Veritat o mentida
A voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!
Que ens perdoni el senyor Sabina per robar-li de nou paraules i mentides i, el més greu, no respectar-les tal i com ell les canta.
Més de cent mentides
Tenim memòria, tenim amics,
tenim els trens, el riure, els bars,
tenim el dubte i la fe, i continuo,
tenim motels, tuguris, altars.
Tenim urgències, amors que maten,
tenim silenci, tabac, raons,
tenim Atacama, tenim San Fracisco,
tenim cendres de revolucions.
El vaig conèixer en un vol Berlin-Menorca. Era ell qui havia de pilotar l'avió però anava tan borratxo que el van posar a dormir la mona al seient del meu costat. Païa l'alcohol amb apnees sobtades i sorolloses, despentinat, amb l'uniforme arrugat: duia jaqueta de comandant, gorra d'aviador i texans. Una de les hostesses el va despertar amb cafè, una bona dosi de píndoles i una carta d'acomiadament. Parlava castellà i es deia Armando. Armando Rampas.
Jorge Wagensberg m'explica que la Terra es va frenant. Les aigües, l'atmosfera i el fregament fan que la velocitat de rotació del planeta sigui una mica menor. Fins ara havíem sentit els escèptics i desesperats cridar allò de: "¡Que s'aturi el món, que jo baixo!". Doncs aquell desig tendeix a fer-se realitat. El que ens queda per saber és cap a on aniran els que aconsegueixin baixar.Aquella lenta frenada de la Terra no afecta, pel que sembla, la seva velocitat de translació. Algú continua als comandaments de la gran nòria planetària i tots els planetes arriben a la seva hora al punt de partida. On es registra el fre per fregament és en la rotació de la Terra. I, al frenar, els dies són una mica més llargs. Els rellotges més sofisticats creats per l'home hauran de corregir el mesurament del temps en un segon més. I després un altre i un altre encara. Potser ara mateix el dia ja no té 24 hores, sinó 24 hores, 00 minuts, 01 segon. No és una quimera.
Estàs trist però no plores perquè la pena t'eixuga per dins. Tampoc és tan important, et dius. Tampoc passa res, intentes explicar-te. Tot s'acaba i tot comença, és llei de vida. Et fots al cap aquestes frases com si fossin les verdaderes i encara tens les ninetes seques. Penes tristes les que no es volen ensenyar a ningú, ni als ulls.
Ha mort el padrí dels actors, Marlon Brando. El mestre d’un estil d’interpretació total que, reforçat per un físic poderós, li permetia transmetre, amb tot el cos, el seu món interior. Sense sobreactuacions, Brando ha estat el millor a l’hora d’expressar un interior turmentat. Des d’Un tramvia anomenat desig fins a Apocalypse Now passant per La llei del silenci, Juli Cèsar, El Padrí o L’últim tango a París, Brando ha canviat de personatge sense repetir-se. Tot i que, en l’imaginari universal, ha sobreviscut, com a sex symbol, el mascle d’Un tramvia anomenat desig i de Salvatge, Brando va construir cent personatges individualitzats, un per cada film, sense deixar mai de transmetre una personalitat única caracteritzada pel neguit interior. És un turmentat el personatge d’Un tramvia..., està turmentat l’estibador de La llei del silenci, ho està també el motorista canalla de Salvatge. Era el signe dels temps: James Dean no feia altra cosa. Però el primer Brando va morir, com Dean, i va renéixer, als anys setanta, amb tres interpretacions mítiques que havien de marcar la història del cinema posterior. Tot i la decadència del seu físic, Brando va ser capaç de transmetre, una altra vegada sense histrionisme, el turment interior del poderós, del boig i de l’inconformista en El Padrí, Apocalypse Now i L’últim tango, respectivament. En les dues primeres, gairebé només li calgué el cap i les mans. La imatge de Vito Corleone acaronant el gat, la visió del Coronel Kurtz passant-se la mà per la calba en un ombrívol indret del Vietnam són exemples del poder de Brando per convertir-se en un altre sense trair-se a si mateix, sense deixar de traspuar qui era. A L’últim tango, tot i la inconstància –que no inconsistència- del film, Brando torna a actuar amb tot el cos, parlant sense dir res de cap a peus. La resta de la filmografia de Brando, la que deixa el seu turment personal –i autèntic- de banda, és una altra cosa: actuar per cobrar, mantenir la seva illa privada i no morir de gana.
Dues cançons per aquesta tarda. Dues cançons que desperten la gana d'una manera precisa i contundent, punxen les venes i fan córrer litres d'hemoglobina. Pica la veu 
A les formigues se'ns paralitzaven les antenes quan, de joves, ens preguntàvem què cony fèiem en aquest racó de món. Volíem saber d'on veníem, cap on anàvem, què hi havia fora del cau, si seríem immortals o sobreviuríem com a espècie. I, neguitoses, miràvem al voltant i, en no trobar cap resposta, ploràvem. I les llàgrimes salades van ser la resposta. Estàvem vives i amb això ja en teníem prou per construir el nostre formiguer.
La calor ens ha visitat i l'hem rebuda com cal. Descalces. En posar els peus al terra, la fredor de les rajoles els ha despertat la planta adormida amb un dolç formigueig. Llavors hem decidit jugar a arronsar-los i estirar-los perquè els durés més. I hem estat una d'estona deixant-los fer. Fins que ens hem assegut al terra i, amb les cames doblegades, hem donat permís a les mans perquè juguessin a fet i a amagar amb ells.
Els dilluns al matí plujosos també són un moment perfecte per escoltar a 
De tant que li agradava l'aigua mig cos se li va vestir d'escates i va decidir viure a mar per sempre més. S'hi va fer un castell i encara hi és, humit i feliç, envoltat de simonets, bellmarins i baldemores.