nostre formiguer.
Ha passat el temps, hem crescut i aquelles preguntes continuen sense resposta. Però alguna cosa ha canviat quan ens les fem. Ara belluguem les antenes. De curiositat. I de complicitat també. Com la que sentim en llegir les respostes que dóna Javier Sampedro a Les 10 grans preguntes que continuen bellugant el nostre formiguer. Les trobareu aquí
31.5.04
Dilluns, 31 de maig
Jocs de peus
La calor ens ha visitat i l'hem rebuda com cal. Descalces. En posar els peus al terra, la fredor de les rajoles els ha despertat la planta adormida amb un dolç formigueig. Llavors hem decidit jugar a arronsar-los i estirar-los perquè els durés més. I hem estat una d'estona deixant-los fer. Fins que ens hem assegut al terra i, amb les cames doblegades, hem donat permís a les mans perquè juguessin a fet i a amagar amb ells.
lasius carmí
Jocs de peus
La calor ens ha visitat i l'hem rebuda com cal. Descalces. En posar els peus al terra, la fredor de les rajoles els ha despertat la planta adormida amb un dolç formigueig. Llavors hem decidit jugar a arronsar-los i estirar-los perquè els durés més. I hem estat una d'estona deixant-los fer. Fins que ens hem assegut al terra i, amb les cames doblegades, hem donat permís a les mans perquè juguessin a fet i a amagar amb ells.
lasius carmí
10.5.04
Dilluns, 10 de maig
Diumenges a la tarda
Els dilluns al matí plujosos també són un moment perfecte per escoltar a Blues de Picolat. Aquest grup de la Catalunya Nord fa un blues saborós, impregnat de soul i tan exquisit com les boles de picolat. Ahir els escoltàvem i avui hi tornem.
DIUMENGES A LA TARDA
Diumenges a la tarda i jo tan trist.
Diumenges a la tarda, neguits.
El nas a la finestra quan els vidres ploraven llàgrimes de boirim.
Canviar de pais és capgirar la vida
en un vagó cendrós mirant pel finestral
deixes vinyes i canyes per boscos i camals.
El nas a la finestra quan els vidres ploraven llàgrimes de boirim.
Diumenges a la tarda
Els dilluns al matí plujosos també són un moment perfecte per escoltar a Blues de Picolat. Aquest grup de la Catalunya Nord fa un blues saborós, impregnat de soul i tan exquisit com les boles de picolat. Ahir els escoltàvem i avui hi tornem.
DIUMENGES A LA TARDA
Diumenges a la tarda i jo tan trist.
Diumenges a la tarda, neguits.
El nas a la finestra quan els vidres ploraven llàgrimes de boirim.
Canviar de pais és capgirar la vida
en un vagó cendrós mirant pel finestral
deixes vinyes i canyes per boscos i camals.
El nas a la finestra quan els vidres ploraven llàgrimes de boirim.
3.5.04
Dilluns, 3 de maig
El peix Nicolau
De tant que li agradava l'aigua mig cos se li va vestir d'escates i va decidir viure a mar per sempre més. S'hi va fer un castell i encara hi és, humit i feliç, envoltat de simonets, bellmarins i baldemores.
Hem robat un post a joan i mig de mig bloc, perquè ha sabut dir quin era el lloc.
Havia d'anar-hi, era el que s'esperava de mi: ser-hi (content), al lloc acordat.
Però m'hauria trobat (violent) que la impostura se'm queia al primer sotrac.
No podia ser-hi com si no hi fos (silent), com ja havia fet altres cops.
No ser-hi no essent-hi, no va ser estar fugit, sinó estar (plaent!) al meu lloc.
El peix Nicolau
De tant que li agradava l'aigua mig cos se li va vestir d'escates i va decidir viure a mar per sempre més. S'hi va fer un castell i encara hi és, humit i feliç, envoltat de simonets, bellmarins i baldemores.
Hem robat un post a joan i mig de mig bloc, perquè ha sabut dir quin era el lloc.
Havia d'anar-hi, era el que s'esperava de mi: ser-hi (content), al lloc acordat.
Però m'hauria trobat (violent) que la impostura se'm queia al primer sotrac.
No podia ser-hi com si no hi fos (silent), com ja havia fet altres cops.
No ser-hi no essent-hi, no va ser estar fugit, sinó estar (plaent!) al meu lloc.
24.4.04
Dissabte, 24 d'abril
Un murrió per a Teresa
Ara a Teresa Amat li sembla malament que Carles Miró posi el que ella en diu, despectivament, cromets. Un altre cop Teresa Amat està descontenta? Què tindrà Teresa Amat? És una apocalíptica de vocació o és rebel perquè el món l’ha fet així? La infelicitat contínua i permanent és sovint un posat, una mascara de la falsa intel·lectualitat: “critica i tots et respectaran”, pensen aquests pseudointel·lectuals. Es pregunta, com si estigués en una torre d’ivori –que només ella veu, és clar-, si serà l’única que es quedarà en la “pura i dura lletra”. És això el que desitja per tenir, finalment i per primera vegada, un bri d’originalitat en la blogosfera o és que no sap penjar imatges? I això de “pura i dura”? Quina puresa està cercant, la malcarada? La de l'infeliç solitari que només malparla i borda per tot.
Un murrió per a Teresa
Ara a Teresa Amat li sembla malament que Carles Miró posi el que ella en diu, despectivament, cromets. Un altre cop Teresa Amat està descontenta? Què tindrà Teresa Amat? És una apocalíptica de vocació o és rebel perquè el món l’ha fet així? La infelicitat contínua i permanent és sovint un posat, una mascara de la falsa intel·lectualitat: “critica i tots et respectaran”, pensen aquests pseudointel·lectuals. Es pregunta, com si estigués en una torre d’ivori –que només ella veu, és clar-, si serà l’única que es quedarà en la “pura i dura lletra”. És això el que desitja per tenir, finalment i per primera vegada, un bri d’originalitat en la blogosfera o és que no sap penjar imatges? I això de “pura i dura”? Quina puresa està cercant, la malcarada? La de l'infeliç solitari que només malparla i borda per tot.
22.4.04
Dijous, 22 d'abril
Grip primaveral
Ser un ós em solucionaria molts problemes. Hivernaria durant els mesos freds i em despertaria només despuntar la primavera prim i guapu. Sortiria del cau amb gana, fam de menjar, de beure i de femelles. Tot l'estiu el dedicaria a engreixar-me, fer óssets i conquerir territoris. I a l'octubre, amb les primeres neus de la tardor, buscaria una cova nova on dormir càlidament l'hivern.
Però no. He viscut cada instant i, puntualment, com sempre fa, ha arribat l'al·lèrgia traïdora. Un atopisme desaforat i intensíssim m'ha clapejat la pell de taques virolades. Això que no li passaria mai a un ós, em passa a mi.
