Dijous, 5 d'octubre

Jo no sóc Bob Dylan

I quina traducció més matussera... Ai, Mas, help!

No sé, m'importa un rave que les dones tinguin els pits com magnòlies o com figues seques; una pell de préssec o de paper de vidre.

Li dono una importància igual a zero, al fet que es llevin amb un alè afrodisíac o amb un alè insecticida. Sóc perfectament capaç de suportar-los un nas que trauria el primer premi en una exposició de pastanagues; però, això sí!- i en això sóc irreductible- no els perdono, sota cap concepte, que no sàpiguen volar. Si no saben volar ¡perden el temps les que volen seduir-me!

Aquesta va ser – i no cap altra- la raó per què em vaig enamorar tan bojament, de la Maria Lluïsa. Tant em feien els seus llavis per capítols i la seva gelosia sulfurosa! ¿Què n’havia de fer de les seves extremitats de palmípede i les seves mirades de pronòstic reservat?

¡La Maria Lluïsa era una ploma de les de veritat!

Quan sortia el sol, volava de la cambra a la cuina, volava del menjador al rebost. Volant em preparava el bany, la camisa. Volant feia les compres, el que li tocava...

¡Amb quina impaciència esperava jo que tornés, volant d'alguna passejada pels voltants! Allà, lluny, amagat entre els núvols, un puntet rosat. "¡Maria Lluïsa! ¡Maria Lluïsa!"... i al cap de res, ja m'abraçava amb les seves cames de plomes, per dur-me, volant, a qualsevol lloc.

I planejàvem, durant quilòmetres de silenci, una carícia que ens acostava al paradís: durant hores senceres ens acotxàvem en un núvol, com dos àngels, i de cop i volta, fent una giragonsa mortal, aterràvem forçosament amb un espasme.

Quin plaer és tenir una dona tan lleugera... encara que ens faci veure de tant en tant les estrelles! Quina voluptositat la de passar-se els dies entre els núvols... la de passar-se les nits d'una volada!

Després de conèixer una dona etèria, quins atractius ens pot donar una dona terrestre? ¿Oi que no és tan diferent viure amb una vaca que amb una dona que tingui les natges a setanta vuit centímetres de terra?

Jo, almenys, sóc incapaç de comprendre la seducció d'una dona pedestre, i per molt que vulgui, no em puc ni imaginar que es pugui fer l’amor més que volant.

Oliverio Girondo

Dimarts, 26 de setembre

La recompensa de la mala vida

Avui he vist un gat, dels peluts, de color gris i ulls color coca-cola, anava coix d'una pota. He anat a amanyagar-lo i li he fet por, s'ha amagat dins el centre de recerca tecnològica de la Barceloneta. Des de dins m'observava, mentre jo et mirava a tu en somnis. Pensava que segurament t'agrada aquest edifici, tan rus, tan eficient i alhora tan caòtic.

T'he enyorat i t'he trucat. Has vingut en el primer bus i m'has dut a un bar dels de la platja. Era una mena de pub, fosc, ple de gent i ens hem assegut a un racó discret de la barra. M'has besat mentre t'explicava tot el que m'havia passat avui i tu m'has mirat amb la teva cara de fumar.

Mentre parlava, has començat a tocar-me; primer has acaronat l'esquena, el perfil de les natges i, quan ja no em quedava voll, has entrat la teva mà dins els pantalons. Has avançat fins el tall del cul, has desfilat cap avall i m'has mullat el botó.

T'he censurat amb la mirada però ja m'hi posaves la punteta dolça del dit i he remenat el cul. I és que sempre has estat poc prudent o massa imprudent.

Divendres, 15 de setembre

Ja ha plogut

I quan l'amor s'acaba, comença la poesia.

Desert d'amics

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament.

Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada..

Jordi de Sant Jordi

Dimarts, 12 de setembre

1.123.200 segons

4 dies sense veure't, 96 hores sense besar-te, 5.760 minuts sense acaronar-te.

I encara més: 13 llargues jornades, de 24 eternes hores sense fer l'amor amb tu. Fes comptes.

I algú encara dirà que l'atur baixa, que hi ha feina per a tots, que només els ganduls no treballen.

Divendres, 1 de setembre

Fer-se ric

Ahir a la nit, quan ens vam conèixer cos a cos, pensava demanar-te diners en acabar el sexe. Preguntar-te quin era el preu d'allitar-nos i fer-te'l pagar. Però vaig callar, m'ho vaig repensar. I si m'haguessis cobrat tu? Els orgasmes que em vas donar segur que costen una bona guita...

Dimarts, 29 d'agost

I puta perquè em toca

Ens estimem pels carrers i les cantonades de l'Eixample perquè la necessitat de tocar no s'atura a pensar on som. També perquè és un amor furtiu i no tenim ni casa, ni llit, ni cotxe on anar. És una relació que va a peu i fa el carrer.
I com que ens hem d'amagar, ens exposem als ulls obscens de tota la ciutat.

Dimarts, 15 d'agost

Winston i alfàbrega

Nit d'agost a Barcelona. 14 d'agost de matinada. Res obert, tots els bars amb les persianes abaixades, Caixes del Penedès amb rètols lluminosos que atreuen, els fanals als carrers encesos, escombriaires sorollosos pel passeig de Sant Joan, xinesos que tornen del restaurant en bicicleta. La ciutat està quieta, atenta a les nostres passes.

