16.2.05

Dimecres, 16 de febrer

Satèl·lit

alienSóc un alienígena. Jo no he nascut aquí a la Terra encara que ho sembli. Tampoc em van parir a Mart, ni a Venus, ni a Kriptó, sóc de tan lluny que ni jo recordo on para la meva pàtria. Sota aquesta aparença humana, s'hi amaga un ésser estrany. Vaig creuar dues galaxies, les dues per la via ràpida, i em vaig quedar sense benzina planetària a tocar de la vostra atmòsfera. Encara rai que respireu el mateix que jo i, fet i fet, com fugia, qualsevol racó era prou lluny i prou a prop d'allà on no volia tornar. Des que em vaig instal.lar a la Terra, he intentat adoptar les vostres costums i els vostres vicis: m'he aficionat a veure pel·lis, escoltar música, fumar, beure, menjar aliments amb colesterol i, fins i tot, a deprimir-me quan perd el Barça. Per més d'un, sóc un terrícola modèlic però, sovint, volent ser més amic dels meus amics, em passa que els perdo per aquesta estúpida mania meva de dir-los que no sóc com ells.

Si fins ara m'agradava la meva pell, cada dia que passa em sento més trist de ser extraterrestre. Estic fora d'òrbita i per molt que m'hi esforci no sé si deixaré de ser mai un insignificant polset còsmic.

Per si voleu provar que se sent allà a fora no deixeu de seguir aquest link a l'agenda de l'Observatori Fabra.

14.2.05

Dilluns, 14 de febrer

Fem fogueres

fullesFa dies que recollíem i escrivíem fragments a l'atzar de coses que havíem llegit o pensat, creient, equivocadament, que en podríem fer alguna cosa. Ha estat una mala pensada perquè no hem aconseguit que es convertissin en res. És una feina de formiga aquesta d'anar emmagatzemant petits moments en un document de Word, o sigui que s'assembla molt a la nostra feina.

Un dia qualsevol d'aquesta setmana ens van avisar que s'havia mort Miquel Bauçà i el vam recordar llargament. Entre moltes paraules, ens van quedar gravats aquests versos:

Potser avui m'he fet enfora:
m'he perdut a la mar gran.
Mal que cridi i que gemegui,
sé segur que no em veuran.

Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la


I també aquests:

Acostumar-se a acostumar-se. Vagarejar entre imbècils només acondueix a l'infortuni.

I, que carai, aquests:

I més ben dit:
sóc caçador
professional
d'altes aurores.


El dijous ens vam llevar pensant que ens passem la vida aixafant merda. Anem d'una tifa a una altra i cada cop en sortim més brutes. Tantes pedres hem trobat en la nostra simplíssima existència que no ens veiem l'hora de caminar per un camí de terra plana. Vam vomitar això:

Nosaltres, els que erem

aloneEns hem equivocat tots dos. Tu i jo. Ho hem fet d'aquella manera tan covarda que fa mal i ens derrota. Ens hem dit tantes coses i n'hem callat tantes altres que ens hem convertit en desenganys ambulants. Tot ho hem reduït a un fondíssim punt de dolor. No hem pogut, sabut, volgut veure com l'enemic real ens devastava i tot ens ho ha arrabassat.

No ens hauria d'estranyar. Mai hem volgut el mateix i tampoc hem estat capaços d'aconseguir desitjar allò que l'altre volia. Potser, tot plegat, ha estat una llarga agonia que ens ha fet canviar i emmaltir i apagar-nos. I, potser també ha estat un somni, una meravellosa irrealitat, un no-res que tot ho era.

Ja no ens tenim, ja no ens acompanyen les dolces xerrades de la matinada ni les desvagades hores de la nit i és això el que hem guanyat i el que que ja no ens resta. A la fi, estem sols. Irremeiablement perduts i abandonats, però irremeiablement vius.


El divendres va engegar amb Byron: ens va enlluernar amb una pensada fora mida, desmesurada, excessiva i cruel.

"És molt més fàcil morir per la persona que s'estima que viure amb ella"

I ahir, dissabte, en plena calçotada amb una colla d'amics, vam deduir que el millor antidepressiu contra qualsevol pena és enfadar-se: saltar, emprenyar-se, treure la ràbia acumulada dins i fotre-li a la cara a un altre. Vam exercir aquell dret universal de dir 'no, no estic d'acord' i vam fotre el camp.

