25.2.07

Diumenge, 25 de febrer

La importància de dir-se Enric

ordreA l'Enric li agrada fer llistes. Llistes interminables de qualsevol mena, numerades amb dígits o classificades per lletres. Segons ell, l'ajuden a aclarir-se i a mesurar la importància de les coses. Són llistats ordenadíssims que van de l'A a la Z --que tenen subcategories, si cal-- o bé, van de l'1 fins l'infinit --amb números negatius si cal--, o que, fins i tot, barregen lletres i dígits.

L'Enric és un capsigrany que si no fa aquesta munterada de frases arrenglerades es pensa que perd el món de vista; l'Enric creu que si no prioritzes les idees, les idees se't mengen.

És ben estrany el dia que passa sense una nova llista perquè no sempre s'aixeca amb les mateixes ganes i necessitats, perquè no sempre ha de voler el mateix. L'Enric fa 20 anys que refà el mateix llistat canviant-li l'ordre i afegint, ben poques vegades, un desig petit. Quan li passen les ganes de desitjar-lo, l'esborra de la llista i l'inclou a una altra que anomena 'Coses que he rebutjat'.

Podria passar que un dia l'Enric parés ben boig i algun psiquiatre hagués d'utilitzar les seves llistes per treure'n l'aigua clara.

Aquest home, perquè ja no és un nen, elabora la seva primera priorització de bon matí, només llevar-se i amb les boires del cafè, comença a apuntar-les mentalment. Mentre caga --cada dia puntualment i a la mateixa hora- n'afegeix un parell o tres i abans de vestir-se per anar a treballar, l'escriu.

A la feina tampoc deixa de fer-ne. Fins i tot, hi esmenta quan anirà a fer el primer cigarret --com li agrada aquesta llei que no el deixa fumar quan vol-- o quan li tocarà esmorzar, dinar o plegar definitivament. Li agrada posar les hores en lletres més grosses per no perdre's ni un segon del que hauria d'estar fent.

L'Enric segueix escrupulosament tots els seus llistats fins que deixa de fer-ho. Després s'angoixa, tant que arriba a marejar-se de neguit, no hi ha cosa que molesti més al capsigrany que no fer el que ell mateix es mana. Quan això succeix, l'Enric s'emborratxa i aprofita qualsevol paperet que troba al bar --el mateix bar on sempre va quan no segueix les seves llistes-- per escriure beure no és la meva prioritat. I ho repeteix, i ho repeteix, i ho repeteix. A l'Enric li agrada escriure, ni que sigui sempre el mateix.

Avui passa que ha conegut la Paula i, encara que és l'hora de fer el segon cafè del matí, prefereix mirar-la. Li desmunta tot el planning, el cony de Paula, però és que li agrada. L'Enric pensa que la Paula és bufona i simpàtica i que es mereix un lloc prioritari a la seva vida.

Sense pensar en les conseqüències, trenca la seva llista i hi apunta PAULA, en majúscules i negreta de tant repassar-li el nom, i li posa el número 1, la lletra A, la subcategoria 0 i un signe d'exclamació.

L'Enric canvia tot el seu llistat i escriu tímidament, en el lloc 50 --sub1, subA, sub0-- follar-me la PAULA i respira alleujat.

7.2.07

Dijous, 8 de febrer

Interrompre l'acció (II)

I qui ho va dir que això s'hauria de morir aquí? La història continua i, ummmmmm, a mi aquest número de telèfon em sona... Gràcies, mas!

scooby dooI vaig deixar pujar el gos. I amb ell ben arraulit al costat , i mirant-me amb cara de "nano, i ara què fem"? em vaig sentir una mica scoobydoo, i una mica acollonit, tot s'ha de dir. Ser alt, gros, no era cap garantia en aquestes circumstàncies. Només sóc valent en espais a l'engròs i salvatges, com deserts, valls i muntanyes. Anava a afegir selves, però no cal passar-se tampoc. Deixem-ho en naturals.... I a aquest hostal li esqueia més el sobrenatural.

