Dimarts, 30 de novembre

White man too much lie

Els indis, els americans, acostumaven a emigrar a terrenys més càlids quan arribaven els primers freds a les muntanyes. Caminaven fins que queia la primera nevada i allí es quedaven. Muntaven els tipis d'hivern amb les pells més gruixudes i càlides, també les vestien: embolcallaven els seus cossos de suau antílop i es calçaven els peus amb la pell de búfal. Dins les tendes, encenien focs reparadors i es fumaven les històries de l'estiu en tardes i nits inacabables. Fora, poc es podia fer. Menjaven carn i peix sec, algun cereal i unes poques llegums.

Un hivern, les nevades es van endarrerir i els indis que fugien del fred van arribar a una vall bellíssima. Tot i que la primera neu els aconseguia, la terra era tan exuberant que hi van acampar un parell de nits abans de continuar caminant. Cada matí volien reprendre la marxa i, cada matí, l'ajornaven per explorar una part desconeguda de la vall. A mesura que avançava l'hivern, tots els membres de la tribu desitjaven calladament que a l'endemà nevés per quedar-s'hi. Els més joves van preguntar per què calia marxar d'aquell lloc tan abundós i ningú els va saber contestar.

Van ignorar les lleis dels avantpassats i, desafiants, van esperar que arribés la neu al paradís que havien trobat. Mai va nevar. Després d'un hivern benèvol, més càlid que cap dels que havien conegut, va venir la primavera i a la vall es va desfermar la vida. Cada dia el sol lluïa amb més força i, fins i tot quan plovia, els enlluernava amb les seves llambregades. A l'estiu, van arribar la calor de debò i els préssecs. Mai n'havien tastat i van saber-se beneïts per aquella fruita divina. I, quan més avançaven les llunes, més bé s'hi trobaven i més colrats i sans esdevenien. Els fills, només néixer, ja eren del color de la terra i la pell roja es va convertir en un signe dels homes que fugien de la neu.

I tornava un hivern, i un altre, i un altre i no nevava. I el fred deixava de dir-se fred a la vall vermella perquè ja no era el mateix que els vells havien conegut. Els joves parlaven de la neu com d'allò màgic i misteriós que no es sabut, una mena de déu que queia del cel per fer-los bellugar. Escoltaven les històries d'altres valls on totes les pastures emblanquien i els arbres carregaven pesades mantes d'aigua congelada. I aquells indis desafiants, ignorant les lleis dels avantpassats, van emigrar a terrenys més hivernals arribades les primeres calors. Anaven a les muntanyes per trobar-se amb la neu.

Dissabte, 20 de novembre

SOS VILAWEB: Malalts de xat en acció

Amics xateros,

Aquests dies no paro de rebre cartes d'usuaris amb la queixa que des de fa 4 dies no poden entrar al xat per parlar amb els amiguets. Uns ens demanen de genolls d'arreglar-ho ràpid perquè això els ha canviat la vida i han caigut en una depressió que fa que les seves nits no tinguin sentit - "hem perdut el nord", "no podem anar dormir sense tocar xat"-, diuen. Altres, els més desesperats, fins i tot s'ofereixen a ajudar, encara que sigui pagant...

Que no hagi contestat fins ara, no vol dir que hagi passat de vosaltres. A més, des que m'he quedat a l'atur, no sabeu com m'avorreixo sense les vostres actuacions! Per això he pensat que, com que tindré la sala penjada fins al dia 23, potser voldríeu venir a veure'm i fer-la petar a una sala-trinxera que he descobert aquí, per entrar només us cal seguir la ruta que posa al link infochart/canalesusuarios/vilaweb.

Joan Pere Falç, administrador del +30
perefalç@vilaweb.com
www.vilafals.com

Dijous, 18 de novembre

Endolcir la vida

Tenim una amiga, prou íntima, que de fer una mamada en diu fer una gominola ràpida. Xocant, és cert, però anomenem el sexe de tantes maneres que qualsevol substantiu ens serveix per no-nombrar-lo amb certa gràcia. Ens comentava que això de la gominola li ve d'un xicot que compara els seus mugrons a aquestes llaminadures i, per no ser menys, i més si la cosa va de xumar, ha adaptat la golafreria a l'anatomia més saborosa del seu company. Parla d'ell com d'un núvol ensucrat, la llépola.

Al cau, no ho veiem clar. De debò es pot assemblar una polla a una gominola? Descartant el tamany, que tothom predica que no és important, deu ser una qüestió d'elasticitat. D'altra banda, sí que entenem que un mugró s'hi assembli, fins i tot en el color. Passant del verd menta, ens queda un espectre acolorit que representa totes les pells. I la textura? I l'olor? També podria ser. És ben cert que es trempen, s'estiren i es perfumen.