Grip primaveral
Ser un ós em solucionaria molts problemes. Hivernaria durant els mesos freds i em despertaria només despuntar la primavera prim i guapu. Sortiria del cau amb gana, fam de menjar, de beure i de femelles. Tot l'estiu el dedicaria a engreixar-me, fer óssets i conquerir territoris. I a l'octubre, amb les primeres neus de la tardor, buscaria una cova nova on dormir càlidament l'hivern.
Però no. He viscut cada instant i, puntualment, com sempre fa, ha arribat l'al·lèrgia traïdora. Un atopisme desaforat i intensíssim m'ha clapejat la pell de taques virolades. Això que no li passaria mai a un ós, em passa a mi.
18.4.04
Diumenge, 18 d'abril
Moments de glòria
L'altre dia es recordaven a pessics dels 35 anys de 'My way', la mítica cançó de Frank Sinatra. Avui Manuel Vicent s'ha deixat endur per aquesta música en el seu article dominical i nosaltres, amb diaris, suplements, suc de taronja i cafè, ho hem fet també a la manera d'aquest enamorat de Dènia.
'My way'. MANUEL VICENT. El País, 18/04/04
Al inicio de los años setenta, cuando el dinosaurio estaba en trance de desaparecer, de pronto, en las noches de Oliver y Carrusel comenzó a sonar Sinatra cantando My way y yo me encontraba allí frente a un Drambuie con hielo, mi licor amable de entonces. Continua a l'iglú.
Moments de glòria
L'altre dia es recordaven a pessics dels 35 anys de 'My way', la mítica cançó de Frank Sinatra. Avui Manuel Vicent s'ha deixat endur per aquesta música en el seu article dominical i nosaltres, amb diaris, suplements, suc de taronja i cafè, ho hem fet també a la manera d'aquest enamorat de Dènia.
'My way'. MANUEL VICENT. El País, 18/04/04
Al inicio de los años setenta, cuando el dinosaurio estaba en trance de desaparecer, de pronto, en las noches de Oliver y Carrusel comenzó a sonar Sinatra cantando My way y yo me encontraba allí frente a un Drambuie con hielo, mi licor amable de entonces. Continua a l'iglú.
14.4.04
Dimecres, 14 d'abril
Sense rellotge
Encara estem de vacances al cau. Ni sembrem, ni recollim, tot el dia estirades al sol llegint i escoltant música. Per no fer no ens hem ni mirat els altres formiguers que ja deuen bullir d'activitat post setmana santa. És un plaer això de tenir festa quan la resta del món ja gira. Tampoc llegim diaris, ni mirem la tele, ni escoltem la ràdio, hem aturat el món i la informació durant uns dies. I s'està molt bé així. Quan una hora no és més important que tres, la dimensió de la realitat se'n va a fer punyetes. Però són unes punyetes felices, que cony!
Sona J.J. Cale. Call me the breeze.
Sense rellotge
Encara estem de vacances al cau. Ni sembrem, ni recollim, tot el dia estirades al sol llegint i escoltant música. Per no fer no ens hem ni mirat els altres formiguers que ja deuen bullir d'activitat post setmana santa. És un plaer això de tenir festa quan la resta del món ja gira. Tampoc llegim diaris, ni mirem la tele, ni escoltem la ràdio, hem aturat el món i la informació durant uns dies. I s'està molt bé així. Quan una hora no és més important que tres, la dimensió de la realitat se'n va a fer punyetes. Però són unes punyetes felices, que cony!
Sona J.J. Cale. Call me the breeze.
5.4.04
Dilluns, 5 d'abril
Sticks and Stones Will Break Your Bones
Quan ens van passar aquesta cançó Fuck the pain away no vam poder deixar de pensar que la coneixíem. Ens agrada i molt (Gràcies Idril. Et nomenarem dj del cau). Fa una estona hem recordat que surt a la pel.li Lost in traslation, al garito d'strip. És una música calenta que activa els malucs i els biorritmes. La cançó és dels Peaches i no deixem de cantussejar aquest tros:
What else is in the teaches of peaches?
Like sex on the beaches. huh? what?
La formiga anglesa que tots portem dins ens ha començat a escalfar el cap i a dir-nos que això sembla slang. I tot que segurament no ho és i la traducció és molt més prosaica, ens hem passat una bona tarda de diumenge amb els 'apples and pears' i altres 'rimes' cockney. Us en posem un parell i un link a un diccionari d'slang que hem trobat. Si us animeu a interpretar la lletra de la cançó o bé a jugar als missatges xifrats, ens ho passarem bé.
'Allo me old china - wot say we pop round the Jack. I'll stand you a pig and you can rabbit on about your teapots. We can 'ave some loop and tommy and be off before the dickory hits twelve.
o, ben dit
Hello my old mate (china plate) - what do you say we pop around to the bar (Jack Tar). I'll buy you a beer (pig's ear) and you can talk (rabbit and pork) about your kids (teapot lids). We can have some soup (loop de loop) and supper (Tommy Tucker) and be gone before the clock (hickory dickory dock) strikes twelve.
I encara una altra:
Got to my mickey, found me way up the apples, put on me whistle and the bloody dog went. It was me trouble telling me to fetch the teapots.
que en realitat vol dir,
Got to my house (mickey mouse), found my way up the stairs (apples and pears), put on my suit (whistle and flute) when the phone (dog and bone) rang. It was my wife (trouble and strife) telling me to get the kids (teapot lids).
Ara no ens digueu que l'anglès és avorrit o quadriculat, eh?
Sticks and Stones Will Break Your Bones
Quan ens van passar aquesta cançó Fuck the pain away no vam poder deixar de pensar que la coneixíem. Ens agrada i molt (Gràcies Idril. Et nomenarem dj del cau). Fa una estona hem recordat que surt a la pel.li Lost in traslation, al garito d'strip. És una música calenta que activa els malucs i els biorritmes. La cançó és dels Peaches i no deixem de cantussejar aquest tros:
What else is in the teaches of peaches?
Like sex on the beaches. huh? what?
La formiga anglesa que tots portem dins ens ha començat a escalfar el cap i a dir-nos que això sembla slang. I tot que segurament no ho és i la traducció és molt més prosaica, ens hem passat una bona tarda de diumenge amb els 'apples and pears' i altres 'rimes' cockney. Us en posem un parell i un link a un diccionari d'slang que hem trobat. Si us animeu a interpretar la lletra de la cançó o bé a jugar als missatges xifrats, ens ho passarem bé.
'Allo me old china - wot say we pop round the Jack. I'll stand you a pig and you can rabbit on about your teapots. We can 'ave some loop and tommy and be off before the dickory hits twelve.
o, ben dit
Hello my old mate (china plate) - what do you say we pop around to the bar (Jack Tar). I'll buy you a beer (pig's ear) and you can talk (rabbit and pork) about your kids (teapot lids). We can have some soup (loop de loop) and supper (Tommy Tucker) and be gone before the clock (hickory dickory dock) strikes twelve.
I encara una altra:
Got to my mickey, found me way up the apples, put on me whistle and the bloody dog went. It was me trouble telling me to fetch the teapots.
que en realitat vol dir,
Got to my house (mickey mouse), found my way up the stairs (apples and pears), put on my suit (whistle and flute) when the phone (dog and bone) rang. It was my wife (trouble and strife) telling me to get the kids (teapot lids).
