Dimarts, 12 de setembre

1.123.200 segons

4 dies sense veure't, 96 hores sense besar-te, 5.760 minuts sense acaronar-te.

I encara més: 13 llargues jornades, de 24 eternes hores sense fer l'amor amb tu. Fes comptes.

I algú encara dirà que l'atur baixa, que hi ha feina per a tots, que només els ganduls no treballen.

Divendres, 1 de setembre

Fer-se ric

Ahir a la nit, quan ens vam conèixer cos a cos, pensava demanar-te diners en acabar el sexe. Preguntar-te quin era el preu d'allitar-nos i fer-te'l pagar. Però vaig callar, m'ho vaig repensar. I si m'haguessis cobrat tu? Els orgasmes que em vas donar segur que costen una bona guita...

Dimarts, 29 d'agost

I puta perquè em toca

Ens estimem pels carrers i les cantonades de l'Eixample perquè la necessitat de tocar no s'atura a pensar on som. També perquè és un amor furtiu i no tenim ni casa, ni llit, ni cotxe on anar. És una relació que va a peu i fa el carrer.
I com que ens hem d'amagar, ens exposem als ulls obscens de tota la ciutat.

Dimarts, 15 d'agost

Winston i alfàbrega

Nit d'agost a Barcelona. 14 d'agost de matinada. Res obert, tots els bars amb les persianes abaixades, Caixes del Penedès amb rètols lluminosos que atreuen, els fanals als carrers encesos, escombriaires sorollosos pel passeig de Sant Joan, xinesos que tornen del restaurant en bicicleta. La ciutat està quieta, atenta a les nostres passes.

I on trobarem un bar on refugiar-nos? Al recer de quina cervesa ens besarem?

Dos quarts de 3 de la matinada. Tímids i plens de desig, caminant pels carrers d'aquesta ciutat, buscant les ombres de les portades i, sense voler, trobant els ficus que els bars arrengleren en fileres per protegir-nos dels ulls dels noctàmbuls.

Les 3 en punt i ens besem a l'empar de la nit fosca, ens acaronem. Deixem la primera edició del diari a terra, la bossa, les timideses estúpides i ens abracem. Ens empeguem cos a cos, ens notem la carn i les imperfeccions (com es diu la teva pell? La meva vol saber-ho ja).

L'amor que ens amaguem es fa desig i no ens permet respirar. No notem els carrers, que hi són, ni els sorolls, que se senten, ni veiem què passa, que s'acosta, només hi som els dos que ens bevem com si fòssim aquella cervesa que havíem de compartir.

Ens bressolem amb els llavis i amb les mans. Ens mullem la cara de saliva i besos. Noto la teva olor d'alfàbrega i Winston. I tu saps que és genial aquesta nit. Tu saps que sempre la recordaré, que mai l'oblidaré.

Diumenge 6 d'agost

Pepet i Marieta

I jo li deia que la buscava pel xat, que esperava trobar-la. Potser no cada dia, potser no cada setmana, però potser sí un cop al mes. O potser només un dia d'aquells del mes d'Agost, amb tanta calor i tanta mandra, un dia com aquest mateix. I li deia que aparegués com aquell qui no vol, com l'amor que li tinc, com el fantasma que vol ser, com el somni que mai podré tocar. I jo li deia i li repetia. I ella em deia que no, que ja no em buscaria més perquè ja m'havia trobat.

Però m'ha perdut i no em busca. Qui ho entèn això?

Sona Xalera, Fetixista.

Dissabte, 22 de juliol

Fent memòria

Fa molt de temps que vam escriure aquest post. El 13 d'octubre del 2002, era dels primers que sortien a la pàgina, als mai l'enviaren, era pel Dexter Gordon i avui, que ens venia de gust dir-li unes parauletes més, ens hem trobat que mai va contestar aquestes.

Potser recuperar entrades és el començament de la fi o, senzillament, és que som terriblement egocèntrics.

Mail no enviat a Dexter Gordon : Gràcies pel pastís.