Hem recordat que de xicotets, al col·le, en deiem xuxes de les llaminadures. Compràvem un duro de xuxes i ens les fotiem totes a l'hora del pati. Allò sí que era goluderia. I pensant, pensant (massa avui) també ens hem recordat d'en Joan, aquell noi de Sabadell, que quan es trobava una noia per la facultat la convidava a fer una Juanola. Sincerament, qui s'havia de pensar que no fos una cosa innocent regalar regalíssia?

I, ara, incidint en el tema... Per què ràpida? Que no es mereix el seu temps una bona xumada? Fem una xamadeta al cigarret, pensant-ho. I, ben mirat, està clar que la noia té raó: una gominola no aguanta massa estona a la boca sense fondre´s.

Dissabte, 13 de novembre

Prou de silenci

Ja ho puc confessar: és la música la que m'inspira per escriure. Si no hi ha melodia, no hi ha ritme en res del que dic; si no hi ha cançons, falten paraules. I, fins i tot, com dirien els capellanets del poble emmurallat: "Si no hi ha cançonetes, no hi ha perretes"*. Tot el que faig està íntimament lligat al que escolto, veig, oloro i toco. La sé sentir, mirar i menjar, la música.

En tinc per a totes les ocasions, tot jo sóc una mena de reproductor de CD's gegant. Introdueixo els discos per les orelles i per la boca, me'ls empasso i en faig una digestió lenta i pausada. És clar que també tinc aquella música que em passo pel cul o que escolto amb els peus, però és ben poca. Però, ai collons! no sé cantar.

* Ho he canviat, és cert. "Si no hi ha perretes, no hi ha cançonetes", cantarien ells.

Dissabte, 6 de novembre

Veritat o mentida

A voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!

Que ens perdoni el senyor Sabina per robar-li de nou paraules i mentides i, el més greu, no respectar-les tal i com ell les canta.

Més de cent mentides

Tenim memòria, tenim amics,
tenim els trens, el riure, els bars,
tenim el dubte i la fe, i continuo,
tenim motels, tuguris, altars.

Tenim urgències, amors que maten,
tenim silenci, tabac, raons,
tenim Atacama, tenim San Fracisco,
tenim cendres de revolucions.

Dimecres, 28 de juliol

Violador de les altures

El vaig conèixer en un vol Berlin-Menorca. Era ell qui havia de pilotar l'avió però anava tan borratxo que el van posar a dormir la mona al seient del meu costat. Païa l'alcohol amb apnees sobtades i sorolloses, despentinat, amb l'uniforme arrugat: duia jaqueta de comandant, gorra d'aviador i texans. Una de les hostesses el va despertar amb cafè, una bona dosi de píndoles i una carta d'acomiadament. Parlava castellà i es deia Armando. Armando Rampas.
Després d'un viatge animadíssim (perquè un cop ja va assimilar que l'havien acomiadat de Lufthansa va decidir continuar bevent) es va apuntar a una travessia amb La Moreneta. Com ell deia, no hi havia tanta diferència entre pilotar un avió o un vaixell i no li agradava trepitjar terra ferma. Em va caure bé perquè tot l'importava un rave. S'estimava el cel i les dones, una mica menys la mar i els homes i, molt menys, la terra.

Klorsclap

Continua a mai l'enviaren

Dimarts, 16 de juliol
 
Robat d'El Periódico d'avui a Joan Barril
 
COMENCEN els dies de la fugida, els dies dels cossos, els dies regalats. Escriuré sobre la sorra o sobre el marbre fresc d'una taula. Confiaré que el que he deixat enrere descansi i potser esperi el meu retorn.
 
24 H. 00 MIN. 01 SEG. 

Jorge Wagensberg m'explica que la Terra es va frenant. Les aigües, l'atmosfera i el fregament fan que la velocitat de rotació del planeta sigui una mica menor. Fins ara havíem sentit els escèptics i desesperats cridar allò de: "¡Que s'aturi el món, que jo baixo!". Doncs aquell desig tendeix a fer-se realitat. El que ens queda per saber és cap a on aniran els que aconsegueixin baixar.Aquella lenta frenada de la Terra no afecta, pel que sembla, la seva velocitat de translació. Algú continua als comandaments de la gran nòria planetària i tots els planetes arriben a la seva hora al punt de partida. On es registra el fre per fregament és en la rotació de la Terra. I, al frenar, els dies són una mica més llargs. Els rellotges més sofisticats creats per l'home hauran de corregir el mesurament del temps en un segon més. I després un altre i un altre encara. Potser ara mateix el dia ja no té 24 hores, sinó 24 hores, 00 minuts, 01 segon. No és una quimera.