Ara no ens digueu que l'anglès és avorrit o quadriculat, eh?
1.4.04
Dijous, 1 d'abril
Drogues
Ens hem banyat, hem sopat formatge amb pa i hem fet l'amor. I en dic amor perquè si en dic sexe no li arriba ni a l'A. Ens hem donat i tornat intensament les carícies, tan generoses que només ens ha quedat un centímetre verge a la planta del peu. Hem convertit el cos en una terminació nerviosa i tibada que només nota el buit a la panxa i el cor, pleníssim de sang, a punt d'explotar.
Drogues
Ens hem banyat, hem sopat formatge amb pa i hem fet l'amor. I en dic amor perquè si en dic sexe no li arriba ni a l'A. Ens hem donat i tornat intensament les carícies, tan generoses que només ens ha quedat un centímetre verge a la planta del peu. Hem convertit el cos en una terminació nerviosa i tibada que només nota el buit a la panxa i el cor, pleníssim de sang, a punt d'explotar.
30.3.04
Dimarts, 30 de març
Belles costums
Aquestes matinades tan llargues que ja s'acaben ens han retrobat l'ànima més tendra, aquella que s'amaga quan toquen les 6 del matí: l'animeta-bajoca. Quin goig tornar a deshores, amb els dits embescats de sexe furtiu, d'on hem sortit.
Com que ell era, d'ofici, mariner
i passava setmanes, si no mesos,
per la mar, i pel poble es comentava
que s'embarcava perque no volia
estar prop de la dona, en retornar-hi,
des del portet a casa, perpetraven
excessos efusius, palpant-se, a mossos,
fent ostentació dominical
més de l'enteniment que de l'amor,
i ja en casa ella obria la finestra
sobre la plaça i celebraven còpules
enramades de crits, d'arraps, de besos.
Per la finestra, els qui ho dubtaven, veien
la feroç harmonia conjugal.
El gran foc dels garbons (1958-1967). Vicent Andrés Estellés.
Belles costums
Aquestes matinades tan llargues que ja s'acaben ens han retrobat l'ànima més tendra, aquella que s'amaga quan toquen les 6 del matí: l'animeta-bajoca. Quin goig tornar a deshores, amb els dits embescats de sexe furtiu, d'on hem sortit.
Com que ell era, d'ofici, mariner
i passava setmanes, si no mesos,
per la mar, i pel poble es comentava
que s'embarcava perque no volia
estar prop de la dona, en retornar-hi,
des del portet a casa, perpetraven
excessos efusius, palpant-se, a mossos,
fent ostentació dominical
més de l'enteniment que de l'amor,
i ja en casa ella obria la finestra
sobre la plaça i celebraven còpules
enramades de crits, d'arraps, de besos.
Per la finestra, els qui ho dubtaven, veien
la feroç harmonia conjugal.
El gran foc dels garbons (1958-1967). Vicent Andrés Estellés.
26.3.04
Divendres, 27 de març
Poesia bàsica
Voldria que la meva veu fos tan forta
que a vegades fes tremolar les muntanyes
i escoltessiu les ments social-adormides
les paraules d'amor de la meva gola.
Manolo Chinato. Extrechinato y tu.
Poesia bàsica
Voldria que la meva veu fos tan forta
que a vegades fes tremolar les muntanyes
i escoltessiu les ments social-adormides
les paraules d'amor de la meva gola.
Manolo Chinato. Extrechinato y tu.
23.3.04
Dimarts, 23 de març
Timofònica ens estafa
Navegar per internet no sempre és fàcil. Has de sortejar tempestes, patir naufragis i, de vegades, l'atac dels taurons. A més, necessites un full de ruta en regla i t'obliquen a portar la bandera de la companyia que controla la navegació. Tot va bé fins que un dia et comencen a denegar l'entrada als ports. Contactes ràpidament amb la companyia, i esperes pacientment que trobin la solució. Però passa una setmana i notes que alguna cosa fa pudor. Llavors mires al teu voltant i descobreixes altres navegants en la mateixa situació. I t'adones que la companyia, per estalviar-se diners, us ha encolomat a tots la mateixa matrícula i que us deixarà podrir sense donar-vos cap mena d'explicació.
I et dius que ja n'hi ha prou. Ja és hora d'hissar la bandera pirata! Baixes corrent al camarot, obres el bagul i et poses el vestit de hacker per fer front a aquests estafadors.
Ha arribat l'hora de lluitar contra el tauró de la telefònica, contra d'una adsl sobrecarregada que fa figa abans d'arribar a port.
lasius carmí
Timofònica ens estafa
Navegar per internet no sempre és fàcil. Has de sortejar tempestes, patir naufragis i, de vegades, l'atac dels taurons. A més, necessites un full de ruta en regla i t'obliquen a portar la bandera de la companyia que controla la navegació. Tot va bé fins que un dia et comencen a denegar l'entrada als ports. Contactes ràpidament amb la companyia, i esperes pacientment que trobin la solució. Però passa una setmana i notes que alguna cosa fa pudor. Llavors mires al teu voltant i descobreixes altres navegants en la mateixa situació. I t'adones que la companyia, per estalviar-se diners, us ha encolomat a tots la mateixa matrícula i que us deixarà podrir sense donar-vos cap mena d'explicació.
I et dius que ja n'hi ha prou. Ja és hora d'hissar la bandera pirata! Baixes corrent al camarot, obres el bagul i et poses el vestit de hacker per fer front a aquests estafadors.
Ha arribat l'hora de lluitar contra el tauró de la telefònica, contra d'una adsl sobrecarregada que fa figa abans d'arribar a port.
lasius carmí
18.3.04
Dijous, 18 de març
Blogging
El que ha passat i està passant aquests dies ens ha tret les ganes d'escriure però no les de llegir, mirar i observar. Hem trobat noves pàgines que ens han donat diferents perspectives de tot plegat i les hem afegit als formiguers que ens agrada visitar. Hi trobareu una mica de tot, i segurament algunes ja seran velles conegudes vostres. Li hem robat al bloc quaderns aquest gràfic perquè molts cops un dibuix val més que moltes paraules.
Un plaer llegir-vos.
Blogging
El que ha passat i està passant aquests dies ens ha tret les ganes d'escriure però no les de llegir, mirar i observar. Hem trobat noves pàgines que ens han donat diferents perspectives de tot plegat i les hem afegit als formiguers que ens agrada visitar. Hi trobareu una mica de tot, i segurament algunes ja seran velles conegudes vostres. Li hem robat al bloc quaderns aquest gràfic perquè molts cops un dibuix val més que moltes paraules.
Un plaer llegir-vos.