Per llegir escoltant Cheese Cake


Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Assegut, escoltant la teva música, em vénen de sobte els ingredients del teu pastís. Les notes esdevenen olors; les olors, colors; els colors, sabors.
Assegut en un balancí del porxo. La casa, als afores. Dues llums rodones i paral·leles s’acosten pel carrer. El cotxe s’atura al meu davant.
L’olor del pastís surt del forn i puc veure el seu perfum, com es mou capriciosament en estranyes giragonses, fins que entra al meu nas. Encara puc descriure els ingredients.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Baixa del cotxe a la nit xafogosa i camina com una deessa cap a mí. De vellut roig és el vestit. Em besa la galta i m’explica que el dia ha estat dur. Molt trànsit. Feina? Molta. La gent escriu més cartes a l’estiu. Envia paquets. I postals de llocs increïbles. Neus blanques. Palmeres perfectes. Valls verdes. Muntanyes de sorra.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Entre totes les cartes, una en concret feia una olor familiar, de pastís de formatge.
Li ha fet pensar en mi. I en una migdiada humida dins d’una cambra en penombra on el sol, filtrat per unes persianes baixades, escriu un missatge en morse a les parets i el sostre: això no durarà sempre, no durara sempre això, durarà sempre això, no? sempre això no durarà.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Pastís de formatge.
Ja no puc destriar.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
El pastís ja s’ha fet i ella s’esvaeix com el perfum del pastís. Fent giragonses se’n va.

Com fer pastís de formatge, segons Dexter Gordon

Dissabte, 15 de juliol

Sant Gatxo, els de la Vila Joiosa

Posar música als sentiments, a les ferides, a la ràbia i al poc que ens queda de tot plegat. Deixar que sigui ella qui parli i nosaltres restar ben muts i aturats. No bellugar ni un múscul, no aclucar els ulls, callar i no dir. Escoltar i prou.

Mentides

Hi ha qui s'amaga i no ix mai més
quan la vida l'ha colpejat
Hi ha qui es condemna a si mateix
a una perpètua soledat
Hi ha qui fa veure que està bé
per no fer llàstima a ningú
Tragant saliva i assecant
la llàgrima que cau de l'ull

Disfressant la melangia en l'ànima ferida
Refugiant-se cada dia en les pròpies mentides

Hi ha qui no vol alçar el cap
per no afrontar la realitat
Tancant-se qualsevol opció
negant-se la felicitat
Hi ha qui s'amaga i no ix mai més
quan la vida l'ha colpejat
Ofegant-se en el record
d'un amor que no tornarà

Disfressant la melangia en l'ànima ferida
Refugiant-se cada dia en les pròpies mentides

Dilluns 19 de juny

Ressaca i mentides

QUAN ELS SENTIMENTS NO CORREN
és que no són sentiments:
són convenis, hipoteques...
Més que res és molta por
tolerada i agraïda,
car, per força, els sentiments
corren massa, no podríem
deturar.los. Impossible!
Miquel Bauçà.

Divendres, 9 de juny

Quantes dolces dolenteries t'esperen aquí

Ja no està de moda aquesta cançó, però passarà.

NO FALTA RES

66 dies sense tu, no sé on tinc el cap aquests dos mesos.
66 dies sense tu, en falten només una dotzena, ja ets aquí.
I jo, d'esperar-te, no me'n canso mai i et vull només a tu.
Potser la distància m'ho està emboirant tot, però, ja ets aquí.

No pots imaginar-te quantes dolces dolenteries t'esperen aquí, totes per a tu.
No pots imaginar-te quantes carícies perverses tinc per a tu, totes per a tu.
Què he de fer a través de mil quilòmetres, què he de fer si no puc estar dintre teu.
Em perdo per corriols on llisquen els pensaments, tinc tantes ganes de tenir-te aquí.

No falta res perquè estiguem per fi junts ja.
No falta res, no falta res, ja ets aquí amb mi, al meu costat.

Divendres 26 de maig

POSSEÏT en cos i ànima

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies (1968).