Continua a l'iglú.
 

Dimarts, 6 de juliol

No woman, no cry

Estàs trist però no plores perquè la pena t'eixuga per dins. Tampoc és tan important, et dius. Tampoc passa res, intentes explicar-te. Tot s'acaba i tot comença, és llei de vida. Et fots al cap aquestes frases com si fossin les verdaderes i encara tens les ninetes seques. Penes tristes les que no es volen ensenyar a ningú, ni als ulls.

Dissabte, 3 de juliol

El bust turmentat

Ha mort el padrí dels actors, Marlon Brando. El mestre d’un estil d’interpretació total que, reforçat per un físic poderós, li permetia transmetre, amb tot el cos, el seu món interior. Sense sobreactuacions, Brando ha estat el millor a l’hora d’expressar un interior turmentat. Des d’Un tramvia anomenat desig fins a Apocalypse Now passant per La llei del silenci, Juli Cèsar, El Padrí o L’últim tango a París, Brando ha canviat de personatge sense repetir-se. Tot i que, en l’imaginari universal, ha sobreviscut, com a sex symbol, el mascle d’Un tramvia anomenat desig i de Salvatge, Brando va construir cent personatges individualitzats, un per cada film, sense deixar mai de transmetre una personalitat única caracteritzada pel neguit interior. És un turmentat el personatge d’Un tramvia..., està turmentat l’estibador de La llei del silenci, ho està també el motorista canalla de Salvatge. Era el signe dels temps: James Dean no feia altra cosa. Però el primer Brando va morir, com Dean, i va renéixer, als anys setanta, amb tres interpretacions mítiques que havien de marcar la història del cinema posterior. Tot i la decadència del seu físic, Brando va ser capaç de transmetre, una altra vegada sense histrionisme, el turment interior del poderós, del boig i de l’inconformista en El Padrí, Apocalypse Now i L’últim tango, respectivament. En les dues primeres, gairebé només li calgué el cap i les mans. La imatge de Vito Corleone acaronant el gat, la visió del Coronel Kurtz passant-se la mà per la calba en un ombrívol indret del Vietnam són exemples del poder de Brando per convertir-se en un altre sense trair-se a si mateix, sense deixar de traspuar qui era. A L’últim tango, tot i la inconstància –que no inconsistència- del film, Brando torna a actuar amb tot el cos, parlant sense dir res de cap a peus. La resta de la filmografia de Brando, la que deixa el seu turment personal –i autèntic- de banda, és una altra cosa: actuar per cobrar, mantenir la seva illa privada i no morir de gana.
Els seus deixebles més llestos, Al Pacino i Robert de Niro –no és casual que el millor director de cinema dels setanta i vuitanta, Francis Ford Coppola, els fes coincidir als tres a El Padrí- són també fills de l’Actor’s Studio i són també els que han mantingut viu l’únic gènere cinematogràfic que no ha mort, el negre; però no han sabut diversificar els seus registres com Brando: De Niro, de vegades, s’ha deixat anar per la sobreactuació (El Cap de la Por) i Pacino, té tendència a repetir el que millor sap fer (entre Serpico i Heat no hi ha moltes passes). El Brando de La llei del silenci i el de Salvatge no tenen res a veure. El d' El Padrí i el de L’últim tango, tampoc. I tots, vet aquí què vol dir interpretar, són el mateix: una ànima turmentada de bust incomparable.

Diumenge, 27 de juny

Poetes, per a què?

Dues cançons per aquesta tarda. Dues cançons que desperten la gana d'una manera precisa i contundent, punxen les venes i fan córrer litres d'hemoglobina. Pica la veu d'Adriana Calcanhotto, potent com el pebre, amb una força que fa estralls al cos. 32 graus a Barcelona, calor embafada i insuportable acompanyada per l'escalfor d'aquesta veu.


Cantada (Depois de ter você)

Depois de ter você...
Pra que querer saber
Que horas são
Se é noite ou faz calor
Se estamos no verão
Se o sol virá ou não
Ou pra que, que é serve uma canção
Como essa...

Depois de ter você
Poetas para que
Os deuses, as dúvidas
Pra que amendoeiras pelas ruas
Para que servem as ruas?
Depois de ter você...

Continua a lasius breu