23.11.05

Dimecres, 23 de novembre

Giving head

rollingAvui m'ho ha fet. I de quina manera. Aquest dimecres ja no tinc ganes de plorar, ni d'anar a comprar taüts, ni de passar-me hores al telèfon.

He retrobat la pulsió de la vida entre les meves cames. I és que quan t'ho fan, la resta de coses ja no són tan importants.

Que passo d'agonies. Que estic de puta mare. Que no vull pensar massa. Que vull conservar aquest plaer.

9.11.05

Dimecres, 9 de novembre

El meu plus d'humitat

plujaDiluvi a Barcelona. La ciutat entollada d'aigua freda i neta que cau furiosa del cel.

Aprofito l'anonimat d'aquests dies de pluja per plorar pel carrer i deixar rodolar galtes avall uns llagrimots grossos i inútils.

Als meus ulls els plors no saben quan ploure.

4.11.05

Divendres, 4 de novembre

Anar de botigues

sorryNo sabia què fer amb els diners.
Ja m'havia comprat el que em mancava
i em sobraven diners i no sabia
el que em pogués mancar, i vaig passar
tota la tarda pel carrer, pensant,
mirant aparadors, sense saber
què fer exactament; però aleshores,
després de cavil·lar i cavil·lar,
vaig anar a comprar-me el meu taüt,
aquest taüt que veus, el meu taüt,
car ¿jo què sé quan muira si podré
disposar d'un taüt? ¿Jo què sé què?

Vicent Andrés Estellés. La Nit. 1953-56.

I com encara volia més coses he aprofitat per passar per la llibreria de Proa i comprar-me uns llibres:

El més venut dels llibres en català de no-ficció: Su Doku. L'irresistible joc de posar números a les caselles, per esperar el desenllaç fatal ben distret,

Receptes perilloses, d'Andreas Staikos, perquè no vull ser un mort de gana i

Tòquio Blues, d'Haruki Murakami, perquè d'amor encara no m'he mort.

I música, música pels vius, clar que sí: Lágrimas negras, de Bebo Valdés i El Cigala.

30.10.05

Diumenge 30 d'octubre

S'acaben les vacances, es tanquen les portes i aquí, al cau, enganxats al telèfon.

La llamada telefónica

Al pie del teléfono tu vida
ya sólo es ese instante
temeroso te acercas paso a paso
te paras te decides te rebelas
te dices a ti mismo ten cuidado
ten ojito mucho ojito a ver si cuela
mientras marcas un número que quema

D de duda
I de ignacio
O de oscuro
S de soledad

y temblando que tiemblas te consumes
y oír sonar un timbre que no suena
y vuelta a darle vueltas a ese disco
que no funciona bien que no funciona

D de duda
I de ignacio
O de oscuro
S de siniestro

telefony sólo oyes un timbre sólo un timbre
acaso no funciona el aparato
tal vez ese teléfono está roto
o acaso es por tu culpa que no sabes
marcar como Dios manda cuatro letras
te paras te lo piensas te revuelves
enciendes un pitillo te paseas
y al cabo de los cabos erre que erre
le das otro retoque a ese disquito


D de desesperado
I de inútil
O de olvido
S de sálvese quien pueda y tú no puedes
y quien puede contesta muy lejano
cuelgue usted número equivocado
este número se ha dado ya de baja
el abonado a ese número está ausente
ese número está comunicando.

Arturo Serrano Plaja. La mano de Dios pasa por encima de este perro. 1965.

30.9.05

Divendres, 30 de setembre

Tangat per vacances

ESTA NOCHE ME EMBORRACHO

Sola, fané descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote,
y una percha en el escote
bajo la nuez.
Chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez...
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao...
yo que se cuando no aguanto mas,
al verla así rajé,
pa' no llorar...

tanguejantY pensar que hace diez años
fue mi locura!
que llegué hasta la traición
por su hermosura!...
que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
Que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja
me hice ruin y pechador...
Que quedé sin un amigo
que viví de mala fe
que me tuvo de rodillas
sin Moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.

Nunca crei que la veria
en un "requiescat in pache"
tan cruel como el de hoy
mire, si no es pa' suicidarse
que por este cachivache
sea lo que soy...
Fiera venganza la del tiempo
que le hace ver deshecho
lo que uno amó...
y este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso mas,
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo bien mamao!....
pa' no pensar.

Carlos Gardel. 1927

I si teniu ganes d'aprendre una mica de lunfardo...

17.9.05

Dissabte, 19 de setembre

Antídot

Seré breu, com acostumo. La cançó de sota és per la senyora dels cromets.

Everybody loves a loser

loserThis time, you have to face your future
Although it’s just a dusty road
It’s clear that backing down don’t suit you
I’d hate, to break your sacred code
People, along for the ride
High noon, getting closer

I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long
I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long

I see, you need a trial of fire
A coward would wisely walk away
Help them, help us buy your time
Hideouts get discovered

I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long
I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long

I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long
I think you’ll find, everybody loves a loser
So you’ll be fine, you won’t be lonely long

Morcheeba. The Antidote.

28.7.05

Dijous, 28 de juliol

Molècula

adnEm creuria tot això de les cèlul.les mare si em portessin un potet amb el teu ADN. Tota la teva persona dibuixada en un bell gràfic, representada en una cadena d'esferes de colors enganxades a caprici. L'unitat fonamental de la teva matèria, la teva saba tancada en una proveta de laboratori.