I on trobarem un bar on refugiar-nos? Al recer de quina cervesa ens besarem?

Dos quarts de 3 de la matinada. Tímids i plens de desig, caminant pels carrers d'aquesta ciutat, buscant les ombres de les portades i, sense voler, trobant els ficus que els bars arrengleren en fileres per protegir-nos dels ulls dels noctàmbuls.

Les 3 en punt i ens besem a l'empar de la nit fosca, ens acaronem. Deixem la primera edició del diari a terra, la bossa, les timideses estúpides i ens abracem. Ens empeguem cos a cos, ens notem la carn i les imperfeccions (com es diu la teva pell? La meva vol saber-ho ja).

L'amor que ens amaguem es fa desig i no ens permet respirar. No notem els carrers, que hi són, ni els sorolls, que se senten, ni veiem què passa, que s'acosta, només hi som els dos que ens bevem com si fòssim aquella cervesa que havíem de compartir.

Ens bressolem amb els llavis i amb les mans. Ens mullem la cara de saliva i besos. Noto la teva olor d'alfàbrega i Winston. I tu saps que és genial aquesta nit. Tu saps que sempre la recordaré, que mai l'oblidaré.

Diumenge 6 d'agost

Pepet i Marieta

I jo li deia que la buscava pel xat, que esperava trobar-la. Potser no cada dia, potser no cada setmana, però potser sí un cop al mes. O potser només un dia d'aquells del mes d'Agost, amb tanta calor i tanta mandra, un dia com aquest mateix. I li deia que aparegués com aquell qui no vol, com l'amor que li tinc, com el fantasma que vol ser, com el somni que mai podré tocar. I jo li deia i li repetia. I ella em deia que no, que ja no em buscaria més perquè ja m'havia trobat.

Però m'ha perdut i no em busca. Qui ho entèn això?

Sona Xalera, Fetixista.

Dissabte, 22 de juliol

Fent memòria

Fa molt de temps que vam escriure aquest post. El 13 d'octubre del 2002, era dels primers que sortien a la pàgina, als mai l'enviaren, era pel Dexter Gordon i avui, que ens venia de gust dir-li unes parauletes més, ens hem trobat que mai va contestar aquestes.

Potser recuperar entrades és el començament de la fi o, senzillament, és que som terriblement egocèntrics.

Mail no enviat a Dexter Gordon : Gràcies pel pastís.

Per llegir escoltant Cheese Cake


Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Assegut, escoltant la teva música, em vénen de sobte els ingredients del teu pastís. Les notes esdevenen olors; les olors, colors; els colors, sabors.
Assegut en un balancí del porxo. La casa, als afores. Dues llums rodones i paral·leles s’acosten pel carrer. El cotxe s’atura al meu davant.
L’olor del pastís surt del forn i puc veure el seu perfum, com es mou capriciosament en estranyes giragonses, fins que entra al meu nas. Encara puc descriure els ingredients.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Baixa del cotxe a la nit xafogosa i camina com una deessa cap a mí. De vellut roig és el vestit. Em besa la galta i m’explica que el dia ha estat dur. Molt trànsit. Feina? Molta. La gent escriu més cartes a l’estiu. Envia paquets. I postals de llocs increïbles. Neus blanques. Palmeres perfectes. Valls verdes. Muntanyes de sorra.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Entre totes les cartes, una en concret feia una olor familiar, de pastís de formatge.
Li ha fet pensar en mi. I en una migdiada humida dins d’una cambra en penombra on el sol, filtrat per unes persianes baixades, escriu un missatge en morse a les parets i el sostre: això no durarà sempre, no durara sempre això, durarà sempre això, no? sempre això no durarà.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Pastís de formatge.
Ja no puc destriar.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
El pastís ja s’ha fet i ella s’esvaeix com el perfum del pastís. Fent giragonses se’n va.

Com fer pastís de formatge, segons Dexter Gordon

Dissabte, 15 de juliol

Sant Gatxo, els de la Vila Joiosa

Posar música als sentiments, a les ferides, a la ràbia i al poc que ens queda de tot plegat. Deixar que sigui ella qui parli i nosaltres restar ben muts i aturats. No bellugar ni un múscul, no aclucar els ulls, callar i no dir. Escoltar i prou.

Mentides

Hi ha qui s'amaga i no ix mai més
quan la vida l'ha colpejat
Hi ha qui es condemna a si mateix
a una perpètua soledat
Hi ha qui fa veure que està bé
per no fer llàstima a ningú
Tragant saliva i assecant
la llàgrima que cau de l'ull

Disfressant la melangia en l'ànima ferida
Refugiant-se cada dia en les pròpies mentides

Hi ha qui no vol alçar el cap
per no afrontar la realitat
Tancant-se qualsevol opció
negant-se la felicitat
Hi ha qui s'amaga i no ix mai més
quan la vida l'ha colpejat
Ofegant-se en el record
d'un amor que no tornarà

Disfressant la melangia en l'ànima ferida
Refugiant-se cada dia en les pròpies mentides