15.3.04
Dilluns, 15 de març
Els vençuts
És un consol pensar que a Aznar se li haurà congelat el somriure de conill hipòcrita en veure els primers resultats definitius de les eleccions generals d’avui. És consolador que els cadells populars, davant la seu del PP del carrer Génova, cantin que els socialistes han guanyat per l’atemptat. Encara no se n’han adonat. Encara no saben que el fàstic que han provocat els seus progenitors no ve de l’atemptat, ni tan sols de la guerra sinó de la mentida miserable. La falsedat que van mantenir durant tres dies, encaparrats en la seva supèrbia pudenta, convençuts que podrien fer creure a tothom que els autors de la matança de l’11-M eren els etarres, quan tot apuntava cap a un altre lloc.
Als ciutadans no els emprenya tant que els terroristes siguin d’Al-Qaida com l’ocultació –conscient i horriblement predemocràtica- de la informació, l’ús més vomitiu del terrorisme que mai no s’ha fet en tot el període democràtic d’aquest estat. Als ciutadans els causa una por terrible que hagin estat inconscients fins al punt d’amagar a tots –als madrilenys, als barcelonins, als sevillans, als londinencs o als parisencs- que pesava sobre ells l’amenaça de la més poderosa i cruel organització terrorista del món. És íntimament satisfactori imaginar Aznar enfonsat pels seus propis pecats i tots els seus cadells bordant per la seva ignorància democràtica.
Sona La Muixeranga.
Els vençuts
És un consol pensar que a Aznar se li haurà congelat el somriure de conill hipòcrita en veure els primers resultats definitius de les eleccions generals d’avui. És consolador que els cadells populars, davant la seu del PP del carrer Génova, cantin que els socialistes han guanyat per l’atemptat. Encara no se n’han adonat. Encara no saben que el fàstic que han provocat els seus progenitors no ve de l’atemptat, ni tan sols de la guerra sinó de la mentida miserable. La falsedat que van mantenir durant tres dies, encaparrats en la seva supèrbia pudenta, convençuts que podrien fer creure a tothom que els autors de la matança de l’11-M eren els etarres, quan tot apuntava cap a un altre lloc.
Als ciutadans no els emprenya tant que els terroristes siguin d’Al-Qaida com l’ocultació –conscient i horriblement predemocràtica- de la informació, l’ús més vomitiu del terrorisme que mai no s’ha fet en tot el període democràtic d’aquest estat. Als ciutadans els causa una por terrible que hagin estat inconscients fins al punt d’amagar a tots –als madrilenys, als barcelonins, als sevillans, als londinencs o als parisencs- que pesava sobre ells l’amenaça de la més poderosa i cruel organització terrorista del món. És íntimament satisfactori imaginar Aznar enfonsat pels seus propis pecats i tots els seus cadells bordant per la seva ignorància democràtica.
Sona La Muixeranga.
11.3.04
Dijous, 11 de març
Antidepressius
Avui surt a no sabem quin diari que la cançó dels Smiths "I Know It's Over" és un fantàstic antídot per combatre la depressió. Es veu que ho han votat milers d'oients de la BBC en no sé sap quina collonada de concurs. No és pas una cançó animada però les formigues estem d'acord que el disc ens ha guarit d'alguna situació/nit angoixosa. Pertany a l'àlbum "The queen is dead" (1986) i la millor peça -potser no tan prozaica- i que sona sovint al cau és "There is a light that never goes out". Meravellosa declaració d'amor a 200 km/h.
Inspirades per la música i amb ganes de fer les paus enviem una cançoneta a la Teresa perquè ens perdoni la vida. Fa així:
SOME GIRLS ARE BIGGER THAN OTHERS
From the ice-age to the dole-age
there is but one concern
I have just discovered
Some girls are bigger than others
some girls are bigger than others
some girls mothers are bigger than other girls mothers
Antidepressius
Avui surt a no sabem quin diari que la cançó dels Smiths "I Know It's Over" és un fantàstic antídot per combatre la depressió. Es veu que ho han votat milers d'oients de la BBC en no sé sap quina collonada de concurs. No és pas una cançó animada però les formigues estem d'acord que el disc ens ha guarit d'alguna situació/nit angoixosa. Pertany a l'àlbum "The queen is dead" (1986) i la millor peça -potser no tan prozaica- i que sona sovint al cau és "There is a light that never goes out". Meravellosa declaració d'amor a 200 km/h.
Inspirades per la música i amb ganes de fer les paus enviem una cançoneta a la Teresa perquè ens perdoni la vida. Fa així:
SOME GIRLS ARE BIGGER THAN OTHERS
From the ice-age to the dole-age
there is but one concern
I have just discovered
Some girls are bigger than others
some girls are bigger than others
some girls mothers are bigger than other girls mothers
8.3.04
Dilluns, 8 de març
Als gelosos se'ls hauria de domesticar
Gelosia: Sentiment recelós del qui tem que un altre li pot ésser preferit.
Gelós/a: Que té un zel recelós per allò que estima.
Midnight oil. Beds are burning | Nicanor Parra. Yo pecador
Als gelosos se'ls hauria de domesticar
Gelosia: Sentiment recelós del qui tem que un altre li pot ésser preferit.
Gelós/a: Que té un zel recelós per allò que estima.
Midnight oil. Beds are burning | Nicanor Parra. Yo pecador
6.3.04
Dissabte, 6 de març
Col·lapse
Les avingudes s'aixecaven per veure't passar, els edificis, ajupits, observaven el remenar del teu cul quan passejaves pel carrer. Les boques de metro es tancaven d'enveja i els busos s'aturaven per recollir-te sense pagar billet. Els cotxes calats als passos de vianants per descansar l'ofec del motor en veure't creuar el carrer. Tots els semàfors de Barcelona vermells, els senyals de prohibit doblegats, humiliats als teus peus en tolls rojos, els taximetres aturats i el Trambaix col.lisionat a Numància. Tota la ciutat paralitzada només per veure't passar.
Leonard Cohen. Famous blue raincoat.
Col·lapse
Les avingudes s'aixecaven per veure't passar, els edificis, ajupits, observaven el remenar del teu cul quan passejaves pel carrer. Les boques de metro es tancaven d'enveja i els busos s'aturaven per recollir-te sense pagar billet. Els cotxes calats als passos de vianants per descansar l'ofec del motor en veure't creuar el carrer. Tots els semàfors de Barcelona vermells, els senyals de prohibit doblegats, humiliats als teus peus en tolls rojos, els taximetres aturats i el Trambaix col.lisionat a Numància. Tota la ciutat paralitzada només per veure't passar.
Leonard Cohen. Famous blue raincoat.
4.3.04
Dijous, 4 de març
Fer de pirata
La de pessics, concubina d'en klorksclap, proxeneta mariner i korsari enamorat, ens ha enviat una declaració de principis del vell llop de mar:
Al país dels pirates.....
no fem servir......
I el superpirata ha cridat ben fort que han fet les paus
Fer de pirata
La de pessics, concubina d'en klorksclap, proxeneta mariner i korsari enamorat, ens ha enviat una declaració de principis del vell llop de mar:
Al país dels pirates.....
no fem servir......
I el superpirata ha cridat ben fort que han fet les paus
2.3.04
Dimarts, 2 de març
Estrenem nou mes
M de mà, de maç, de macadàmia, de mam, de mamella, de mar, de mare, de marieta.
