Dimarts, 14 de junyJesús Moncada. El geni de la llengua“Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.”
Jesús Moncada va assumir la veu d’un poble; més encara: va assumir la veu del poble. La seva Mequinensa és Alcoi, és Maó, és Morella, és Amposta, és Sitges i és Alcarràs. Les obres sobre Mequinensa són locals i universals. Se centren en històries humanes versemblants que podrien esdevenir contes populars a Noruega o Alabama. Fa servir el llenguatge popular i, malgrat això, no és dialectal. Tot i això, defensa que les maneres de parlar són l’esperit de la llengua: “Els mequinensans no parlen com els de Lleida, ni els lleidatans com els de Seròs, cadascú té el seu geni”.
Moncada va assumir el geni col·lectiu. S’hi va centrar en una contrada i, amb
El cafè de la Granota,
Camí de Sirga, Estremida Memòria i
Calaveres atònites, va bastir una obra de llenguatge universal.
Camí de Sirga ha estat traduïda a més de vint llengües perquè és comprensible per a qualsevol cultura. Com
El carreró dels miracles d’en
Mahfuz o
Cien años de soledad, d’en
García Márquez. Els referents locals són només circumstancials. Les històries són transversals, aclaparadorament humanes. Aquesta habilitat la tenen molts pocs escriptors. Ells són els que creuen fronteres, rebentant les barreres externes que s’imposen a la seva llengua.
La qualitat de
Moncada, més enllà de la seva universalitat –això també ho poden aconseguir els escriptors de best-sellers com Dan Brown o Stephen King- és que treballava l’estructura d’una manera magistral.
Moncada va assumir també la veu de les avantguardes i la va aplicar a històries populars.
Camí de Sirga demostra un calculadíssim domini dels canvis de temps i d’espai, sempre en benefici de la trama argumental.
Estremida memòria juga amb el narrador amb perícia i
Calaveres atònites està estructurada –de manera aparentment senzilla- en contes, però podria ser una novel·la coral amb veus creuades i no aconseguiria un efecte tan impactant.
Moncada coneixia tots els recursos i els utilitzava tots. No de manera pressumptuosa sinó al servei de la història, de les múltiples històries que envolten un poble que la burocràcia va anegar. L’humor reblava amb estil inconfusible la marca
Moncada. Amb ironia i distanciament,
Moncada ha aixecat un monument literari sense parangó al nostre país i pocs paral·lelismes afora. La pèrdua de
Moncada és només parcial: com Mequinensa, continua on és però no generarà més històries. La veu del poble ha estat anegada. Però les seves velles històries, com les de Mequinensa, són a les llibreries. No n’hi haurà més. Ni menys.
Avui m'ho ha fet. I de quina manera. Aquest dimecres ja no tinc ganes de plorar, ni d'anar a comprar taüts, ni de passar-me hores al telèfon. 
Diluvi a Barcelona. La ciutat entollada d'aigua freda i neta que cau furiosa del cel. 
No sabia què fer amb els diners. 
y sólo oyes un timbre sólo un timbre
Y pensar que hace diez años
This time, you have to face your future 
Em creuria tot això de les cèlul.les mare si em portessin un potet amb el teu ADN. Tota la teva persona dibuixada en un bell gràfic, representada en una cadena d'esferes de colors enganxades a caprici. L'unitat fonamental de la teva matèria, la teva saba tancada en una proveta de laboratori. 
Visc a un petit món ignorant i aïllat, ho confesso. Sé ben poc del què passa a prop meu, tinc desídia o mandra o les dues coses a la vegada o, potser, és que res m'interessa prou. Aquesta matinada, insomne i encuriosit, he fet un tomb pel blog de la monja travestida, he llegit la seva magnífica recepta per fer foie i he espiat la seva finestra de comentaris. I allí he trobat a Velis. Velis Nolis, per més dades. El 'look' sado de la seva pàgina m'ha esgarrifat gratament -d'acord! digueu-li eròtic, si preferiu- i m'he quedat amb aquest poema (que li robo descaradament desitjant que em fuetegi amb paraules) perquè és pura poesia. Es brut, irònic i excitant. 
No volem que els nostres noms s'associïn més als petards. Estem fins a les corones d'aquells que empalmen les "nostres" revetlles sense permís: entrenant-se cada dia i convertint places i carrers en camps de tir permanents i incontrolats.