Avui, diumenge al matí, envoltades de diaris i dominicals, hem retallat el començament de la columna d'en Manuel Vicent -que la mas, de cromets, reprodueix íntegra i us enllaçem- "Una pincelada de más acaba por estropear un cuadro, una sola palabra puede arruinar un poema y también puede destruir una historia de amor, si se convierte en una bala. Detenerse a tiempo, esa es la primera regla del arte..." i la gloriosa clarividència de saber que de grans volem ser com Johnny Depp. Aquest actor, mig indi-mig pirata que ens agrada, perpètuament disfressat de qui vol ser i oblidant qui és.

callarAquesta matinada -ja dilluns- hem pensat que no s'ha d'estimar qui no ens vol, qui no ens cerca desesperadament a totes hores com nosaltres faríem. A la merda!, hem dit cridant. I a les 4 de la matinada ho hem vist clar. Li hem vist la cara a la vida, adormida encara, però li hem vist: una fisonomia nova, un cor nou, un cos inexplorat, un misteri a descobrir. I aquesta esperança tèbia ens ha escalfat l'insomni.

Hem recollit tot això en un trist post per fer una foguera que ens exorcitzi, ens conjuri i cremi. No ens val de res estar de dol i vestir-nos de negre quan el que volem és lluir el color daurat de la fortuna. Que tot es faci cendres, ens hem dit, que ja no en quedi res.

Sona The beauty of gray. Live.

3.2.05

Dijous 2 de febrer

Vivint de dia

fastEnyorem la nit i les hores vivíssimes de la matinada. No ens agrada anar sempre amb presses, no poder dormir al matí, treballar tot el dia, dinar fora de casa, no tenir ni un moment per pensar. D'aquestes noves hores només ens agrada poder tornar caminant al vespre a casa, allà a les 8, quan la ciutat bull de gent cansada i podem aturar-nos als bars a fer la primera cervesa sense pressa. N'estem tipes d'aquest horari de botiga que ens fa estar des de les 9 fins les 20 envoltades de gent que només feineja i molesta. Volem tornar a la nit, a les hores tan viscudes de les 5 de la matinada. Collons! Que som formiges, no som oficinistes!

I, de nou, no ens hem pogut resistir a Joan Barril. D'acord. Podeu dir que és el nostre vici.

LA PÀTRIA DE LA MATINADA de Joan Barril (Publicat a El Periódico, 03/02/05)

VISC PERQUÈ em desperto. I a certes hores la vida és diferent, buida de gent i plena de mirades. Fa mil dies que trenco la nit i vaig per la ciutat recollint les restes del dia per explicar-les i entendre-les.

matinadaCreiem que la nostra vida es mesura per dies, però en realitat la vida es mesura pel moment de despertar-se. Despertar- se és renéixer. Llevar-se, fins i tot per als que disposen de totes les hores del món, és un acte fundacional del dia. Sembla un gest rutinari i, no obstant, el fet de despertar-se implica un repàs de tot el que ens espera. No hi ha agenda més certa que la de les sabatilles al peu del llit. Allà hi ha la consciència de les edats de l'home.
Despertar-se també és una frontera entre els somnis i la realitat. Creiem que els països són cosa de l'espai, però també hi ha països del temps. Abans de fer-se de dia la vida existeix. Avui m'hauré llevat a aquelles hores inhumanes de la matinada profunda amb la calma i el dolor dels veterans. Perquè l'esforç de conquistar l'alba des de dins fa dolor. Les primeres aigües del lavabo són afilades com una navalla. Les veus petites dels actes grans passen de puntetes per la ràdio. Als arbres pròxims, una òliba parla en somnis. Les rajoles són una superfície punxant i, a l'obrir la nevera, un fred domesticat ens cau a sobre dels peus. A aquelles hores la casa és un motor dièsel que l'únic soroll que fa són les respiracions assossegades dels fills adormits. La roba no és moda, només és tela. I el cafè no és res més que un bàlsam per foragitar malsons.

Abans de la matinada el carrer només és una successió d'angles buits i de carrosseries refredades. Entre els llums per a ningú passen els gats policia. Al fons de l'aparcament s'hi concentren tots els desaigües de l'edifici. Algú ha anat de ventre en alguna casa i per l'interior de les canonades se sent el pas fugaç d'una digestió inoportuna. Abans de la matinada tot està programat. El semàfor vermell indica que per la dreta hi apareixerà un camió amb el rètol "Plàtans Ruiz". Efectivament, fa la seva entrada al carrer ample Plàtans Ruiz. Més amunt serà "Frigorífics Castells". I el senyor Castells ranqueja cap al mercat. Sempre els mateixos coloms picotejant el mateix parterre a la mateixa hora. Sempre el mateix autocar ple de treballadors adormits que van a la Zona Franca. I les aromes de la nit marcant el territori als transeünts cecs: l'aroma del gessamí a l'estiu, l'aroma de la tanca vegetal retallada a la primavera, l'aroma de la terra humida, l'aroma del pa calent que dóna sentit a la idea del treball.