A d'abadejo, d'abadessa, d'abalançar-se, d'abanderada, d'abans-d'ahir, d'abatible, d'aeri.
R de rabada, de raça, de radiador, de radikal, de ràdio, de ràfega, de raig, de raïm
Ç d'açò que tenim: çaba, çal, çalut, çàndal, çarau, çarcasme i çang
El tercer mes, el déu de la guerra, acaba d'entrar al formiguer.
Morcheeba. Otherwise.
Estrenem nou mes
M de mà, de maç, de macadàmia, de mam, de mamella, de mar, de mare, de marieta.
A d'abadejo, d'abadessa, d'abalançar-se, d'abanderada, d'abans-d'ahir, d'abatible, d'aeri.
R de rabada, de raça, de radiador, de radikal, de ràdio, de ràfega, de raig, de raïm
Ç d'açò que tenim: çaba, çal, çalut, çàndal, çarau, çarcasme i çang
El tercer mes, el déu de la guerra, acaba d'entrar al formiguer.
Morcheeba. Otherwise.
26.2.04
Divendres, 27 de febrer
Chill out
Ara que tinc temps i fa fred et faré un vestit verd, verd oliva o verd molsa. Li retallaré un escot d'abisme vertiginós i te'l faré llarg fins els peus. Tornaré a anar a l'hort i reeixiran les bledes vetades de blanc, les fulles tendres de la col, els naps per bullir i les faves.
Pintaré el sostre de la cuina i faré dissabte. Agranaré els racons, llençaré tots els papers i ordenaré els calaixos. Compraré al mercat i mai més cauré en la temptació d'entrar a un supermercat. Intentaré no enfadar-me amb el noi de la pesca salada i cuinaré durant tot un matí els cigrons amb bacallà que feia la teva mare. També portaré el cotxe a passar l'ITV i li posaré boletes d'incens perque no faci olor a tabac. No em cremaré mai més una camisa fumant com una xemeneia, posaré rentadores de roba blanca i de color, et planxaré la faldilla aquella tan complicada. Et pentinaré els cabells però no et faré trenes rastes i et tatuaré, amb lletra gòtica, el meu nom a un costadet del ventre. Ara que tinc temps i és hivern i el cau treu fum com si fos una sopa d'all.
Fito y los fitipaldis. La casa por el tejado.
Chill out
Ara que tinc temps i fa fred et faré un vestit verd, verd oliva o verd molsa. Li retallaré un escot d'abisme vertiginós i te'l faré llarg fins els peus. Tornaré a anar a l'hort i reeixiran les bledes vetades de blanc, les fulles tendres de la col, els naps per bullir i les faves.
Pintaré el sostre de la cuina i faré dissabte. Agranaré els racons, llençaré tots els papers i ordenaré els calaixos. Compraré al mercat i mai més cauré en la temptació d'entrar a un supermercat. Intentaré no enfadar-me amb el noi de la pesca salada i cuinaré durant tot un matí els cigrons amb bacallà que feia la teva mare. També portaré el cotxe a passar l'ITV i li posaré boletes d'incens perque no faci olor a tabac. No em cremaré mai més una camisa fumant com una xemeneia, posaré rentadores de roba blanca i de color, et planxaré la faldilla aquella tan complicada. Et pentinaré els cabells però no et faré trenes rastes i et tatuaré, amb lletra gòtica, el meu nom a un costadet del ventre. Ara que tinc temps i és hivern i el cau treu fum com si fos una sopa d'all.
Fito y los fitipaldis. La casa por el tejado.
24.2.04
Dimarts, 24 de febrer
L'espai de mi
Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.
Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.
Continua a l'iglú
L'espai de mi
Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.
Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.
Continua a l'iglú
21.2.04
Dissabte, 21 de febrer
Filtres d'amor
Idril, la bruixa del Cafè clàssic, ens ha fet una carta astral i nosaltres li hem fet una recepta. Amanida Idril es diu i aquests són els ingredients:
- 1 quart de síndria vermella i dolça (fruit de la sindriera, gros, rodó, de carn dolça, i molt refrescant)
- 1 quart de kg de fulles d'espinac (tija dreta i ramificada, amb fulles sagitades)
- 1 grapat d'ametlles
- Daus de formatge de cabra
- Vinagreta de mostassa (llavors grogues amb propietats revulsives)
PREPARACIÓ:
Talleu la síndria ben fineta, que cobreixi el plat amb una capa vermella, cobriu-la amb les fulles d'espinac, ben netes i senceres, ben verdes. Amaniu la barreja amb els daus de formatge, les ametlles picades i la vinagreta de mostassa.
Serviu-la freda i acolorida en un plat ben gros.
No oblideu dir que l'amanida és una recepta per obrir portes, un filtre infalible que va de l'estómac al cor.
La banda sonora la posa aquest cop l'Ismael Serrano. Bon profit!
Filtres d'amor
Idril, la bruixa del Cafè clàssic, ens ha fet una carta astral i nosaltres li hem fet una recepta. Amanida Idril es diu i aquests són els ingredients:
- 1 quart de síndria vermella i dolça (fruit de la sindriera, gros, rodó, de carn dolça, i molt refrescant)
- 1 quart de kg de fulles d'espinac (tija dreta i ramificada, amb fulles sagitades)
- 1 grapat d'ametlles
- Daus de formatge de cabra
- Vinagreta de mostassa (llavors grogues amb propietats revulsives)
PREPARACIÓ:
Talleu la síndria ben fineta, que cobreixi el plat amb una capa vermella, cobriu-la amb les fulles d'espinac, ben netes i senceres, ben verdes. Amaniu la barreja amb els daus de formatge, les ametlles picades i la vinagreta de mostassa.
Serviu-la freda i acolorida en un plat ben gros.
No oblideu dir que l'amanida és una recepta per obrir portes, un filtre infalible que va de l'estómac al cor.
La banda sonora la posa aquest cop l'Ismael Serrano. Bon profit!
16.2.04
Dilluns, 16 de febrer
Tenim postal! Tenim postal!
Ens ha arribat la primera postal de la carmí i porta regalet inclòs. Ens envia molt records i un article d'en Manuel Vicent. Hem copiat el que ens escriu perquè ella ho sap dir millor que nosaltres.
Lasius, us envio un article d'en Manuel Vicent perquè m'ha commogut i és com aire fresc que et fa recordar realment què vols, com et sents i que et retorna la mirada amb la qual vols mirar-te i mirar els altres.
Em recorda que quan un s'ha transformat ja no pot ser el d'abans. I que veu les coses com les veu ell al seu article, on converteix la terra en un cel, perquè creu que la màgia és possible i que les coses s'han de poder aconseguir algun dia.
Continua a lasius carmí.
Tenim postal! Tenim postal!
Ens ha arribat la primera postal de la carmí i porta regalet inclòs. Ens envia molt records i un article d'en Manuel Vicent. Hem copiat el que ens escriu perquè ella ho sap dir millor que nosaltres.