Havia de prendre una decisió ja. Clapar, voltar, potser trucar? Vet aquí el dilema (o atzucat). I si trucava i em demanava una voll?.

"No perdem res provant", li vaig dir al gos mentre marcava el 455 694 237.

4.2.07

Diumenge, 4 de febrer

Interrompre l'acció

hostalVillarluengo, cor de l'Alt Maestrat, Terol. Hostal de la trucha. 3 de gener d'enguany. Un fred mortal als llogarets de vora el riu Pitarc. Vaig decidir quedar-me a dormir allí perquè no hi havia res més obert, van dir-me que el gos podia estar-se amb mi a l'habitació. Estava de vacances i no tenia pressa. Em vaig acostar a l'Orguè del Montoro a fotografiar una dotzena de voltors inquietants i després vaig recórrer els poblets de la vora de l'hostal, on tothom s'amagava del fred dins les cases. Vaig tornar de pet, congelat, a l'hotel. Estava buit, jo n'era l'únic hoste, segons va confirmar-me la recepcionista, mentre m'explicava que fins feia 24 hores, i coincidint amb cap d'any, el lloc havia estat ple a vessar de gent. Encara quedaven les restes de la festa als grans menjadors de fusta de l'hotel.

L'hostal de la trucha era un lloc amb encant (això diuen les guies) però a mi em va semblar sinistre. Decorat segons el gust dels caçadors manyos, semblava el museu dels horrors, tot ple de cadàvers d'animals dissecats i fotos sagnants de senglars acabats de caçar. Vaig parlar una estona amb l'única persona de l'hotel i vaig fer una cervesa tot esperant que arribés algú més a aquell racó de món. El gos tafanejava tranquil per tota la sala-recepció.

En vaig prendre una, dues, tres. I quan ja anava a demanar la quarta Mahou (Terol existeix, però no hi ha arribat la Voll), em van dir de sopar. Quedaven encara les restes de l'àpat de cap d'any: embotits passats i endurits i un lluç ofegat en salsa del 2006. Va ser un sopar fastigós. Me'n vaig anar a dormir a les 11 de la nit més ben acompanyat per la tele que per les andròmines de taxidèrmia que inundaven l'hotel.

El fred es deixava notar més a l'habitació. Vaig posar tres mantes al llit i ja em planejava deixar pujar el gos perquè m'escalfés. Llavors, van trucar suament a la porta i un paperet va escolar-se per sota. Era un número de mòbil i una noteta 'Si vol res, truqui aquí' posava (en espanyol, és clar). Vaig deixar el paperet a la tauleta de nit, vora el telèfon. No vaig poder evitar pensar que m'havien deixat sol a l'hotel enorme.

Vaig tafanejar la nevereta de l'habitació i vaig continuar bevent. Ara una minibotelleta de whisky, ara una de vodka. Necessitava relaxar-me.

I mentre escrivia aquesta història, m'he adonat que jo ja sé com continua i que necessito canviar-la. Sé que sou pocs els que llegiu, però us la passo. Si la seguiu i la feu més divertida, prometo continuar-la. En tot cas, i si no us ve de gust fer-me començar l'any amb més bon peu (atès que ja estem a febrer i que hauria d'estar capaç de canviar-la jo sol) deixarem que es mori aquí.

20.1.07

Dissabte, 20 de gener

El 34 i el 37 d'en Casasses

Si per la meva banda poso
tot el que pugui perquè no
t’acabis convertint en
fantasma

m’hauré de quedar sol i convertir-me jo
en el que ja havia volgut ser, nàufrag.

nàufrag
(...)
Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil

i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi

14.1.07

Diumenge, 14 de gener

La gent que jo busque

Òscar Briz. Quart creixent.

ramatLa gent que jo busque
ve de molt lluny
no es lliura a la farsa
no tem els dilluns

