Dimecres, 29 de març

Dieta baixa en calories

I el desig és el mateix. Passi el que passi, el desig no s'atura i ens desgoverna.

- Vols xocolata?
- No vull xocolata. Fa grans, és massa dolça, m'embafa, no la vull tastar mai més.
- Però si és xocolata belga. Amarga. Pren.
- No vull xocolata. Em fa fàstic, tu també me'n fas. Només saps donar-me xocolata!
- Vols codonyat? Vols crema catalana? Vols un tiramisú?
- No vull res que vingui de tu. Res, res, res. Que no ho entens??
- No vols dolç, doncs?
- Ves a nanà!
- A cagà??
- Ves a cagar xocolata a la via!

Desitjar fa ràbia i aprima.

Dijous, 23 de març

Al llavi una flor i l'espasa ferma



Ara no es fa, pro jo encara ho faria:
una galera armada de nits
o un galió amb les veles més fines,
i amb cent pirates com la meva sort.
No pregunteu quines mars fendiríem
-foren aquelles on calgués valor-.

Ara no es fa pro jo encara ho faria:
ells foren lladres de l'argent i l'or
i foren lladres si perles hi havien
-jo robaria només per amor-.
Fos amb engany si de grat no venien.
Jo robaria les noies dels Ports.

I encar sóc cert de trobar una illa
on les penyores pogués amagar
i fer pagar les més belles estrenes
de les donzelles sota el meu capçal.
Al pler del vent, desplegades les veles,
voldria ésser el més brau capità.

Ara no es fa, pro jo encara ho faria:
-si d'un amor sofrís el desengany-
lligar l'atzar de la mar a ma vida
i anar tan lluny que no pogués tornar.
Oh, si el vaixell duia el nom de l'amiga
-de tant d'enyor llanguiria la mar-.

Ara no es fa, pro jo encara ho faria. Joan Salvat-Papasseit

Divendres, 10 de març

Música i paraules

Slow moves

A compromise between honesty and lies
To lead me past, their sly disguise
My moves are slow but soon they'll know
Behind the scenes they grow their schemes
Hiding intentions, revealing only fractions
Their moves are slow but soon you'll know
They'll keep on whispering their mantras
We'll keep on whispering our mantras
My moves are slow but soon they'll know
Their moves are slow but soon you'll know

Dijous, 2 de febrer

Miop

El misteriós lector/a s'ha decidit a trencar el silenci. Hem rebut un mail seu amb una imatge i més d'una paraula. I aquesta vegada ja tenim clar el que vol, perquè ens mira amb uns versos de Roís de Corella i ens ho diu a la cara:



Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
...

I ara què fotem, company/a?

Dimecres, 25 de gener


Lletra menuda

Les formigues tenim un lector/a que ens envia un mail setmanal. Ni dos, ni tres, ni cap, un per cada setmana. No ens diu res en concret i ens ho diu tot. Parla del que sent i del que li agradaria sentir si escriguéssim alguna cosa que vol llegir.

Ho hem provat. Ell o ella ha estat font d'inspiració de moltes ratlles, tampoc sabem ben bé per què. Per no saber, no tenim clar ni si vol res. Intuïm, però, que té una pell que s'assembla a la nostra i que reconeix les seves paraules en les nostres, també identifica que som membres de la mateixa família.

Fa cosa d'un mes que només rebem silenci, mails en blanc, sense ni una sola ratlla, només la seva signatura a peu de pantalla. I, per primer cop, li hem contestat els mails; el primer per dir-li que havia arribat buit i el segon per repetir-li que no l'havíem pogut llegir. No ha dit res, ni una sola paraula, només una nova pantalla en blanc. Ha emmudit o potser ja no sap què dir-nos i, els que mai hem sabut què contestar-li, necessitem ara escriure tot el que no ens ha arribat.

ÉS URGENT, SIGUIS QUI SIGUIS, ENS CAL LA TEVA INSPIRACIÓ.

Dimecres, 23 de novembre

Giving head

Avui m'ho ha fet. I de quina manera. Aquest dimecres ja no tinc ganes de plorar, ni d'anar a comprar taüts, ni de passar-me hores al telèfon.