Lasius, us envio un article d'en Manuel Vicent perquè m'ha commogut i és com aire fresc que et fa recordar realment què vols, com et sents i que et retorna la mirada amb la qual vols mirar-te i mirar els altres.
Em recorda que quan un s'ha transformat ja no pot ser el d'abans. I que veu les coses com les veu ell al seu article, on converteix la terra en un cel, perquè creu que la màgia és possible i que les coses s'han de poder aconseguir algun dia.
Continua a lasius carmí.
13.2.04
Divendres, 13 de febrer
No celebrem Sant Valentí ni ens preocupen els divendres 13. Sí que celebrem l'amor i festegem Eros. La rose que ens perfuma.
Aniversari
Va passar aquella nit, quan ja pensàvem que no passaria. Va succeir que ja era matinada i el cansanci es barrejava amb les boires de l'alcohol, i la roba, el cabell i les mans, feien ferum de fum. Va passar que se sentia aquella tristesa inexplicable de les 5 del matí, aquella soledat freda de quan es comença a fer de dia i la nit es converteix en una manta bruta i grisa. Va passar que la lluna, empudegada pels primers rajos de sol, ja s'amagava. I fotia humitat, molta humitat. Soledat fredíssima al moll dels ossos, la pell aspra de no dormir i l'estómac remenat. Va succeir llavors. Vam començar a parlar de música, de música dels Doors, de 'Riders on the storm', de tots els discos que compartíem a la memòria. I els del bar volien tancar i ens escombravem cap el carrer. Vam sortir sentint la música, aquell mareig de notes en què ens reconeixíem la tonada. Ens vam besar als fanals que s'apagaven i als carrers, i sota els arbres, ens vam acaronar les pells noves mentre la ciutat es posava en moviment. I que lleig era tot! Que esvaït aquell matí! Quin dia més gris i tristot! El nostre dia, la nostra hora, el nostre moment, la nostra història engegada un divendres qualsevol d'hivern.
A les 3 de la tarda, amb els llavis esgotats de parlar i besar, vam anar a dormir i a l'endemà tot va ser millor encara.
No celebrem Sant Valentí ni ens preocupen els divendres 13. Sí que celebrem l'amor i festegem Eros. La rose que ens perfuma.
Aniversari
Va passar aquella nit, quan ja pensàvem que no passaria. Va succeir que ja era matinada i el cansanci es barrejava amb les boires de l'alcohol, i la roba, el cabell i les mans, feien ferum de fum. Va passar que se sentia aquella tristesa inexplicable de les 5 del matí, aquella soledat freda de quan es comença a fer de dia i la nit es converteix en una manta bruta i grisa. Va passar que la lluna, empudegada pels primers rajos de sol, ja s'amagava. I fotia humitat, molta humitat. Soledat fredíssima al moll dels ossos, la pell aspra de no dormir i l'estómac remenat. Va succeir llavors. Vam començar a parlar de música, de música dels Doors, de 'Riders on the storm', de tots els discos que compartíem a la memòria. I els del bar volien tancar i ens escombravem cap el carrer. Vam sortir sentint la música, aquell mareig de notes en què ens reconeixíem la tonada. Ens vam besar als fanals que s'apagaven i als carrers, i sota els arbres, ens vam acaronar les pells noves mentre la ciutat es posava en moviment. I que lleig era tot! Que esvaït aquell matí! Quin dia més gris i tristot! El nostre dia, la nostra hora, el nostre moment, la nostra història engegada un divendres qualsevol d'hivern.
A les 3 de la tarda, amb els llavis esgotats de parlar i besar, vam anar a dormir i a l'endemà tot va ser millor encara.
5.2.04
Dijous, 5 de febrer
Fent 'googling'
Anem enfeinades al cau i poc inspirades. El mur de les lamentacions i els comiats alcohòlics ens tenen massa hores deprimides o ressacoses. Ja que no escrivim ens entretenim navegant per qualsevol pàgina que ens caigui a les mans, anem saltant de l'una a l'altra i hem fet grans descobriments. Una de les que més ens ha agradat és salms i la seva descripció del que anomena Pits de Distracció Massiva (PDM). Us en copiem un tros inspirador però no deixeu de visitar-la:
Res com un pit, o com diuen ací, una mamella, per a distraure al personal, encara que siga molla i lletja. I això és com tot. Hi ha armes que donen la volta al món i aprofiten per a justificar guerres, i hi ha pits que també la donen, però per a que la gent passe totalment de les armes i de les guerres, que no són boniques i, ai, ens fan tant i tant de mal....!
Bé, tota una filosofia de vida. Hem fet moltes altres troballes que trobareu a més caus i aprofitem des d'aquí per demanar disculpes als enllaçats per no haver-los avisat (no es fa, no es fa) però prometem ser respectuoses i, si cal, desvincular les vostres webs si no us fa el pes estar al formiguer.
Fent 'googling'
Anem enfeinades al cau i poc inspirades. El mur de les lamentacions i els comiats alcohòlics ens tenen massa hores deprimides o ressacoses. Ja que no escrivim ens entretenim navegant per qualsevol pàgina que ens caigui a les mans, anem saltant de l'una a l'altra i hem fet grans descobriments. Una de les que més ens ha agradat és salms i la seva descripció del que anomena Pits de Distracció Massiva (PDM). Us en copiem un tros inspirador però no deixeu de visitar-la:
Res com un pit, o com diuen ací, una mamella, per a distraure al personal, encara que siga molla i lletja. I això és com tot. Hi ha armes que donen la volta al món i aprofiten per a justificar guerres, i hi ha pits que també la donen, però per a que la gent passe totalment de les armes i de les guerres, que no són boniques i, ai, ens fan tant i tant de mal....!
Bé, tota una filosofia de vida. Hem fet moltes altres troballes que trobareu a més caus i aprofitem des d'aquí per demanar disculpes als enllaçats per no haver-los avisat (no es fa, no es fa) però prometem ser respectuoses i, si cal, desvincular les vostres webs si no us fa el pes estar al formiguer.
31.1.04
Dissabte, 31 de gener
En construcció
Construïm un mur al cau. Una paret gruixuda que ens suporta el pes, ens aïlla de l'exterior i ens apuntala el feble interior. Cada dia en fem un tros, l'anem aixecant més alt i més amunt.
Per anar bé cal fer-ne quatre: un mur de contenció, un mur de revestiment, un mur de sosteniment i un mur frontal. El primer ens protegirà de l'aigua de pluja, del xàfec de plors i del ruixat d'emocions. El segon ens revestirà la pell finíssima i ens immunitzarà d'agressions i erosions. El tercer, el mur de sosteniment, l'utilitzarem com a filtre per evitar els embats destructors de l'enyorament i la nostàlgia. I el quart, l'últim i més fort, serà una paret ben sòlida que tancarà els extrems del nou formiguer-fortalesa.
Quan ja estiguin enllestits ens sentirem més fortes i menys dèbils, més llunyanes i menys properes, més protegides i menys vulnerables. Més israelites i menys palestines.
On són el cony de kamikazes? On volten els pilots suïcides?
