Si en acabar la feina no estem cansades, les formigues tafanegem pels caus de la premsa per veure el que es conten. Quan trobem un article que ens agrada, ens el quedem i el copiem aquí. Avui en tenim un que ens ha enganxat pel seu títol i per algunes de les paraules que el seu autor, Vicent Verdú , ha fet servir. 
Aquesta matinada hem trobat una perla voltant per la xarxa. És un diccionari d’ús exclusiu en castellà en ambients hòstils de parla castellana a la província de Barcelona. Ens ha agradat i hem rigut perquè ens hem trobat amb una caricatura perfecta dels 'nengs' que volten pel parc de sota el nostre formiguer. Igualets. El 'chandaling', l''amoto' i el 'pirbul'.
Les formigues no hem esperat el Nadal per guarnir el cau. Tipes de llums de colors i boles vermelles, enlluernades per tants canvis polítics i tants pactes, hem decidit treure el lila (que tant tranquil.litzava i tan femení ens quedava) i vestir un blanc immaculat. Ens ha quedat tan net tot que ara ens belluguem apressades per les pàgines per no fer brutícia. Tenim, per fi, una casa nevada on passar aquests dies angoixants i familiars, pau albina, cau petit i malparit, allí on vivim. Si voleu assistir a la inauguració, teniu copa de cava pagada al salonet del xat.
A les formigues se'ns disparen les antenes cada vegada que ens topem amb paraules que es barallen per conquerir el mateix territori. Ens fan entrabancar i perdre el pas. Davant el dubte, i per continuar endavant, decidim enfilar el camí del diccionari per veure qui té la raó. Altres vegades no tenim tanta sort i ens surten paraules amb problemes d'herència. Llavors no queda altre remei que anar a cal notari.
A les formigues sempre ens ha agradat saber el que es cou als altres caus. Som xafarderes de mena i sempre tenim les antenes parades. Per això, i per no cansar-nos, quan viatgem sempre aturem un taxi. Un cau mòbil on, si l'atzar ho vol i la sort t'acompanya, pots sentir de tot. I on els taxistes, que no paren d'observar, escoltar i xerrar mentre transporten material humà d'una banda a l'altra dels formiguers urbans, et trien com a destinatari de les reflexions que fan en veu alta....
Ens uneixen els mars del sud i un fil primíssim d'amor que va des d'on ell és fins un punt llunyà que jo estimo. Tot dos hi hem navegat sota l'estrella del sud, sols i acompanyats, guiats per aquells estels que des de l'espai són punts negres en una immensitat lluminosa. I ens hem refiat de les les olors i els plats que no es cuinen enlloc com a coberta, sota la foscor i la soledat del mar.
Per fi! Per fi! Després de tants mesos esperant noves de la selva Lacandona han arribat! Avui diumenge el correu ens ha dut aquest mail que ja pensàvem que mai ningú enviaria. Ha arribat amb el cos de lletra trastocat, amb l'html que li feia figa i ple de colors i apunts dels que l'han anat llegint. Atrotinat i viatger ha fet una llarga carrera de reenviaments fins arribar al cau. Les formigues saludem al Sup, a la coronela Montse i a tots els nens, nenes, adults i gent gran de l’EZLN. També hem pensat que no podia arribar en més bon moment: tenim eleccions a casa i nosaltres proposem, com el de Chiapas, aconseguir l'autogovern donant una oportunitat a la paraula. Ja només ens falta fixar la data.
Si estic enamorat em faig creus de tanta felicitat, i de tanta que en tinc i de tanta que en vull tenir, em surten roses vermelles a la pell. Petits èczemes que em grato com qui acarona la pell estimada: lentament i amb constància. I de tant patir d'al.lèrgies enamorades em cau la pell a trossos i només em queda una capa fíníssima que ha de protegir tota la meva carn. Pateixo d'atopisme d'amor i no té cura. Ara, cada cop que em surt un gra m'hi poso ungüent de farigola i absenta i ja començo a notar la seva absència.
No sempre és de dia o no queden pomes
Potser pensàveu que ens havíem oblidat de vosaltres, però, no. El que ens ha passat és que quan tenim un bon llibre entre les mans passem de sainets i d'operetes de fira. Un cop acabat, que la festa continui. La veritat és que ja volíem matar el tema del +30 perquè tots us emprenyeu i no val la pena, però és que ens agrada jugar, què hi podem fer? Les lavatives de la pvh (àlies CrK01), les cites de les ningú i els escarnis tronats i biliosos de l'anonymus (àlies incult, àlies emboks, àlies cabra andorrana en perill d'extinció) i les magnífiques aportacions de tots plegats ens han entendrit el cor. Us hem mirat uns dies, com de ben segur heu fet vosaltres de petits mirant un cau de formigues, i hem tret material per fer tres pel.lícules. No maltracteu els niks que hi surten perquè són actors com vosaltres, les lasius no diem res quan entrem (que fem feina). A veure si ara pagaran justos per pecadors. Llàstima que ho hem hagut de tallar molt perquè sigui llegible. Però si cap de vosaltres vol el seu paper complet, que no dubti a demanar-lo, li enviem a volta de correu.
Abans de començar a llegir aquesta entrevista amb Eduardo Zancolli, les formigues vam pensar que feia molts dies que no posavem res a la porta del cau. Ni tan sols, un tancat per vacances. No sabem si va ser casualitat o causalitat però el que sí va haver-hi és sincronia i, sinó, llegiu.
Erik Satie porta la pluja de la mà i la pluja es deixa dur per la seva música. Les notes del seu piano són les gotes d'aigua que ens mullen. Ens deixem xopar i amarar d'aquesta tristesa fonda que batega al cel i als bassals del carrer, i els núvols, més prenyats que mai d'aigua, ens fan grisos els ulls. I la música es queda dins, al racó secret del cau on ens refugiem quan plou.
He llegit les teves cartes, i, encara que tard, te les respondré. No saps la sort que tens de poder viure en aquest palau on cada dia és un conte. Nosaltres l'estem passant més magra.
Estimat pare, aquí a Palau portem uns dies mogudets. No t'espantis. No és el que et penses. El meu cap continua a lloc i el que hi ha dintre també. L'únic, que el rei porta uns dies alterat. Des que va saber que els seus enemics estaven a punt de travessar el riu que fa de frontera, que ens té a tots amb l'ai al cor. Bé, ens té desperts tota la nit i els consellers i el servei no paren d'anar a munt i avall complint les seves ordres. A mi ja m'ha dit que, de moment, només vol arguments de guerra, que la cosa no està ara per frivolitats
Entrevista de Lluís Amiguet a Consuelo Barea, metge psicoterapeuta precursora del somni lúcid. A part d'ensenyar-nos la manera de posar una mica de llum en la foscor dels nostres somnis per positivar-ne el negatiu, ens dóna les claus per poder-lo sotmetre als nostres desitjos.
Avui va de música. Les formigues hem posat Pink Floyd de banda sonora. Aquest diumenge hem tret la pols a tots els racons del formiguer i hem recordat que el temps passa. S'esgoten els minuts cada dia i restem aturats als passadissos del cau sense saber si encara caldria dir alguna cosa més.
Avui a falta d'una, dues entrades. La inspiració, com cantaven els poetes, no ens visita sovint però quan ho fa es queda a passar la nit. Llegint l'article que ha publicat un dels visitants del xat de les formigues se'ns ha acudit de canviar-li una mica la forma i el contingut. Sabem que l'il.lustre poeta ens sabrà disculpar si es sent al.ludit per les nostres paraules, ell ja sap com se les gasten les lasius i que som de la conya. Continua a lasius breu.