La gent que jo busque
fuma i aguanta
resisteix fins i tot
si el dubte els espanta

la gent que jo busque
és digna i generosa
no dóna colzades
per omplir més la bossa

la gent que jo busque
no deixa de preguntar
així fa la vida
que creix en crear

la gent que jo busque
és llibertària
senyala l'hipòcrita
que oprimeix el pària

el seu rebuig
és un vòmit sincer
la seua força
saber qui no vol ser

la gent que jo busque
es troba i es perd
no se'n refia del "absolutament cert"
camina pels marges del que s'ha proclamat
"vida ideal d'un membre del ramat"

busque espai i bellesa
com si hagués perdut el cap
reivindique la noblesa
com un quixot aïllat

la gent que jo busque
és un tresor
un poema anònim
molt millor que l'or

ningú no els farà mai
un car monument
no en trobaràs mai cap
sumís i obedient

la gent que jo busque
és per tot arreu
encara que dormi el somni de Morfeu

incuba l'esclat
en una llavor
que ha de germinar
quan se li done calor

busque espai i bellesa
com si hagués perdut el cap
reivindique la noblesa
com un quixot aïllat

busque la flor solitària
sura en un mar d'asfalt
la veu interior que ens parla.

10.1.07

Dijous, 11 de gener

La masticació feliç

Dels regals que he rebut, aquest és el que més m'agrada. I és que entre les menjades nadalenques de la meva família i els àpats de diumenge dels Scorta no hi ha tanta diferència.

El sol dels Scorta, de Laurent Gaudé

sol i marAquell dia va quedar gravat a la memòria dels Scorta. Perquè per a tots, grans i petits, era la primera vegada que menjaven d'aquella manera. L'oncle Faelluc' havia fet les coses a l'engròs. D'entrants, en Raffaaele i la Giuseppina van portar a taula deu plats. Hi havia musclos de la mida del dit gros, farcits amb una barreja feta a base d'ous, molla de pa i formatge. Anxoves marinades que es fonien a la boca. Bocins de pop. Una amanida de tomàquet i escarola. Tallades primes d'albergínia fetes a la brasa. Anxoveta fregida. Els plats passaven d'una punta a l'altra de taula. Tothom anava picant amb l'alegria de no haver de triar i de poder menjar de tot.

Quan els plats van quedar buits, en Raffaele va portar a taula dues plates immenses i fumejants. Una plena de la pasta tradicional de la zona: troccoli amb tinta de sèpia. L'altra amb un risotto de marisc. Les plates van ser rebudes amb un visca general que va fer posar la cuinera vermella. Era el moment que s'ha obert la gana i que sembla que es podrà menjar durant dies i dies. En Raffaele també va portar cinc ampolles de vi de la regió. Un vi negre, rugós i fosc com la sang de Crist. Era el pic de la calor. Els comensals estaven protegits del sol per una estora de palla, però, per l'escalfor de l'aire, es notava que fins i tot les sargantanes devien suar.

Les converses naixien entre el soroll de coberts, i les interrompien la pregunta d'un nen o un got de vi que es tombava. Parlaven de tot i de no res. La Giuseppina explicava com havia fet la pasta i l'arròs. Com si encara fos més agradable parlar de menjar mentre es menja. Xerraven. Reien. Cadascú vigilava que el plat del veí no quedés mai buit.

Quan les grans plates van ser buides, tots estaven tips. Notaven la panxa plena. Estaven a gust. Però en Raffaele encara no havia dit tot. Va dur a taula cinc plates immenses plenes de peix de tota mena, pescat aquell mateix matí. Llobarros, orades. Una plata de calamar fregit. Gambes grosses i rosades fetes a la brasa. Fins i tot uns quants llagostins. Les dones, en veure les plates, van jurar que no les tocarien. Que era massa. Que es moririen. Però calia fer honor a en Raffaele i la Giuseppina. I no únicament a ells. També a la vida, que els oferia aquell banquet que no havien d'oblidar mai. Al sud es menja amb una mena de frenesí i d'avidesa goluda. Tant com es pot. Com si hagués de venir el mal temps. Com si fos l'última vegada que es menja. S'ha de menjar mentre hi ha menjar. És una mena d'instint violent. I mala sort si després s'està malalt.