En construcció
Construïm un mur al cau. Una paret gruixuda que ens suporta el pes, ens aïlla de l'exterior i ens apuntala el feble interior. Cada dia en fem un tros, l'anem aixecant més alt i més amunt.
Per anar bé cal fer-ne quatre: un mur de contenció, un mur de revestiment, un mur de sosteniment i un mur frontal. El primer ens protegirà de l'aigua de pluja, del xàfec de plors i del ruixat d'emocions. El segon ens revestirà la pell finíssima i ens immunitzarà d'agressions i erosions. El tercer, el mur de sosteniment, l'utilitzarem com a filtre per evitar els embats destructors de l'enyorament i la nostàlgia. I el quart, l'últim i més fort, serà una paret ben sòlida que tancarà els extrems del nou formiguer-fortalesa.
Quan ja estiguin enllestits ens sentirem més fortes i menys dèbils, més llunyanes i menys properes, més protegides i menys vulnerables. Més israelites i menys palestines.
On són el cony de kamikazes? On volten els pilots suïcides?
29.1.04
Dijous, 29 de gener
Li hem demanat a la mas que ens expliqués què va passar i ho ha fet. Llegiu: ella sí que té la clau.
EJÉRCITO ZAPATISTA DE LIBERACIÓN NACIONAL.
De: Subcomandante Insurgente Marcos. México.
Apenades formigues,
Després d'assabentar-me del melodrama polític que esteu vivint aquests dies, m'adreço a vosaltres per explicar-vos una història de guants, gegants, molins i capgrossos que servirà per entendre tot el que ha passat.
Si retrocedim en el temps, recordareu que fa uns mesos us vaig enviar un mail acceptant el paper de mitjancer en el procés d'alliberament i reunificació de les terres de parla catalana. Vosaltres em vau oferir un escenari, uns actors i el paper de protagonista d'una comèdia d'enredos, i em vau encarregar el guió.
Continua a mai l'enviaren.
Li hem demanat a la mas que ens expliqués què va passar i ho ha fet. Llegiu: ella sí que té la clau.
EJÉRCITO ZAPATISTA DE LIBERACIÓN NACIONAL.
De: Subcomandante Insurgente Marcos. México.
Apenades formigues,
Després d'assabentar-me del melodrama polític que esteu vivint aquests dies, m'adreço a vosaltres per explicar-vos una història de guants, gegants, molins i capgrossos que servirà per entendre tot el que ha passat.
Si retrocedim en el temps, recordareu que fa uns mesos us vaig enviar un mail acceptant el paper de mitjancer en el procés d'alliberament i reunificació de les terres de parla catalana. Vosaltres em vau oferir un escenari, uns actors i el paper de protagonista d'una comèdia d'enredos, i em vau encarregar el guió.
Continua a mai l'enviaren.
27.1.04
Dimecres, 28 de gener
Decàleg desordenat d'idees per pair el que ha passat a Cataland:
01. En la línia dels adéus iniciada ahir: acomiadar Carod-Rovira, el breu, i saludar a en 'Putxi', el jevi: Benvingut nou secretari general d'ERC!
02. Segrestar en Portabella (o fotre'l ben tancat a una gàbia del zoo) per evitar que el facin conseller en cap de turc.
03. Ressucitar Terra Lliure i re-aprendre a fer còctels molotov.
04. Trobar un bon argument per fer entendre a la família i/o amics perquè estem afiliats a ERC
05. Desafiliar-nos i/o escindir-nos d'ERC i crear un nou partit.
06. Passar de política.
07. Replantejar-nos el terme 'país' i la utopia 'independent'.
08. Anar de 'potes' amb uns etarres sense tregua.
09. Escriure un conte: 'L'ovelleta ingenua i els llops'.
10. Cridar ben fort: Som unes il·luses! Som unes il·luses!
Decàleg desordenat d'idees per pair el que ha passat a Cataland:
01. En la línia dels adéus iniciada ahir: acomiadar Carod-Rovira, el breu, i saludar a en 'Putxi', el jevi: Benvingut nou secretari general d'ERC!
02. Segrestar en Portabella (o fotre'l ben tancat a una gàbia del zoo) per evitar que el facin conseller en cap de turc.
03. Ressucitar Terra Lliure i re-aprendre a fer còctels molotov.
04. Trobar un bon argument per fer entendre a la família i/o amics perquè estem afiliats a ERC
05. Desafiliar-nos i/o escindir-nos d'ERC i crear un nou partit.
06. Passar de política.
07. Replantejar-nos el terme 'país' i la utopia 'independent'.
08. Anar de 'potes' amb uns etarres sense tregua.
09. Escriure un conte: 'L'ovelleta ingenua i els llops'.
10. Cridar ben fort: Som unes il·luses! Som unes il·luses!
26.1.04
Dilluns, 26 de gener
Una de les nostres
Avui estem de festa de comiat, una festa alegre i alcohòlica com són totes les que fem al cau. Una formiga se'n va a trobar el seu lloc. A casa ja li hem dit que arreu hi ha presons però ella vol provar la llibertat condicional. Hem fet un sopar amb tot el que li agrada i li hem donat regalets perquè ens recordi. Ella ens deixa moltes coses en penyora perquè la seva maleta va mig buida i només porta una muda i un raspall de dents. Totes afilerades li diem fins aviat amb pessics a les potetes i bellugadissa d'antenes, i clar, ho fem plorant perquè ella és una de les nostres.
Sort i una cançó per al viatge,
Make The Deal
Time after time you told me it was the truth
Time after time you lied to me through your tooth
How can you sing when everyone writes your song
You think you pull the strings and I get strung along
Ba, ba, ba, ba
So cry, won’t you cry
You should have saved that for youth
And does it elevate the stakes
When you try to find the truth
In the real world they make real deals
And it hurts your cause and it clips your heels
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
In the real world
It’s not my way to slap you in the face
When it seems your way to spell dis with a grace
Where are your friends theyr’ll moving on
Why do you get paid when everyone writes your song
In the real world but you make the deals
And it hurts some more till you just can’t feel
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
Save the real world for the suits in the cells
Who only think they’re free when freedom sells
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
In the real world
Ocean Colour Scene.
Una de les nostres
Avui estem de festa de comiat, una festa alegre i alcohòlica com són totes les que fem al cau. Una formiga se'n va a trobar el seu lloc. A casa ja li hem dit que arreu hi ha presons però ella vol provar la llibertat condicional. Hem fet un sopar amb tot el que li agrada i li hem donat regalets perquè ens recordi. Ella ens deixa moltes coses en penyora perquè la seva maleta va mig buida i només porta una muda i un raspall de dents. Totes afilerades li diem fins aviat amb pessics a les potetes i bellugadissa d'antenes, i clar, ho fem plorant perquè ella és una de les nostres.