Abans de la matinada encara queden restes del dia anterior. A vegades un cotxe s'atura al nostre costat i en l'ombra se sent una música que intenta mantenir vius els cossos moribunds. Passen com transatlàntics els primers autobusos encara buits. A les cantonades hi floreixen munts de diaris plens de sorpreses. Jeuen els indigents a l'interior dels caixers automàtics i la seva respiració entela els vidres com els nens feliços que algun dia van ser. Brilla la llum inútil de les oficines i se sent el refilet de les dones de la neteja abans de ser empassades pels edificis. Els aspersors de parcs i jardins es disparen amb una música aquàtica. A les portes de l'hospital, una dona sanglota mentre s'aferra al cigarret. Aquesta és, des de fa temps, la meva primera pàtria.

16.12.04

Dijous, 16 de desembre

Trobadora

Les matinades més dolces són les que passo nu als teus braços. Quan ja estem satisfets i tu comences a llegir els versos d'Estellés que porto tatuats a la pell. Tinc l'esquena plena de paraules d'amor i on comença el cul, a la base de la columna, les que més t'agraden. Si mai les oblides, només et cal despullar-me. Pots resseguir amb el dit el contorn de cada vocal, tastar amb la llengua la llargària de les frases o dir-les cantant. Si les recites fluixet, atura't als versos més encesos per olorar-los i saber de la meva suor. I si les vols cridar, es contreuran com els músculs dels animals quan corren. No deixis de mirar totes les lletres que t'aclamen, menja't la poesia crua i viva, deixa'm l'empremta de les teves dents a l'esquena.

30.11.04

Dimarts, 30 de novembre

White man too much lie

Els indis, els americans, acostumaven a emigrar a terrenys més càlids quan arribaven els primers freds a les muntanyes. Caminaven fins que queia la primera nevada i allí es quedaven. Muntaven els tipis d'hivern amb les pells més gruixudes i càlides, també les vestien: embolcallaven els seus cossos de suau antílop i es calçaven els peus amb la pell de búfal. Dins les tendes, encenien focs reparadors i es fumaven les històries de l'estiu en tardes i nits inacabables. Fora, poc es podia fer. Menjaven carn i peix sec, algun cereal i unes poques llegums.

Un hivern, les nevades es van endarrerir i els indis que fugien del fred van arribar a una vall bellíssima. Tot i que la primera neu els aconseguia, la terra era tan exuberant que hi van acampar un parell de nits abans de continuar caminant. Cada matí volien reprendre la marxa i, cada matí, l'ajornaven per explorar una part desconeguda de la vall. A mesura que avançava l'hivern, tots els membres de la tribu desitjaven calladament que a l'endemà nevés per quedar-s'hi. Els més joves van preguntar per què calia marxar d'aquell lloc tan abundós i ningú els va saber contestar.

Van ignorar les lleis dels avantpassats i, desafiants, van esperar que arribés la neu al paradís que havien trobat. Mai va nevar. Després d'un hivern benèvol, més càlid que cap dels que havien conegut, va venir la primavera i a la vall es va desfermar la vida. Cada dia el sol lluïa amb més força i, fins i tot quan plovia, els enlluernava amb les seves llambregades. A l'estiu, van arribar la calor de debò i els préssecs. Mai n'havien tastat i van saber-se beneïts per aquella fruita divina. I, quan més avançaven les llunes, més bé s'hi trobaven i més colrats i sans esdevenien. Els fills, només néixer, ja eren del color de la terra i la pell roja es va convertir en un signe dels homes que fugien de la neu.

I tornava un hivern, i un altre, i un altre i no nevava. I el fred deixava de dir-se fred a la vall vermella perquè ja no era el mateix que els vells havien conegut. Els joves parlaven de la neu com d'allò màgic i misteriós que no es sabut, una mena de déu que queia del cel per fer-los bellugar. Escoltaven les històries d'altres valls on totes les pastures emblanquien i els arbres carregaven pesades mantes d'aigua congelada. I aquells indis desafiants, ignorant les lleis dels avantpassats, van emigrar a terrenys més hivernals arribades les primeres calors. Anaven a les muntanyes per trobar-se amb la neu.

20.11.04

Dissabte, 20 de novembre

SOS VILAWEB: Malalts de xat en acció

xatAmics xateros,

Aquests dies no paro de rebre cartes d'usuaris amb la queixa que des de fa 4 dies no poden entrar al xat per parlar amb els amiguets. Uns ens demanen de genolls d'arreglar-ho ràpid perquè això els ha canviat la vida i han caigut en una depressió que fa que les seves nits no tinguin sentit - "hem perdut el nord", "no podem anar dormir sense tocar xat"-, diuen. Altres, els més desesperats, fins i tot s'ofereixen a ajudar, encara que sigui pagant...