He retrobat la pulsió de la vida entre les meves cames. I és que quan t'ho fan, la resta de coses ja no són tan importants.

Que passo d'agonies. Que estic de puta mare. Que no vull pensar massa. Que vull conservar aquest plaer.

Dimecres, 9 de novembre

El meu plus d'humitat

Diluvi a Barcelona. La ciutat entollada d'aigua freda i neta que cau furiosa del cel.

Aprofito l'anonimat d'aquests dies de pluja per plorar pel carrer i deixar rodolar galtes avall uns llagrimots grossos i inútils.

Als meus ulls els plors no saben quan ploure.

Divendres, 4 de novembre

Anar de botigues

No sabia què fer amb els diners.
Ja m'havia comprat el que em mancava
i em sobraven diners i no sabia
el que em pogués mancar, i vaig passar
tota la tarda pel carrer, pensant,
mirant aparadors, sense saber
què fer exactament; però aleshores,
després de cavil·lar i cavil·lar,
vaig anar a comprar-me el meu taüt,
aquest taüt que veus, el meu taüt,
car ¿jo què sé quan muira si podré
disposar d'un taüt? ¿Jo què sé què?

Vicent Andrés Estellés. La Nit. 1953-56.

I com encara volia més coses he aprofitat per passar per la llibreria de Proa i comprar-me uns llibres:

El més venut dels llibres en català de no-ficció: Su Doku. L'irresistible joc de posar números a les caselles, per esperar el desenllaç fatal ben distret,

Receptes perilloses, d'Andreas Staikos, perquè no vull ser un mort de gana i

Tòquio Blues, d'Haruki Murakami, perquè d'amor encara no m'he mort.

I música, música pels vius, clar que sí: Lágrimas negras, de Bebo Valdés i El Cigala.

Diumenge 30 d'octubre

S'acaben les vacances, es tanquen les portes i aquí, al cau, enganxats al telèfon.

La llamada telefónica

Al pie del teléfono tu vida
ya sólo es ese instante
temeroso te acercas paso a paso
te paras te decides te rebelas
te dices a ti mismo ten cuidado
ten ojito mucho ojito a ver si cuela
mientras marcas un número que quema

D de duda
I de ignacio
O de oscuro
S de soledad

y temblando que tiemblas te consumes
y oír sonar un timbre que no suena
y vuelta a darle vueltas a ese disco
que no funciona bien que no funciona

D de duda
I de ignacio
O de oscuro
S de siniestro

y sólo oyes un timbre sólo un timbre
acaso no funciona el aparato
tal vez ese teléfono está roto
o acaso es por tu culpa que no sabes
marcar como Dios manda cuatro letras
te paras te lo piensas te revuelves
enciendes un pitillo te paseas
y al cabo de los cabos erre que erre
le das otro retoque a ese disquito


D de desesperado
I de inútil
O de olvido
S de sálvese quien pueda y tú no puedes
y quien puede contesta muy lejano
cuelgue usted número equivocado
este número se ha dado ya de baja
el abonado a ese número está ausente
ese número está comunicando.

Arturo Serrano Plaja. La mano de Dios pasa por encima de este perro. 1965.

Divendres, 30 de setembre

Tangat per vacances

ESTA NOCHE ME EMBORRACHO

Sola, fané descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote,
y una percha en el escote
bajo la nuez.
Chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez...
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao...
yo que se cuando no aguanto mas,
al verla así rajé,
pa' no llorar...

Y pensar que hace diez años
fue mi locura!
que llegué hasta la traición
por su hermosura!...
que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
Que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja
me hice ruin y pechador...
Que quedé sin un amigo
que viví de mala fe
que me tuvo de rodillas
sin Moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.

Nunca crei que la veria
en un "requiescat in pache"
tan cruel como el de hoy
mire, si no es pa' suicidarse
que por este cachivache
sea lo que soy...
Fiera venganza la del tiempo
que le hace ver deshecho
lo que uno amó...
y este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso mas,
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo bien mamao!....
pa' no pensar.

Carlos Gardel. 1927

I si teniu ganes d'aprendre una mica de lunfardo...