Començaria a creure fermament en la ciència si això passés. I potser, fins i tot, em convenceria que et puc arribar a clonar.

15.7.05

Divendres, 15 de juliol

Con-fusions

pomaVisc a un petit món ignorant i aïllat, ho confesso. Sé ben poc del què passa a prop meu, tinc desídia o mandra o les dues coses a la vegada o, potser, és que res m'interessa prou. Aquesta matinada, insomne i encuriosit, he fet un tomb pel blog de la monja travestida, he llegit la seva magnífica recepta per fer foie i he espiat la seva finestra de comentaris. I allí he trobat a Velis. Velis Nolis, per més dades. El 'look' sado de la seva pàgina m'ha esgarrifat gratament -d'acord! digueu-li eròtic, si preferiu- i m'he quedat amb aquest poema (que li robo descaradament desitjant que em fuetegi amb paraules) perquè és pura poesia. Es brut, irònic i excitant.

Malinterpretacions

Em prens entre els teus braços
i em prens la voluntat,
em prens a glops, i em prens el foc,
em prens pel davant, i em prens pel darrera,
ara,
no em prenguis pel que no sóc.


I llegir-lo em porta música al cap, d'aquella que fot segles que no escoltava, i tot jo em sento més confós.

30.6.05

Divendres, 1 de Juliol

La lasius carmí ens ha fet arribar aquest mail no enviat per a la col.lecció. I ens afegim a la demanda dels santíssims, n'estem fins les antenes de putos petards!

Sants antipetards

Comunicat de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume

petards No volem que els nostres noms s'associïn més als petards. Estem fins a les corones d'aquells que empalmen les "nostres" revetlles sense permís: entrenant-se cada dia i convertint places i carrers en camps de tir permanents i incontrolats.

Estem farts de piules emprenyadores que no ens deixen disfrutar de la música celestial, de voladors que ens omplen el cel de pólvora i de trons eixordadors que ens fan tremolar les peanyes.

Aquesta situació clama al cel i la nostra paciència ja no és de sant. El contracte que vam signar no contempla fer setmanes extres, escoltar els crits de "silenci!!" dels sants que no es poden concentrar en la feina, patir nits i migdiades d'insomni, ni la denúncia per maltractaments psicològics que ens ha posat Sant Francesc d'Asís en nom dels gossos i altres animals.

Estem estressats i superexplotats.

No permetrem que el nostres noms siguim invocats en va. No volem fer de guardaespatlles de franctiradors de petards.

Tinguem l'estiu en pau, siusplau.

Els afectats

14.6.05

Dimarts, 14 de juny

Jesús Moncada. El geni de la llengua

“Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.”


mequinensaJesús Moncada va assumir la veu d’un poble; més encara: va assumir la veu del poble. La seva Mequinensa és Alcoi, és Maó, és Morella, és Amposta, és Sitges i és Alcarràs. Les obres sobre Mequinensa són locals i universals. Se centren en històries humanes versemblants que podrien esdevenir contes populars a Noruega o Alabama. Fa servir el llenguatge popular i, malgrat això, no és dialectal. Tot i això, defensa que les maneres de parlar són l’esperit de la llengua: “Els mequinensans no parlen com els de Lleida, ni els lleidatans com els de Seròs, cadascú té el seu geni”.

Moncada va assumir el geni col·lectiu. S’hi va centrar en una contrada i, amb El cafè de la Granota, Camí de Sirga, Estremida Memòria i Calaveres atònites, va bastir una obra de llenguatge universal. Camí de Sirga ha estat traduïda a més de vint llengües perquè és comprensible per a qualsevol cultura. Com El carreró dels miracles d’en Mahfuz o Cien años de soledad, d’en García Márquez. Els referents locals són només circumstancials. Les històries són transversals, aclaparadorament humanes. Aquesta habilitat la tenen molts pocs escriptors. Ells són els que creuen fronteres, rebentant les barreres externes que s’imposen a la seva llengua.

La qualitat de Moncada, més enllà de la seva universalitat –això també ho poden aconseguir els escriptors de best-sellers com Dan Brown o Stephen King- és que treballava l’estructura d’una manera magistral. Moncada va assumir també la veu de les avantguardes i la va aplicar a històries populars. Camí de Sirga demostra un calculadíssim domini dels canvis de temps i d’espai, sempre en benefici de la trama argumental. Estremida memòria juga amb el narrador amb perícia i Calaveres atònites està estructurada –de manera aparentment senzilla- en contes, però podria ser una novel·la coral amb veus creuades i no aconseguiria un efecte tan impactant.

Moncada coneixia tots els recursos i els utilitzava tots. No de manera pressumptuosa sinó al servei de la història, de les múltiples històries que envolten un poble que la burocràcia va anegar. L’humor reblava amb estil inconfusible la marca Moncada. Amb ironia i distanciament, Moncada ha aixecat un monument literari sense parangó al nostre país i pocs paral·lelismes afora. La pèrdua de Moncada és només parcial: com Mequinensa, continua on és però no generarà més històries. La veu del poble ha estat anegada. Però les seves velles històries, com les de Mequinensa, són a les llibreries. No n’hi haurà més. Ni menys.