Que no hagi contestat fins ara, no vol dir que hagi passat de vosaltres. A més, des que m'he quedat a l'atur, no sabeu com m'avorreixo sense les vostres actuacions! Per això he pensat que, com que tindré la sala penjada fins al dia 23, potser voldríeu venir a veure'm i fer-la petar a una sala-trinxera que he descobert aquí, per entrar només us cal seguir la ruta que posa al link infochart/canalesusuarios/vilaweb.

Joan Pere Falç, administrador del +30
perefalç@vilaweb.com
www.vilafals.com

17.11.04

Dijous, 18 de novembre

Endolcir la vida

xuxesTenim una amiga, prou íntima, que de fer una mamada en diu fer una gominola ràpida. Xocant, és cert, però anomenem el sexe de tantes maneres que qualsevol substantiu ens serveix per no-nombrar-lo amb certa gràcia. Ens comentava que això de la gominola li ve d'un xicot que compara els seus mugrons a aquestes llaminadures i, per no ser menys, i més si la cosa va de xumar, ha adaptat la golafreria a l'anatomia més saborosa del seu company. Parla d'ell com d'un núvol ensucrat, la llépola.

Al cau, no ho veiem clar. De debò es pot assemblar una polla a una gominola? Descartant el tamany, que tothom predica que no és important, deu ser una qüestió d'elasticitat. D'altra banda, sí que entenem que un mugró s'hi assembli, fins i tot en el color. Passant del verd menta, ens queda un espectre acolorit que representa totes les pells. I la textura? I l'olor? També podria ser. És ben cert que es trempen, s'estiren i es perfumen.

Hem recordat que de xicotets, al col·le, en deiem xuxes de les llaminadures. Compràvem un duro de xuxes i ens les fotiem totes a l'hora del pati. Allò sí que era goluderia. I pensant, pensant (massa avui) també ens hem recordat d'en Joan, aquell noi de Sabadell, que quan es trobava una noia per la facultat la convidava a fer una Juanola. Sincerament, qui s'havia de pensar que no fos una cosa innocent regalar regalíssia?

I, ara, incidint en el tema... Per què ràpida? Que no es mereix el seu temps una bona xumada? Fem una xamadeta al cigarret, pensant-ho. I, ben mirat, està clar que la noia té raó: una gominola no aguanta massa estona a la boca sense fondre´s.

13.11.04

Dissabte, 13 de novembre

Prou de silenci

bluesJa ho puc confessar: és la música la que m'inspira per escriure. Si no hi ha melodia, no hi ha ritme en res del que dic; si no hi ha cançons, falten paraules. I, fins i tot, com dirien els capellanets del poble emmurallat: "Si no hi ha cançonetes, no hi ha perretes"*. Tot el que faig està íntimament lligat al que escolto, veig, oloro i toco. La sé sentir, mirar i menjar, la música.

En tinc per a totes les ocasions, tot jo sóc una mena de reproductor de CD's gegant. Introdueixo els discos per les orelles i per la boca, me'ls empasso i en faig una digestió lenta i pausada. És clar que també tinc aquella música que em passo pel cul o que escolto amb els peus, però és ben poca. Però, ai collons! no sé cantar.

* Ho he canviat, és cert. "Si no hi ha perretes, no hi ha cançonetes", cantarien ells.

6.11.04

Dissabte, 6 de novembre

Veritat o mentida

mentidaA voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!

Que ens perdoni el senyor Sabina per robar-li de nou paraules i mentides i, el més greu, no respectar-les tal i com ell les canta.

Més de cent mentides

Tenim memòria, tenim amics,
tenim els trens, el riure, els bars,
tenim el dubte i la fe, i continuo,
tenim motels, tuguris, altars.

Tenim urgències, amors que maten,
tenim silenci, tabac, raons,
tenim Atacama, tenim San Fracisco,
tenim cendres de revolucions.

27.7.04

Dimecres, 28 de juliol

Violador de les altures

comandantEl vaig conèixer en un vol Berlin-Menorca. Era ell qui havia de pilotar l'avió però anava tan borratxo que el van posar a dormir la mona al seient del meu costat. Païa l'alcohol amb apnees sobtades i sorolloses, despentinat, amb l'uniforme arrugat: duia jaqueta de comandant, gorra d'aviador i texans. Una de les hostesses el va despertar amb cafè, una bona dosi de píndoles i una carta d'acomiadament. Parlava castellà i es deia Armando. Armando Rampas.
Després d'un viatge animadíssim (perquè un cop ja va assimilar que l'havien acomiadat de Lufthansa va decidir continuar bevent) es va apuntar a una travessia amb La Moreneta. Com ell deia, no hi havia tanta diferència entre pilotar un avió o un vaixell i no li agradava trepitjar terra ferma. Em va caure bé perquè tot l'importava un rave. S'estimava el cel i les dones, una mica menys la mar i els homes i, molt menys, la terra.

Klorsclap

Continua a mai l'enviaren