Sort i una cançó per al viatge,
Make The Deal
Time after time you told me it was the truth
Time after time you lied to me through your tooth
How can you sing when everyone writes your song
You think you pull the strings and I get strung along
Ba, ba, ba, ba
So cry, won’t you cry
You should have saved that for youth
And does it elevate the stakes
When you try to find the truth
In the real world they make real deals
And it hurts your cause and it clips your heels
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
In the real world
It’s not my way to slap you in the face
When it seems your way to spell dis with a grace
Where are your friends theyr’ll moving on
Why do you get paid when everyone writes your song
In the real world but you make the deals
And it hurts some more till you just can’t feel
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
Save the real world for the suits in the cells
Who only think they’re free when freedom sells
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
In the real world
Ocean Colour Scene.
22.1.04
Dijous, 22 de gener
Quin ensurt! Darrerament, tenim un cau tan promiscu que ens hem encomanat un virus. Sí, tal i com ho sentiu. Un virus cabron que ens ha destrempat tot l'ordinador. El poll es diu VX2 i ens ha putejat tot el que ha volgut i més. La seva tàctica destructora ha estat no fer res però no deixar-nos navegar i atabalar-nos. No us podeu imaginar el nerviosisme de les formigues: només assabentar-nos que l'intrús era a casa no hem fet més que malfiar-nos de tothom i qüestionar-nos aquestes relacions lliures i orgiàstiques que tant ens agraden. Ara, en lloc d'un cau, tenim una fortalesa inexpugnable i ens fot la comparació perquè aquí sempre hem anat de llit en llit sense patir-hi. Ens voldríem cagar en tots els hackers del món però la veritat és que sentim una admiració callada per ells i encara més pels hackers de l'altre costat: aquells que fan software gratuït per combatre els que han creuat la línia de la ill·legalitat.
Ara cada matí encenem un ciri a sant Panda, sant Norton, sant McAfee i un altre a santa Rita, que en el fons, atees com som, és en la que confiem més. També hem penjat unes plomes d'indi canadenques per caçar els espantasòmines que intentin entrar, un conjur vodista i un filtre d'amor per als invasors.
De moment, i esperant que arribi la inspiració, hem deixat el cau grana en estat latent, hivernant. El sexe i les aprensions són incompatibles.
També hem fet un descobriment. S'anomena Lliure Albir i és un diari personal de cabòries i música. Com el seu propietari diria:
Sona 'Oh collector' - Ocean Colour Scene.
Quin ensurt! Darrerament, tenim un cau tan promiscu que ens hem encomanat un virus. Sí, tal i com ho sentiu. Un virus cabron que ens ha destrempat tot l'ordinador. El poll es diu VX2 i ens ha putejat tot el que ha volgut i més. La seva tàctica destructora ha estat no fer res però no deixar-nos navegar i atabalar-nos. No us podeu imaginar el nerviosisme de les formigues: només assabentar-nos que l'intrús era a casa no hem fet més que malfiar-nos de tothom i qüestionar-nos aquestes relacions lliures i orgiàstiques que tant ens agraden. Ara, en lloc d'un cau, tenim una fortalesa inexpugnable i ens fot la comparació perquè aquí sempre hem anat de llit en llit sense patir-hi. Ens voldríem cagar en tots els hackers del món però la veritat és que sentim una admiració callada per ells i encara més pels hackers de l'altre costat: aquells que fan software gratuït per combatre els que han creuat la línia de la ill·legalitat.
Ara cada matí encenem un ciri a sant Panda, sant Norton, sant McAfee i un altre a santa Rita, que en el fons, atees com som, és en la que confiem més. També hem penjat unes plomes d'indi canadenques per caçar els espantasòmines que intentin entrar, un conjur vodista i un filtre d'amor per als invasors.
De moment, i esperant que arribi la inspiració, hem deixat el cau grana en estat latent, hivernant. El sexe i les aprensions són incompatibles.
També hem fet un descobriment. S'anomena Lliure Albir i és un diari personal de cabòries i música. Com el seu propietari diria:
Sona 'Oh collector' - Ocean Colour Scene.
10.1.04
Dissabte, 9 de gener
Quan ens pregunten si tenim sexe, sempre responem el mateix: el sexe el portem a sobre. I sense ser àngels ni dimonis, ens hi disfressem de tant en tant. I quan sentim allò que puja pel ventre, l'escalfor calenta que il.lumina els ulls i les galtes, allò que et fa cardar com mai havies fet, suar i sentir, el formigueig que s'extén i no s'atura, el vermell se'ns fa més fosc .
Passeu al cau grana i, si noteu com unes pessigolles que se us belluguen pel ventre, digueu com seria el vostre formigueig.
Quan ens pregunten si tenim sexe, sempre responem el mateix: el sexe el portem a sobre. I sense ser àngels ni dimonis, ens hi disfressem de tant en tant. I quan sentim allò que puja pel ventre, l'escalfor calenta que il.lumina els ulls i les galtes, allò que et fa cardar com mai havies fet, suar i sentir, el formigueig que s'extén i no s'atura, el vermell se'ns fa més fosc .
Passeu al cau grana i, si noteu com unes pessigolles que se us belluguen pel ventre, digueu com seria el vostre formigueig.
5.1.04
Dilluns, 5 de gener
Com heu passat els Nadals? Bé, o en família?
Els Reis ens han fet avançar la tornada a la realitat i sense cap regal a la vista. Rebrem carbó, una mica d'hipertensió i farem petar les analítiques del colesterol. Deprimides i tipes de festes enfilem una darrera l'altra la porta del cau. Hem desfet les maletes i hem guardat als baguls les sedes i els diamants per tornar-nos a calçar el vestit gris de funcionàries. Estem emprenyades perquè encara no hem sabut a acostumar-nos a aquesta petita vida tan avorrida i lenta. Quina merda la comoditat del formiguer, quina tristesa de quotidianitat.
De la pila de roba bruta hem recuperat un disc de Buffy Sainte-Marie i una cançó, també paperets d'entrades de llocs que mai més tornarem a veure i una mica d'olor de pols. Tornar a començar. Lligar-nos de peus i mans a la feina i a les factures, desar il.lusions i guardar-les amb naftalina perquè no se les mengin les arnes.
A cagar! Quina ràbia només poder sobreviure i no viure.
Com heu passat els Nadals? Bé, o en família?
Els Reis ens han fet avançar la tornada a la realitat i sense cap regal a la vista. Rebrem carbó, una mica d'hipertensió i farem petar les analítiques del colesterol. Deprimides i tipes de festes enfilem una darrera l'altra la porta del cau. Hem desfet les maletes i hem guardat als baguls les sedes i els diamants per tornar-nos a calçar el vestit gris de funcionàries. Estem emprenyades perquè encara no hem sabut a acostumar-nos a aquesta petita vida tan avorrida i lenta. Quina merda la comoditat del formiguer, quina tristesa de quotidianitat.
De la pila de roba bruta hem recuperat un disc de Buffy Sainte-Marie i una cançó, també paperets d'entrades de llocs que mai més tornarem a veure i una mica d'olor de pols. Tornar a començar. Lligar-nos de peus i mans a la feina i a les factures, desar il.lusions i guardar-les amb naftalina perquè no se les mengin les arnes.
A cagar! Quina ràbia només poder sobreviure i no viure.