Dissabte, 16 d'abril

El somni errant

Amèfrica existeix. Ho hem comprovat aquesta setmana passada. No és enlloc i és arreu, només cal pujar al cotxe i tirar milles, no pensar en res i fer camí. També hi ha una Amèfrica a casa: és a l'habitació del cap, no té fronteres i és un far il.luminat. Hi ha formigues que saben viure a Amèfrica i d'altres que ens hem de conformar a sobreviure a Barcelona.

Si voleu conèixer aquesta terra, Òscar Briz us guiarà. Identitat aliena, el seu nou disc, ens ha acompanyat aquests dies pel Delta de l'Ebre, la nostra particular fugida a l'altra part del món. Mireu la bellesa nua d'aquests país i poseu-li aquesta cançó.

Amèfrica

Són les sis del matí
El sol s'està llevant
Ell condueix un cotxe que no és seu
Pel fabulós desert

Com una serp d'asfalt
Creuant la immensitat
La carretera no el portarà enlloc
Només és el motiu
Per continuar

El llum de l'alba surt
D'entre els penyasegats
Darrere queda el món ple d'homes
I problemes ja oblidats

Amèfrica existeix
És un somni errant
Un lloc al que fugir quan l'esperança
S'ha de retrobar

Marxem a l'altra part del món
Per descobrir qui som

Marxem a l'altra part del món
Fugim per descobrir qui som

Òscar Briz. Identitat aliena.

I mentre buscavem informació del nou disc del cantautor valencià, hem trobat aquest blog, invasió súbtil, ens ha agradat per l'afinitat d'idees o per les formigues tan guapes i sexis que surten al logo.

Dimecres, 6 d'abril

L'acordionista

Tots el sentien cridar i ningú feia res. Es miraven els uns als altres sense ni moure's, incòmodes. Els xiscles els feien entaforar-se més en els seus llibres, les seves bosses, les seves mans; es fitaven de reüll amb el veí del costat per no haver de mirar-lo a ell. L'home s'estava palplantat enmig de la plataforma que separa un vagó de l'altre, tenia les cames ancorades per aguantar les sacsejades del metro sense bellugar-se i cridava. Emetia un soroll agut, rabiós i trist. Se'l veia tan sol i tan boig que feia por. Quan havia alliberat tot l'aire dels pulmons, callava en sec, aspirava i reprenia la lletania desolada. Vermell de l'esforç, semblava un bonzo a punt d'explotar i fer-los saltar a tots pels aires.

Calla, zumbat!, li va engegar un passatger. Només ens faltes tu, calla, òstia! Però ell no va callar, va cridar amb més fúria encara. Xisclava. Xisclava desencaixat i adolorit, la seva veu era tan angoixant que la gent s'aguniava i es tapava les orelles amb les mans. Un nen petit va començar a plorar, marranejava desconsolat mentre una noia, una mica més enllà, sanglotava sense poder parar.

El vagó, podrit de pena, ranquejava pels túnels de Sants decidit a entrar a l'estació, obrir les portes i escopir els tristos a l'andana. No van voler baixar i només una persona va entrar. Era un romanès amb un acordió, que va començar a fer gemegar l'instrument desgranant una canço queixosa de carnaval, implorant que el fessin callar amb diners. Els passatgers van començar a burxar-se les butxaques i els moneders. Uns cèntims, un euro, un billet per fer emmudir el músic.