Les plates de peix van fer la volta a la taula i les van assaborir amb passió. Ja no menjaven per al ventre sinó per al paladar. Però, a pesar de les ganes que en tenien, no van aconseguir acabar-se els calamars. I això va fer que en Raffaele sentís una satisfacció vertiginosa. Ha de quedar menjar a taula, si no vol dir que els convidats no n'han tingut prou. Al final de l'àpat, en Rafaelle es va girar cap el seu germà Giuseppe i li va tustar la panxa:

-Pancia piena?- li va preguntar.

I tots van riure mentre es descordaven la camisa o treien el vano. La calor havia afluixat, però els cossos farts començaven a suar tot el menjar que havien engolit, tota aquella masticació feliç.

3.12.06

Diumenge, 4 de desembre

Regal d'aniversari

Leonard CohenM'han dit que hi ha un home que sap parlar tan bé que només pronunciar el seu nom, les dones se li ofereixen. Si estic mut al teu costat mentre el silenci floreix com tumors en els nostres llavis és perquè he sentit un home pujar les escales i aclarir-se la gola darrera la porta.

Tot escoltant Cohen, t'enyoro. Tot escoltant Jorcx, t'enyoro. Tan se val si ell és l'original o si és a tu de veritat a qui cerco. Ets aquella, l'estimada, l'enyorada. I per tu és aquesta música.

Els anys que fas lluny de mi, són els anys que em prens.

El famós abric blau

És fosc i es fa llarga la nit de desembre
T'escric una carta ja que no podem veure'ns
Nova York, el mateix lloc de sempre,
La música abaix, al carrer cada vespre.

M'han dit que vivies al desert, en una caseta,
Potser vols oblidar-ho tot, però al menys guarda la nostra adreça

La Jane va venir amb un floc dels teus cabells
Va dir que tu li havies ofert
La nit que t'hi vas declarar
Ho tenies prou clar?

L'últim cop que et vam veure, feies mala cara,
El teu abric blau començava a estripar-se
Deies que marxaves amb el primer tren
Però vas tornar sol sense Lili Marlen

I vas endur-te la noia per un temps al teu costat
Però quan va tornar, no sé si ho saps, no es deixava estimar.

I ara et veig lluny amb una rosa entre els dits,
Com un lladre en la nit
I es desperta la Jane

T'envia records.
I què més puc dir-te germà, assassí meu
Què és el que vols escoltar?
Crec t'enyoro i crec que et perdono,
M'alegro d'haver-nos trobat

I si tornessis mai per aqui, per la Jane o potser per mi,
Vull fer-te saber que dorm l'enemic i la dona és lliure per fi

Molt bé ¿Com vas treure el mal dels seus ulls?
Creia que era un cas perdut i jo ni ho vaig provar

Oh sí! La Jane va venir amb un floc dels teus cabells
Va dir que tu li havies ofert la nit que t'hi vas declarar

Sincerament teu.

24.11.06

Divendres, 24 de novembre

Casetablanca

pere i el llopPlovia a París. Un dia així no s'oblida: els alemanys anaven de gris i tu vesties de verd.

No podia.
No saps com n'ets de dura.
És una mica com fer l'amor
amb Superman.



Robat al noi d'Amílcar.

21.11.06

Dimarts, 21 de novembre

En Pere i el llop

pere i el llopT'has presentat de matinada, silenciós i transparent. Ets un espai en blanc que només diu bogeries i transtorna el meu món ordenat, meticulós i rus.

Em sento com el caçador caçat i això em violenta, em desferma, m'excita i m'acolloneix.

Ets al volant d'aquesta història i tu m'hauràs de despullar.

4.11.06

Dissabte, 4 de novembre

Armistici

trinxeraEt vaig veure a través de satèl·lits de bruta tenebra
com el croma darrera de l'èxit d'algun reporter
i avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estòmac quan ve un mal record
et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

t'escoltava a través de les tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners
per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir

et promet una terra fecunda d'olor a ginesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur

estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

il·lumines el món amb els píxels d'aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l'horror
Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d'un somriure
On el pes d'una bala val més que la vida i la mort
et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur

oblidar que oblidant he oblidat oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó.

El pes d'un somriure. Alfabets de futur. Feliu Ventura.