Satèl·lit
Sóc un alienígena. Jo no he nascut aquí a la Terra encara que ho sembli. Tampoc em van parir a Mart, ni a Venus, ni a Kriptó, sóc de tan lluny que ni jo recordo on para la meva pàtria. Sota aquesta aparença humana, s'hi amaga un ésser estrany. Vaig creuar dues galaxies, les dues per la via ràpida, i em vaig quedar sense benzina planetària a tocar de la vostra atmòsfera. Encara rai que respireu el mateix que jo i, fet i fet, com fugia, qualsevol racó era prou lluny i prou a prop d'allà on no volia tornar. Des que em vaig instal.lar a la Terra, he intentat adoptar les vostres costums i els vostres vicis: m'he aficionat a veure pel·lis, escoltar música, fumar, beure, menjar aliments amb colesterol i, fins i tot, a deprimir-me quan perd el Barça. Per més d'un, sóc un terrícola modèlic però, sovint, volent ser més amic dels meus amics, em passa que els perdo per aquesta estúpida mania meva de dir-los que no sóc com ells. Si fins ara m'agradava la meva pell, cada dia que passa em sento més trist de ser extraterrestre. Estic fora d'òrbita i per molt que m'hi esforci no sé si deixaré de ser mai un insignificant polset còsmic.
Per si voleu provar que se sent allà a fora no deixeu de seguir aquest link a l'agenda de l'Observatori Fabra.
Fa dies que recollíem i escrivíem fragments a l'atzar de coses que havíem llegit o pensat, creient, equivocadament, que en podríem fer alguna cosa. Ha estat una mala pensada perquè no hem aconseguit que es convertissin en res. És una feina de formiga aquesta d'anar emmagatzemant petits moments en un document de Word, o sigui que s'assembla molt a la nostra feina.
Aquesta matinada -ja dilluns- hem pensat que no s'ha d'estimar qui no ens vol, qui no ens cerca desesperadament a totes hores com nosaltres faríem. A la merda!, hem dit cridant. I a les 4 de la matinada ho hem vist clar. Li hem vist la cara a la vida, adormida encara, però li hem vist: una fisonomia nova, un cor nou, un cos inexplorat, un misteri a descobrir. I aquesta esperança tèbia ens ha escalfat l'insomni.
Enyorem la nit i les hores vivíssimes de la matinada. No ens agrada anar sempre amb presses, no poder dormir al matí, treballar tot el dia, dinar fora de casa, no tenir ni un moment per pensar. D'aquestes noves hores només ens agrada poder tornar caminant al vespre a casa, allà a les 8, quan la ciutat bull de gent cansada i podem aturar-nos als bars a fer la primera cervesa sense pressa. N'estem tipes d'aquest horari de botiga que ens fa estar des de les 9 fins les 20 envoltades de gent que només feineja i molesta. Volem tornar a la nit, a les hores tan viscudes de les 5 de la matinada. Collons! Que som formiges, no som oficinistes!
Creiem que la nostra vida es mesura per dies, però en realitat la vida es mesura pel moment de despertar-se. Despertar- se és renéixer. Llevar-se, fins i tot per als que disposen de totes les hores del món, és un acte fundacional del dia. Sembla un gest rutinari i, no obstant, el fet de despertar-se implica un repàs de tot el que ens espera. No hi ha agenda més certa que la de les sabatilles al peu del llit. Allà hi ha la consciència de les edats de l'home.
Amics xateros,
Tenim una amiga, prou íntima, que de fer una mamada en diu fer una gominola ràpida. Xocant, és cert, però anomenem el sexe de tantes maneres que qualsevol substantiu ens serveix per no-nombrar-lo amb certa gràcia. Ens comentava que això de la gominola li ve d'un xicot que compara els seus mugrons a aquestes llaminadures i, per no ser menys, i més si la cosa va de xumar, ha adaptat la golafreria a l'anatomia més saborosa del seu company. Parla d'ell com d'un núvol ensucrat, la llépola.
Ja ho puc confessar: és la música la que m'inspira per escriure. Si no hi ha melodia, no hi ha ritme en res del que dic; si no hi ha cançons, falten paraules. I, fins i tot, com dirien els capellanets del poble emmurallat: "Si no hi ha cançonetes, no hi ha perretes"*. Tot el que faig està íntimament lligat al que escolto, veig, oloro i toco. La sé sentir, mirar i menjar, la música.
A voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!
El vaig conèixer en un vol Berlin-Menorca. Era ell qui havia de pilotar l'avió però anava tan borratxo que el van posar a dormir la mona al seient del meu costat. Païa l'alcohol amb apnees sobtades i sorolloses, despentinat, amb l'uniforme arrugat: duia jaqueta de comandant, gorra d'aviador i texans. Una de les hostesses el va despertar amb cafè, una bona dosi de píndoles i una carta d'acomiadament. Parlava castellà i es deia Armando. Armando Rampas.